(Catalunya, març 1933 – agost 1936)
Denominació aplicada a les organitzacions sindicals separades de la CNT, en no assolir imposar-se en aquesta les postures trentistes.
Tingueren la principal força a Catalunya, així com al País Valencià, Huelva i Cadis, i comptaren amb més de 60.000 afiliats.
En el congrés confederal de Saragossa (maig 1936) es produí la reunificació.
(Catalunya, juliol 1918 – segle XX)
Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria a nivell local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis.
Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical.
El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).
(Barcelona, fi 1918 – 1934)
Organisme obrer. Creat al si de la CNT per a reunir tots els treballadors del ram.
En una primera etapa -quan Josep M. Foix n’era el dirigent més destacat- ja esclataren diferències amb la direcció anarcosindicalista de la CNT. El 1919 tenia uns 20.000 afiliats.
Desorganitzat sota la dictadura de Primo de Rivera, fou reconstituït per l’octubre de 1930 sota la influència del Partit Comunista Català i, en especial, de Jordi Arquer, Daniel Domingo Montserrat, Domènec Ramon, etc. Romangué dins la CNT fins a l’agost de 1932, en què en fou expulsat, després d’enfrontaments quasi constants amb els dirigents anarcosindicalistes.
Malgrat haver assolit un elevat nombre de militants (pel desembre 1931 tenia uns 7.500 adherents), no aconseguí de superar la divisió del ram en múltiples associacions obreres, però impulsà en agost-setembre de 1933 la creació d’un Front Únic de Treballadors Mercantils que decretà la primera vaga general del ram que afectà uns 100.000 treballadors (12-17 novembre 1933). Hom aconseguí un increment salarial, la confirmació de la jornada de 8 hores, l’aboliment de l’internat al ram, de l’alimentació, igualació dels salaris de la dona i l’home, etc.
Tant el sindicat com el Front foren força afectats per la repressió que seguí els fets del Sis d’octubre de 1934.
El 2 de maig de 1934 el Sindicat féu aparèixer com a òrgan de premsa “Treball”, en català.
(Barcelona, 9 març 1966 – 1968)
(SDEUB) Organització constituïda en l’assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià (la Caputxinada), com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra la SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo.
Hi assistiren quatre-cents delegats dels estudiants i trenta-tres intel·lectuals i professors presidits per Jordi Rubió i Balaguer, i s’hi aprovaren els documents constitutius, entre ells el Manifest per una Universitat Democràtica.
En ésser encerclats per la policia, els assistents romangueren tres dies al convent, enmig d’una àmplia solidaritat ciutadana. El SDEUB visqué dos anys sota una forta repressió governativa, judicial i acadèmica, protagonitzada aquesta pel rector F. García Valdecasas.
Malgrat la coordinació assolida amb els moviments d’estudiants d’altres universitats d’Espanya que també havien romput amb el SEU i les APE, el Sindicat Democràtic desaparegué.
(Barcelona, 1978 – 1987)
(SQC) Central sindical. Fundada com a coordinació de seccions sindicals de tots els sectors d’activitat i amb estructura bàsicament territorial.
Defensa la natura nacional del Principat de Catalunya, el seu camp d’actuació, i es defineix com a sindicat reformista i reivindicatiu que postula una major participació de dret dels treballadors en l’empresa i l’administració, en lloc de la seva col·laboració de fet, tot tendint a la cogestió.
Creat originàriament com a organització sindical de quadres (assalariats amb responsabilitat de gestió o de personal), ha anat esdevenint, en la seva línia de dotar Catalunya d’un sindicalisme autòcton eficaç, en un sindicat de tots els treballadors. Té un paper important en la coordinació internacional dels sindicats nacionals.
El 1987 es fusionà amb la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya, sota el nom de Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
(Catalunya, 1920 – Illes Balears, 1939)
Organització professional mèdica. Tingué una gran influència a Catalunya i a les Balears, sorgida arran del Tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana (Tarragona).
El 27 de març de 1920 tingué lloc la seva reunió constitutiva, en què foren elegits president i secretari E. Puig i Sais i J. Mestre i Puig. A partir del juny de 1920 publicà un “Butlletí”.
Aconseguí d’aplegar més del 80% dels metges de Catalunya i de les Balears. Fou perseguit i clausurat per la dictadura de Primo de Rivera i suspès definitivament l’any 1939.
Creà la Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, la Cooperativa de Consum, les Caixes de Previsió i de Crèdit; construí el Casal del Metge; redactà una Ponència de sanitat i beneficència sol·licitada per la Generalitat i contribuí a la delimitació dels partits mèdics comarcals i a la vigorització d’un comunitari sentiment corporatiu entre els metges.
(Catalunya, 1931 – 1936)
Sindicat. Reuní la majoria dels treballadors sindicats del tèxtil del Principat. Fou organitzat amb una estructura federativa a partir dels sindicats equivalents de Barcelona, Manresa, Mataró, Sabadell i Terrassa.
En general, la seva representació fou ostentada per coneguts dirigents faistes, com Joan Garcia i Oliver, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Dionís Eroles, Ricard Sanz, etc, quasi tots treballadors esporàdics del ram de l’aigua.
El sindicat continuà una anterior Federació de l’Art Fabril i Tèxtil, creada pel desembre de 1913 i dissolta pel gener de 1920, que hom ja havia intentat d’organitzar en 1899-1901.
(Catalunya, 29 abril 1937 – 1939)
(SAC) Organització. Creada a Barcelona per un grup de milicians de la CNT i la UGT juntament amb arquitectes -alguns, membres del GATCPAC-.
Es varen emparar (8 agost 1936) dels locals de les velles organitzacions corporatives, l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Afiliat simultàniament als dos sindicats, fou legalitzat per un decret de la Generalitat.
Transformà radicalment l’organització i el significat del treball professional dels arquitectes, que passaren a ésser considerats com uns treballadors més del ram de la construcció, però amb la categoria de tècnics.
Era l’únic organisme capacitat per a rebre els encàrrecs professionals, que després repartia entre els seus afiliats d’acord amb un pla de racionalització del treball, i acabà així amb situacions de privilegi i corrupció i, alhora, aconseguí de democratitzar el treball i controlar-ne la qualitat tècnica.
En íntima col·laboració amb les centrals sindicals i organismes revolucionaris, donà ajut, primer, al control de les empreses constructores que havien restat aturades arran de la vaga general del 19 de juliol i, després, a la creació de l’Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona.
Redactà i dirigí un gran pla de construcció d’escoles en col·laboració amb el CENU -transformació d’esglésies i convents en escoles-; construí habitatges per als porters als terrats, així com vestidors, dutxes i lavabos, menjadors, cuines i locals de reunió a les fàbriques i llocs de treball; féu plans de defensa i construí refugis.
Tingué una estreta col·laboració amb la Comissió Mixta d’Administració i Control de la Propietat Urbana, participà en la reorganització de l’ensenyament de l’arquitectura, etc.
(Catalunya, 1936 – 1937)
Departament d’urgència creat per garantir durant la guerra civil el bon funcionament dels serveis de caire públic: l’enllumenat, els transports, les comunicacions, etc.
Van ocupar aquesta conselleria J. Tarradellas, J. Comorera i Josep J. Domènech.
El 1937 les seves funcions passaren a la conselleria d’Economia i Treball.
(Catalunya, 23 abril 1934 – 1939)
Organisme creat per decret de la conselleria d’economia de la Generalitat.
S’ocupava de la política industrial i dels serveis relacionats amb el procés industrial.
Va estar en funcionament fins a la fi de la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 