Arxiu d'etiquetes: nobles

Vilaragut i de Vilanova, Antoni de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1446)

Senyor d’Olocau i de Dosaigües. Nét d’Antoni de Vilaragut i Viscontí. Era casat amb Beatriu Pardo de la Casta, de noble família valenciana. Serví Alfons IV el Magnànim.

Sembla que aquest és l’homònim que col·laborà a l’intervencionisme de Joan de Navarra i de l’infant Enric en la política castellana. En 1430, amb Ramon Boïl, féu una cavalcada molt violenta per Castella.

Ha estat assenyalat com a possible autor de les versions de Sèneca atribuïdes més generalment al seu avi.

El seu fill i successor fou Ramon de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XV – 1505)  Senyor d’Olocau i de Dosaigües. La seva besnéta fou:

Francesca de Vilaragut i Sánchez (País Valencià, segle XVI)  Darrera representant de la línia d’Olocau d’aquest llinatge. Muller de Jordi Sanç i de Cardona-Borja, senyor de Llanera de Ranes. Llur fill es digué:

Joan de Vilaragut i Sanç (País Valencià, segle XVI – després 1609)  Fou lloctinent del portantveus governador general a València i posà pau entre els bàndols a la Vila Joiosa. Fou conseller reial i capità general a Mallorca (1606). Llur fill fou:

Alfons Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XVII – Itàlia, segle XVII)  Cavaller de Calatrava. Anà a la cort de Montsó (1626), fou creat comte de la Vall d’Olocau (1628). Morí en guerra al Palatinat. Fou pare d’Anna Margarida Sanç i de Jordi Sanç de Vilaragut i de Castellví.

Vilaragut i de Sarrià, Ramon de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Sicília, Itàlia, després 1345)

Senyor d’Alcaissia (1303) i altres llocs. Fou l’iniciador de la línia d’Olocau. Germà de Berenguer. Havia anat, potser de molt jove, a Sicília, on tingué càrrecs i es féu notar en la defensa contra els angevins.

El regent Joan de Randazzo l’envià a tractar les esposalles del futur rei Lluís I amb Constança, filla de Pere III de Catalunya (1344), i per a fer una expedició contra els turcs. Com a capità general de l’armada siciliana, perseguí els napolitans fins a Calàbria (1345).

El succeí el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti.

Vilaragut i de Sarrià, Bernat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)

Senyor d’Albaida i del castell de la Mola de Novelda. Fou l’iniciador de la línia d’Albaida. Fou alcaid d’Aiora per Bernat de Sarrià.

Morí a la conquesta de Sardenya, on havia anat amb l’expedició de l’infant Alfons.

Casat amb Agnès de Vilanova, foren els pares de Bernat de Vilaragut i de Vilanova (País Valencià, segle XIV – abans 1347)  Era senyor d’Albaida, vall que defensà dels sarraïns (1339). Fou enviat per Pere III contra l’infant Ferran. Es casà amb Jaumeta de Romaní (la qual, vídua, es casà amb Nicolas de Joinville), senyora de Corbera de la Ribera, i deixà un fill, Joan de Vilaragut i de Romaní.

Vilaragut i de Sarrià, Berenguer de

5 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1348)

Noble. Fill de Berenguer de Vilaragut, senyor d’Albaida, i de Gueraua de Sarrià. Pel fet d’ésser senyor de Sant Martí i Subirats, fou tingut per noble, car abans només era cavaller. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311).

Anà a Sicília en ajut de Frederic II, i intervingué en la treva, en assetjar Trapani el rei Robert I de Nàpols (1314). Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28, 1330-34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca.

Amb el seu fill Berengueró, féu bandositats contra altres nobles catalans (1336). Conseller reial de Pere III, fou un dels seus enviats a prestar homenatge al papa pel feu de Sardenya (1337). El seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III de Mallorca, lluità contra Pere III de Catalunya, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344).

Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva germana Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol, en canvi d’Évol, Llívia i altres llocs (1345).

Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formaren la baronia d’Ontinyent. Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Mort Berengueró, potser abans que el seu pare, la successió fou per a un fill del tercer matrimoni, Berenguer de Vilaragut i de Boïl, germà de Pere i de:

Nicolau de Vilaragut i de Boïl  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Noble. Tingué, de Teresa Álvarez de Haro, dos fills naturals, Violant i Joan de Vilaragut.

Vilaragut i de Boïl, Pere de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Noble i marí. Fill de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià, i germà de Berenguer i de Nicolau. Serví Joan I. Més tard fou camarlenc del rei Martí I l’Humà. El 1399 dirigí un atac naval contra la costa del nord d’Àfrica. L’escomesa principal, llançada contra Bona, fou resistida pels sarraïns.

El 1405, el seu bàndol nobiliari, del qual era considerat el cap, es trobava en lluita ben seguida amb l’oposat dels Soler i els Centelles. Quan Martí l’Humà decidí tallar aquestes bandositats, Pere de Vilaragut s’avingué a lliurar-se a la justícia per facilitar la pacificació (1406).

Durant l’interregne es mostrà favorable a la candidatura de Jaume d’Urgell, com els seus familiars. No acatà les treves establertes aleshores a València.

Vilaragut i de Boïl, Berenguer de

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1405)

Fill de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià. Durant la guerra dels Dos Peres prengué part en l’atac a Requena (1369), i jurà la pau d’Almazán (1375). Amb els seus germans Pere i Nicolau i llur parent Antoni, foren caps d’un bàndol contra Ramon de Riu-sec, els Centelles i molts d’altres. Mata d’Armanyac, muller de l’infant Joan, donà una sentència arbitral i els imposà treva (1377).

La pau fou trencada seguidament (1378), i Berenguer i Ramon de Riusec arribaren a un duel personal, que tingué lloc a Barcelona, sense que hi hagués cap vencedor determinat (1379). Entretant, la muller de Berenguer, Alamanda de Boixadors i Carròs, com a hereva de la seva àvia Teresa Ximenis de Borriol, litigava pel castell de Borriol, que Teresa havia venut a d’altres; per això hagué d’hipotecar la baronia de Rebollet i Oliva (1382). Berenguer fou camarlenc de l’infant Martí.

Hereu d’un terç de les baronies d’Albaida i Corbera, tingué plet amb Carrossa de Vilaragut, mentre que, pel fet de no haver signat la treva de Mata, era bandejat pel regne de València (1382). Sembla que també fou un dels processats per Joan I com a addicte a la reina Sibil·la (1387). Després segurament anà a les guerres sicilianes. Corbera fou donada a Carrossa, com també la jurisdicció d’Albaida, redimida a Berenguer (1387). Però el plet continuà encara fins a la mort d’ell.

Deixà una segona muller, Constança d’Aragó, vídua d’Hug de Calverley. Nomenà successors els seus parents Ramon i Berenguer de Vilaragut, els quals litigaren tot seguit per la successió amb Carrossa i la seva família.

Vilaragut, Berenguer de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – 1357)

Noble. Fill d’un Berenguer. Fou conseller i lloctinent del rei Jaume III de Mallorca, al qual acompanyà (1327) a Barcelona per prestar vassallatge. El 1339 tornà novament a aquesta ciutat a causa de l’homenatge degut pel seu sobirà a Pere III el Cerimoniós. El 1344, a Llançà, caigué presoner dels homes del rei Pere, durant la guerra de despossessió empresa per aquest contra Jaume de Mallorca, monarca al que continuà servint fidelment després de la seva derrota.

Es casà dues vegades: primer amb Sança, filla natural del rei Sanç I de Mallorca, amb la qual tingué Violant de Vilaragut; i després es casà amb Francesca de Boïl, dama valenciana, amb la qual tingué Nicolau de Vilaragut.

Vilallonga i Velasco, Jordi de

1 Resposta

(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1724)

(o Villalonga)  Militar. Tenia el títol de comte de sa Cova. Assolí el grau de tinent general. Fou virrei de Xile i de Perú.

Vilallonga i Cabeza de Vaca, Josep Lluís de

Deixa un comentari

(Madrid, 29 gener 1920 – Port d’Andratx, Mallorca, 30 agost 2007)

Escriptor i actor. Novè marquès de Castellbell, gran d’Espanya. Adversari del franquisme -que ell havia defensat en la guerra civil-, s’instal·là a França el 1950.

Amb la novel·la Les Ramblas finissent à la mer (1953), de tema barceloní, inicià una sèrie d’obres de problemàtica social espanyola i continuà amb un tipus de cròniques crítiques del gran món (Les gens de bien, 1955; L’heure dangereuse du petit matin, 1957; L’homme de sang, 1959; Allegro barbaro, 1967; Fiesta, 1971; A pleines dents, 1973; etc.).

Publicà articles a la premsa i nombrosos llibres de memòries, entre els quals La nostalgia es un error (1980), La imprudente memoria (1985), Encuentros y encontronazos (1995), quatre volums de Memorias no autorizadas (2000-2004) i Políticamente incorrecto (2006).

Participà com a actor secundari en diversos films en papers d’aristòcrata llatí, dels quals sobresurt Giuletta degli spiriti (1965), de F. Fellini.

Vic i Ferrer, Lluís (II) de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – 1585)

Noble. Fill i successor de Jeroni de Vic i de Vallterra. Fou baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, camarlenc del rei Carles I. Lluità contra els agermanats.

Es casà amb Maria Manrique de Lara i Fajardo, filla del comte de Paredes de Nava, i foren pares d’Àlvar (I), de Joan i de:

  • Francesc de Vic i Manrique de Lara  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Comanador de l’orde de Sant Joan.
  • Jordi de Vic i Manrique de Lara  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Comanador d’Ares a l’orde de Montesa.
  • Lluís de Vic i Manrique de Lara  (País Valencià, segle XVI)  Comanador general de Mallorca (1583-94). Fou comanador major de Montalbà (Aragó) a l’orde de Sant Jaume.
  • Pere (I) de Vic i Manrique de Lara  (País Valencià, segle XVI)  Baró de Llaurí i general de les galeres del rei a les Índies.