(Terrassa, Vallès Occidental, 1 novembre 1771 – 11 gener 1825)
Músic i frare benedictí. Cosí germà de Salvador. Pertanyia a la comunitat de Montserrat, d’on fou deixeble d’Anselm Viola i de Narcís Casanoves, i hi professà l’any 1791.
Hi fou mestre de l’escolania i destacà com a organista, i com a tal també actuà a Sant Benet de Bages.
Escriví obres per a instruments de teclat, entre les quals sobresurt un recull de sonates per a orgue que compongué l’any 1787.
(Moià, Moianès, 10 abril 1868 – Barcelona, 29 desembre 1954)
Músic. Germà de Francesc. Estudià a Roma, i de tornada a Barcelona fou deixeble d’Enric Morera i d’Antoni Nicolau. L’any 1912 fou mestre de capella de la seu de Barcelona.
Compongué, entre altres obres, El somni de Sant Joan i L’Encís (1908), ambdues per a orquestra.
(Barcelona, 27 setembre 1823 – 2 setembre 1888)
Músic. Fou bon violinista i guitarrista. Destacà també com a director d’orquestra.
Són conegudes algunes composicions seves.
(Calonge de les Gavarres, Baix Empordà, 18 gener 1918 – Barcelona, 26 gener 2005)
Virtuós de la tenora. Actuà a diferents cobles fins a ingressar en la cobla La Principal de la Bisbal.
És autor de nombroses sardanes, entre les quals destaquen El foc de Calonge, Idil·li vora el mar, Mar de Tosa, Sal i pebre, Selva i Empordà.
(Mataró, Maresme, 1863 – Barcelona, desembre 1929)
Flautista. Era professor de flauta a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Fou membre durant deu anys de la Banda Municipal de Barcelona. N’era un dels fundadors. Pertanyia també a l’Orquestra del Liceu i a l’Orquestra Pau Casals.
Fou el pare del compositor Alfons Vila i Piqué.
(Calonge de les Gabarres, Baix Empordà, 5 desembre 1911 – Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 8 abril 2007)
Instrumentista de fiscorn, compositor i estudiós de la sardana.
Ha format part de diverses cobles empordaneses, entre elles la Caravana, de la qual fou fundador, i Els Montgrins.
Ha donat a conèixer una cinquantena de sardanes: Benvinguda, El padrí de Barcelona, Cap d’estopa, Ofrena a Calonge, Encís guixolenc, La noia és gran, L’oncle Virtut, entre altres.
(Barcelona, 1745 – Vélez de la Gomera, Canàries, 1803)
Aventurer. Fou músic a A Corunya, Bilbao, París i Lió. A la Martinica i la Granada es dedicà al comerç per tota la mar Carib, i fou empresonat per motius poc clars el 1780.
De nou a la península Ibèrica (1783), tractà inútilment de guanyar-se el favor del secretari general d’Índies José de Gálvez, comunicant-li informació dels moviments subversius a les colònies d’ultramar.
Establert a Londres (1784), entrà en contacte, fent-se passar per italià, amb ex-jesuïtes que conspiraven per la independència de Xile (d’ací que hom hagí parlat d’una conspiració de Vidalle). Delatat a l’ambaixador Bernardo del Campo, fugí a Normandia, des d’on comunicà a Floridablanca els detalls del complot (1785).
Empresonat a París pel comte d’Aranda, fou portat a Madrid i processat, tot i que la sentència no fou dictada, per tal de no donar publicitat a l’afer. Reclòs a les Canàries (1792), hi morí dement.
(el Vendrell, Baix Penedès, 21 agost 1918 – 4 maig 1996)
Instrumentista i compositor de música per a gralla. A part de tocar amb els músics de la seva generació també fou el creador i l’animador del grup Els Grallers del Baix Penedès.
Fou un bon constructor d’inxes per a gralla, i sovint en féu demostracions en cursets i trobades.
Hom ha publicat el llibre Repertori d’en Jaume Vidal i Vidal. Músiques per a gralla, que conté 58 partitures de melodies per a gralla, amb harmonització a diverses veus, i la seva biografia.
(Barcelona, 5 juny 1844 – Madrid, 1912)
Músic. Fou professor del Conservatori del Liceu.
Dirigí les revistes “La España Musical” i “La Crónica de la Música”. Resident a Madrid, hi fundà una editorial d’obres musicals.
És autor de diverses sarsueles, entre elles les titulades La japonesa i El estudiante endiablado.
Dades dels Països Catalans 