(València, 1769 – Madrid, 7 gener 1844)
Militar. Comte de Casa Sarria. Lluità contra els francesos a la Guerra Gran i participà en les guerres contra Portugal (1801) i contra Napoleó (1808-14). Assolí el grau de tinent general.
Escriví obres teòriques de tema militar, com Memorias de artillería sobre un mecanismo para cargar los cañones… (1830) i Memoria sobre un sistema de puntería (1863), molt consultades el segle XIX.
(Castelló de la Plana, 6 maig 1760 – Madrid, 1815)
Militar i poeta. Segon comte de Noroña (1792). Fou ambaixador a Rússia. Capità de dragons (1778), participà en el setge de Gibraltar i en altres accions contra Anglaterra.
Durant la guerra del Francès manà, com a tinent general, una divisió a Galícia i obtingué la victòria de Puente-Sampayo.
Típic autor neoclàssic, escriví dues comèdies i una tragèdia, i el poema narratiu Omniada (1816). Una part de les seves poesies foren aplegades a Poesías (1799-1800) i Poesías asiáticas.
Muhammad ibn ‘Abd al-Rahmän al-Tugibï (Alacant, 1145 – Tremissèn, Algèria, 1213) Historiador andalusí. És autor d’un diccionari biogràfic (Mu’gam) aprofitat a la Takmilat d’Ibn al-Abbar.
Muhammad ibn Abdal·là al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – 1162) Historiador àrab.
Muhammad ibn Ahmad ibn Muhammad ibn al-Lait (País Valencià, segle XI – Sorió, Costera, 1063) Astrònom i matemàtic andalusí. Adscrit a la cort de Mugähid de Dénia, d’entre la seva vasta producció sobresurt Respostes a preguntes sobre matemàtiques d’al-Biruni i Sobre propietats dels triangles rectangles escalens.
Muhammad ibn al-Hagg (Sàhara, Àfrica, segle XI – Mastana, Àfrica, 1115) General almoràvit. Fou nomenat emir de València el 1109, càrrec des del qual annexà a l’Imperi almoràvit l’antiga taifa huidí de Saragossa (1110). És probable que combatés amb l’exèrcit d’Ibn Aisa que fou derrotat pels catalans al congost de Martorell el 1114.
(Saragossa, Aragó, 1875 – València, 1956)
Militar, geògraf i polític. Fou diputat a corts per Sueca (Ribera Baixa).
Realitzà un mapa del País Valencià que esdevingué ja clàssic des del 1909 i col·laborà en l’obra Geografía general del Reino de Valencia, de Martínez i Aloy.
El 1939 fou nomenat governador militar de València.
(València, 1885 – 1956)
Militar i escriptor. Destinat molt de temps a Melilla. Publicà uns quants treballs històrics i militars.
Especialista en l’obra de Palomino, publicà El magno pintor del Empíreo (1928) i Estudio crítico acerca del pintor Antonio Palomino de Castro y Velasco (1941). Col·laborà a “Archivo de Arte Valenciano”, “Valencia Atracción” i, sobre temes religiosos, a “Catolicismo”. És autor també de Sobre el sentido español del regionalismo valenciano.
Fou membre corresponent d’acadèmies de València, Sevilla i Còrdova i de l’Instituto Genealógico de Säo Paulo.
(Illes Balears, segle XIX)
Escriptor i militar. Fou comandant d’infanteria. Col·laborà a la premsa madrilenya.
Publicà en castellà diversos escrits de divulgació històrica i un repertori de sinònims.
(Dorsetshire, Anglaterra, 1811 – València, 1882)
Militar. Arribà a la península Ibèrica (1835) amb d’altres soldats britànics. Col·laborà amb els isabelins durant la Primera Guerra Carlina.
Comandant (1839) i coronel (1854), lluità a la campanya del Marroc (1859-60) i col·laborà en la restauració borbònica.
Tingué, per matrimoni, el marquesat de San José.
(València, 26 juny 1700 – 21 novembre 1771)
Militar i funcionari. Combaté contra els francesos en 1719-20, més tard lluità a Ceuta (1721) i al setge de Gibraltar (1727).
Prengué part a les campanyes d’Itàlia de la guerra de Successió de Polònia i Àustria, fins que, el 1745, fou nomenat governador de Badajoz; rellevat del càrrec (1754), ocupà la capitania general d’Aragó, i el 1760 fou nomenat virrei de Nova Espanya. Mentre ocupà aquest càrrec hagué de reprimir les constants revoltes indígenes.
Quan Espanya va entrar a la guerra dels Set Anys, posà el país en peu de guerra, perquè hom temia un atac britànic, que no tingué lloc. Després de la pau (1763), fou iniciada al virregnat una reforma de l’exèrcit que, d’eventual i constituït per milícies, esdevingué un cos colonial permanent, la qual cosa ocasionà dures batalles entre Cruïlles i el comissionat reial per a aquesta reforma, Joan Villalba.
S’hi afegí, a més, l’arribada del visitador, Gálvez (1765), encarregat de comprovar les acusacions de malversació fetes contra Cruïlles. Totes aquestes mesures produïren un fort malestar, que es traduí en múltiples alçaments.
Finalment, el virrei fou rellevat del càrrec (1766), que ocupà el marquès de Croix, i fou sotmès a un judici de residència, en el qual fou absolt (1768).
(Palerm, Itàlia, 1614 – Madrid, 1672)
Duc de Montalto i de Bivona, cinquè príncep de Paternò, gran d’Espanya. Comanador de Belvís de la Sierra (des del 1627 fou -per donació paterna- comte d’Adernò).
President del regne de Sicília (1635-38), embellí Palerm amb nombroses obres públiques. Virrei de Sardenya (1644-59) i de València (1652-59). Cavaller del Toisó d’Or i general de cavalleria del regne de Nàpols. Majordom major de Carles II. El 1667 fou creat cardenal.
Un informe seu dirigit al rei, imprès a València el 1656, és interessant per al coneixement de l’organització administrativa de València.
Dades dels Països Catalans 