(Sentmenat, Vallès Occidental, 1870 – Sabadell, Vallès Occidental, 10 febrer 1950)
Músic. Estudià a Barcelona.
Anà alguns anys a l’Uruguai, on fou mestre de capella i organista.
En tornar a Catalunya, fundà (1904) l’Orfeó de Sabadell, que dirigí.
El 1920 fou objecte d’un homenatge popular dirigit per Lluís Millet.
(Terrassa, Vallès Occidental, 28 novembre 1890 – Montserrat, Bages, 15 abril 1960)
Músic. Fou escolà de Montserrat des del 1900 i es formà musicalment amb Manuel Guzmán. Professà l’any 1909 i amplià els seus coneixements amb Anselm Ferrer.
Des del 1924 fou organista del monestir, càrrec que deixà per motius de salut el 1935.
Autor d’obres per a instruments de teclat i composicions vocals.
També fou crític musical.
(Catalunya, segle XIX – segle XXI)
Família d’artistes. Signaren sovint amb la grafia Pitxot.
Creada pels germans Ramon, Maria Pichot i Gironès, i:
Josep Pichot i Gironès (Barcelona, segle XIX – segle XX) Dissenyador de jardins. Realitzà el parc de Figueres.
Lluís Pichot i Gironès (Barcelona, 20 març 1887 – Perpinyà, 12 maig 1962) Violinista.
Ricard Pichot i Gironès (Barcelona, segle XIX – Figueres, Alt Empordà, segle XX) Violoncel·lista. Fou el pare dels pintors Ramon i Antoni Pichot i Soler.
(Barcelona, 23 octubre 1911 – Badalona, Barcelonès, 9 juliol 1999)
Músic.
Dirigí nombroses orquestres i la Banda Municipal de Barcelona (1958-67), i fou director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona de 1967 a 1976.
Autor de nombrosos lieder.
(Catalunya, vers 1700 – Madrid ?, segle XVIII)
Músic.
Fou mestre de capella de la catedral de Barcelona. Més tard ocupà el mateix càrrec al convent de les Descalzas Reales de Madrid.
Autor d’una vintena d’oratoris, entre els quals Traslación del Testamento (1729), El triunfo del pecado (1730), El macabeo (1731), Amore consurgens (1732) i, sobretot, El sacramento del amor.
(Constantí, Tarragonès, 1985 – )
Grup de rock. Format per Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falin Cáceres (baix) i Joan Reig (bateria i veu). Autodefinits com un grup de rock agrícola, el seu estil té fortes influències del pop anglès i del soul.
Després de la seva primera referència discogràfica homònima (1989), han editat Calla i balla (1991), Fruit sex (1992), Cap de setmana (1993), Brut natural (1994), Vine a la festa (1995), Bondia (1997), Sol (1999), Respira (2001), Agost (2004), Com anar al cel i tornar (2007) i Fràgil (2010).
El 2002 feren el seu primer concert acústic, a l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya, i en publicaren l’enregistrament al final del mateix any, inclòs a Malacara, un recull del millor de la seva carrera.
Fou el primer grup català a actuar, al novembre de 2007, a l’espai virtual Second Life.
Enllaç: Els Pets
(Prada, Conflent, 1943 – 1958)
Oratori amb música de Pau Casals i text de Joan Alavedra. Escrit per a solistes, cor i orquestra, fou estrenat a Acapulco (Mèxic) el 17 de desembre de 1960.
Des del 1962 ha estat interpretat a les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles.
Foren significatives les estrenes a la seu de les Nacions Unides el dia de l’ONU de 1963, la de Sant Miquel de Cuixà, en la proclamació de Pau i Treva de Déu, l’any 1966, la de Barcelona el 1967, i la presentació a Montserrat l’any 1971.
És la partitura catalana més difosa mundialment. Ha estat enregistrada en discs a partir de l’any 1974.
(Girona, 1888 – Figueres, Alt Empordà, 1946)
Músic. Deixeble d’Enric Morera, dirigí l’escolania i fou mestre de capella de la catedral de Girona (1923-36 i 1939-43).
Autor, entre altres obres, d’una Missa del Santíssim Sagrament i d’un salm, per a veus i corda, destinat a la diada de l’Ascensió, tradició musical de la seu gironina.
(Girona, 31 gener 1872 – 9 octubre 1913)
Músic.
A Girona dirigí la banda de l’Hospici i l’Escola Municipal de Música.
És autor d’obres per a flautí i flauta, ballables diversos i sardanes.
(Barcelona, 5 desembre 1920 – 28 gener 2005)
Músic i director. Fou deixeble de Lluís Millet i de Lluís M. Millet a l’escolania de la Mercè.
Estudià piano amb Tomàs Buixó, orgue amb Joan Suñé i harmonia i composició amb Jaume Pahissa i Zamacois a l’Escola Municipal de Música. Es formà en la direcció coral amb el seu pare, Antoni Pérez i Moya.
Sotsdirector, des del 1940, de l’Orfeó de Sants, el 1941 ocupà el càrrec d’organista de la Basílica de la Mercè i, des de la mort del seu pare (1964), el de mestre de capella.
L’any 1945 fou nomenat director de l’Orfeó Gracienc, amb el qual ha efectuat un gran nombre de concerts.
En el camp pedagògic, s’ha dedicat a l’ensenyament musical dels invidents per mitjà del sistema Braille.
Dades dels Països Catalans 