(Mataró, Maresme, 13 desembre 1798 – 18 juliol 1880)
Pedagog i músic. Cec de naixement, excel·lí en la música i les arts manuals. A partir de 1830 fou l’organista de la parròquia de Santa Maria de Mataró.
Inventà instruments i sistemes perquè els cecs poguessin escriure: Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura en notas musicales (1837).
Fou el pare de Carles Isern i Vinyas.
(Barcelona, 27 setembre 1943 – 1994)
(IEM) Centre del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. La seva finalitat és l’estudi i la publicació de les obres musicals hispàniques cultes i populars.
Fou dirigit per Higini Anglès (1944-69), el qual fou succeït per Miquel Querol.
Des del 1946 publica un “Anuario Musical”.
El 1994 passà a convertir-se en el Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals.
(Barcelona, novembre 1896 – 1900)
Agrupació musical.
Fundada per Joan Gay i Josep Lapeyra amb la finalitat de cultivar la música coral catalana.
Publicà el “Butlletí de la Institució Catalana de la Música” (1896-1900), de notable qualitat.
(Barcelona, 1934 – 1980)
Entitat fundada per entusiastes del jazz. Destinada a cultivar i a difondre aquest estil musical.
Ha contractat les màximes figures mundials i, a partir del 1966, organitza anualment el Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
La seva publicació oficial fou el “Jazz Magazine”.
(Aldaia, Horta, 1846 – Montserrat, Bages, 18 març 1909)
Músic i monjo de Montserrat.
Després d’haver estat organista a Salamanca i a Covadonga, actuà com a mestre de capella de les seus d’Àvila, Valladolid i València.
L’any 1888 ingressà com a monjo a Montserrat i, l’any següent, fou nomenat mestre de l’Escolania, que reorganitzà notablement.
És autor d’una àmplia, bé que desigual, producció religiosa.
(Barcelona, segle XVIII)
Constructor d’instruments de corda. Construí violins i violoncels excel·lents, alguns dels quals han estat comparats als que feia Stradivarius.
Els seus instruments són d’estil italià, fet que sembla indicar un aprenentatge a Itàlia. Se’n conserven alguns.
Fou el pare de Joan Guillamí (Barcelona, 1725 – 1767) Constructor d’instruments de corda. Els seus violins, violoncels i contrabaixos, encara que de qualitat notable, no assoliren les excel·lències dels que construí el seu pare.
(Tàrrega, Urgell, 3 febrer 1872 – 16 novembre 1930)
Músic.
Fundà i dirigí l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), que assolí una gran reputació. Recollí en un treball el toc de les campanes de Tàrrega.
Escriví, entre altres, les obres corals: El mercat de Tàrrega, Hortolana lleidatana, A un infant.
(Barcelona, 1845 – 19 desembre 1908)
Editor de música. Introduí a la seva editorial els mètodes d’estampació musical més moderns. A partir del 1895 edità un butlletí anomenat “Guía musical”. Fou molt destacada la seva actuació a favor de les tendències més noves de l’època.
Edità obres de Berodin, Balakirev, Mussorgski i, sobretot, de Wagner, del qual era gran admirador i propagador, en un temps en què aquests autors eren gairebé desconeguts (1878).
Edità també moltes obres didàctiques musicals. La seva botiga era freqüentada pels grans mestres catalans d’aquells anys.
(Barcelona, 1928 – 2003)
Flautista. Fill del també flautista Esteve Gratacòs, amb el qual estudià i més tard amplià la seva tècnica amb Jean-Pierre Rampal, amb el qual ha col·laborat sovint.
A partir del 1962 inicià una carrera internacional. Ha fet nombrosos enregistraments.
A partir del 1967 fou solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 1818 – Madrid, 13 gener 1886)
Músic. Germà d’Àngela. Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona.
A divuit anys guanyà la plaça d’oboè a l’orquestra del Teatre de la Santa Creu de Barcelona.
Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, i on fou oboista de la capella Reial de Madrid i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid.
Escriví l’òpera Il proscrito di Altemburgo (1834) i una peça per a quatre orquestres (1852).
Dades dels Països Catalans 