(Catalunya, segle XVII – )
Títol, concedit el 1643 a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona, que adquirí la senyoria de Granera el 1639 als Despalau.
Passà als Planella, senyors de Castellcir.
Antic castell, actualment enrunat, damunt un tossal, a la dreta de la riera de l’Om, juntament amb l’església de Sant Andreu de Clarà.
Era possessió, com la vila de Moià, dels comtes de Barcelona, ja al començament del segle X.
Castellnou (Gavet de la Conca, Pallars Jussà) Llogaret de l’antic municipi de Sant Salvador de Toló, situat en un coster, a l’esquerra del riu de Conques. L’església és dedicada a santa Maria.
Castellnou * (Montferrer i Castellbó, Alt Urgell) Veure> Castellnovet (llogaret).
Castellnou (Moià, Moianès) (o Castell de la Plana) Antic castell i terme, a la dreta de la riera de Castellnou o de Passarell (afluent, per la dreta, de la riera de Marfà), que neix al puig de Rodors.
Castellnou (Castellet i la Gornal, Alt Penedès) Antiga quadra.
Castellnou (Vilanova de Segrià, Segrià) Despoblat. La carta de poblament fou atorgada pels templers el 1213.
Castellnou (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat) Despoblat, del qual resta l’església de Sant Miquel de Castellnou.
Raval i agrupament més important del municipi, del qual és actualment el centre administratiu, a la dreta de la riera de Tenes.
La nova església parroquial (Sant Andreu i Santa Maria de Castellcir) hi fou construïda el 1963.
(Santa Maria d’Oló, Moianès)
Important masia, situada prop de l’antic camí de Sant Joan d’Oló a Rodors, a l’extrem sud-oriental del terme.
És una masia fortificada, existent ja el segle XI, però reformada i ampliada amb diferents edificacions que formen un nucli notable.
Prop seu hi ha l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau.
(Santa Maria d’Oló, Moianès)
Església romànica de la fi del segle XI (Sant Jaume de Vilanova), tocant al mas Vilanova, a la dreta de la riera d’Oló (640 m alt).
És de planta circular, amb absis, coberta per una cúpula.
La primera menció històrica és del 1175; el mas és documentat el 1093.
(Calders, Moianès)
Poble, al sud-oest del terme, aigua avall de la riera Golarda, en territori trencat, poblat de pins, vinyes i conreus de secà.
Tingué l’origen a l’alta edat mitjana en un turó (364 m alt) de l’esquerra del riu, emplaçament primitiu de l’església parroquial (Sant Pere), traslladada modernament vora la colònia Jorba, únic nucli de població del terme.
(Moià, Moianès)
Cavitat natural, en la qual es troba un jaciment arqueològic. Originada per l’acció de l’aigua subterrània sobre la roca calcària, la gruta té una llargada de més de 1.100 m, tan sols visitable parcialment.
Fou habitada des del paleolític fins a l’edat del bronze i algunes parts foren emprades com a necròpoli.
Al Museu de Moià hi ha una reproducció de la cova i es conserven les restes arqueològiques trobades.
Enllaç web: Coves del Toll
(Castellcir, Moianès / Centelles / Sant Martí de Centelles, Osona)
Massís muntanyós format pels contraforts septentrionals del puig Oriol (972 m alt), que enllaça, per l’est, amb les altes cingleres del castell de Centelles, al límit dels tres municipis.
Limita pel nord i per l’est amb el curs de la riera de Castellcir (dit, a la capçalera, torrent de Sauva Negra). És característica, pel seu caràcter residual, la important fageda de Sauva Negra.
(Santa Maria d’Oló, Moianès)
Poble i antiga parròquia, de caràcter disseminat, a l’extrem occidental del terme de l’antic castell d’Oló.
La vella església parroquial de Sant Joan d’Oló s’aixecava sobre un turonet, prop del Mas Armenteres, a tocar de la riera d’Oló; era un edifici romànic, del qual resten els murs, sense volta, que mostren arcuacions llombardes i una notable perfecció. És documentada des del 1136 i es va abandonar el 1643, quan es va inaugurar la nova església dalt del pla.
Sant Joan Nou, com se’n diu popularment, va erigir-se vers el sud-est de l’antiga capella romànica de Santa Creu de la Plana, prop del mas de la Plana. Es construí entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia tenia 26 famílies. És un edifici que té adossada una gran rectoria i davant seu un típic comunidor per a beneir el temps i comunir les tempestes.
A l’interior, en canvi, guarda un conjunt de retaules barrocs d’un gran mèrit, en especial el retaule major d’escultura i teles pintades fet vers el 1640, el retaule del Roser, amb una notable imatge, i el de Sant Isidre, fet vers el 1772.
Dades dels Països Catalans 