(País Valencià, segle X – 1017)
Primer senyor de la taifa de València (1011-17), conjuntament amb Mudäffar. Ambdós eren eunucs i antics esclaus dels amiris. El 1010 tenien a llur càrrec l’administració de les sèquies del Túria, i el 1011, a conseqüència de la desfeta del califat de Còrdova, exercien conjuntament el govern de València. Consta que el 1016 encunyaren moneda.
A la mort de Mubärak, el poble deposà Mudäffar i oferí la taifa a Labib de Tortosa.
(Sahara, Àfrica, vers 1112 – Marràqueix, Marroc, 1182)
Cadí de València (des del 1142). Fou un dels protagonistes de la revolta anti-almoràvit valenciana, ocorreguda a la mort de Tasfïn ibn ‘Alï. Es declarà independent a València i conquerí Xàtiva (1145) i Alacant.
Deposat, fou lliurat als Banü Gäniya balears, que l’empresonaren, fins que aconseguí, al cap de dotze anys, de refugiar-se a la cort almohade de Marràqueix.
(València, 1184 – Tunísia, 1258)
Historiador, jurista i poeta andalusí. D’una família originària d’Alzira, fou cadí de Xàtiva i de Palma de Mallorca (1229-30).
També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magreb, on fou secretari d’estat i cadí (Salé, Meknès). S’acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadí, a Lorbens i Gadès.
És autor d’una història de Mallorca (Kitäb ‘ankä’inat Mayyürqa), utilitzada per al-Maqqarï.
(Mallorca)
Nom donat pels musulmans a la ciutat de Palma de Mallorca.
Nom que rebé a les cròniques cristianes el noble àrab valencià Muhammad ibn Sa’id inb Mardäanis (1124-72).
(Llíria, Camp de Túria, segle XII – 1179)
Historiador àrab.
(País Valencià, segle XIII – Algèria, segle XIII)
Cabdill sarraí, alcaid de Montesa. El 1276 es revoltà i s’emparà del castell de Finestrat i inicià la segona rebel·lió sarraïna al País Valencià (al-Azräq).
Per l’agost de 1277 signà una pau amb el rei Pere II el Gran que li permetia de restar amb la seva gent sota la protecció de la corona, però al cap d’un any fou expulsat a Tremissèn.
Ibn ad-Dabag (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151) Historiador àrab.
Ibn Affiun al-Gafiqï (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188) Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.
Ibn al-Labbana (Dénia, Marina Alta, segle XI) Historiador àrab.
Ibn ‘Alqama (València, 1036 – 1115) Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.
Ibn al-Zaqqäq (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135) Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.
Ibn ‘Amira (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251) Historiador àrab.
Ibn ‘Ayyad (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206) Historiador àrab.
Ibn Fathun (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125) Historiador àrab.
Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh (Illes Balears, segle XII – 1185) Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Gäniya.
Dades dels Països Catalans 