(Barcelona, 3 setembre 1864 – 26 març 1939)
Jurista i militar. Fill de Lluís Sagnier i Nadal i germà d’Enric.
Es doctorà en dret (1893) i ingressà en el cos jurídic militar, en el qual arribà al grau d’auditor general (1923), càrrec que exercí a Valladolid, Burgos i Barcelona.
Fou diputat a corts per Arenys de Mar (1903-06 i 1910-17), alcalde de Barcelona (1913-14) i director de penals.
(Castella, segle XVII – 1723)
Marquès de Castel-Rodrigo. Capità general de Catalunya (1715-21).
Fou l’home de la repressió de la guerra de Successió i que posà els fonaments de la Nova Planta a Catalunya.
(Barcelona, 1637 – 1693)
Militar. Destacà a les guerres contra França.
Després de participar amb el seu terç en el defensa de Puigcerdà i de Girona, fou nomenat general d’artilleria i governador de Roses (1693). Atacat per l’exèrcit del duc de Noailles, organitzà la defensa, i fou ferit al cap de pocs dies. Substituït en el comandament per Gabriel de Quinones, aquest capitula.
Poc després morí a Barcelona a conseqüència de les ferides rebudes.
(Barcelona, 14 maig 1669 – Brussel·les, Bèlgica, 31 desembre 1740)
Militar i erudit. Marquès de Rubí i primer secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres.
A la guerra de Successió formà part des del 1702 del consell de l’arxiduc Carles i fou el seu lloctinent a la corona catalano-aragonesa. Fou també virrei de Mallorca (1713-15), on hagué de rendir-se al general francès Asfeld, i després, per ordre de l’arxiduc convertit ja en emperador (Carles VI), virrei de Sardenya. Més tard fou nomenat governador d’Anvers.
Deixà escrits alguns llibres.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 13 juny 1714)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
Durant el gran setge de 1713-14 defensà Barcelona. Era capità del regiment d’infanteria regular del Roser. Lluità heroicament el 17 de maig de 1714, a les trinxeres exteriors del convent de Caputxins, contenint un gran assalt en massa fins que, ja voltat, rebré l’orde de retirar-se i s’obrí pas a la baioneta.
Morí al contraatac sobre la primera paral·lela de les obres d’aproximació a la plaça.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Serví a l’artilleria durant la guerra de Successió.
Fou un dels millors bombarders que actuaren a Barcelona durant el setge borbònic de 1713-14, en emulació amb el famós Francesc Costa.
Comandà generalment, a la fase final i més perillosa del setge, la bateria del baluard del Portal Nou, una de les més actives i eficaces, tot i que era molt batuda pel foc enemic.
(Hostafrancs, Barcelona, 1873 – Barcelona, 1956)
Militar. Ingressà a l’exèrcit (arma de cavalleria) el 1893 i se’n retirà com a comandant el 1926.
Preocupat per l’educació -sobretot física- del jovent, impulsà la creació de l’escoltisme a Barcelona amb la fundació dels Exploradors Barcelonesos; en presentar el grup, poc després (gener 1913), al Palau de Belles Arts ja havia reunit un miler de nois. Aleshores era capità; per això és conegut amb el nom de capità Rosselló.
Sostingué una gran activitat: conferències, diaris, contactes, etc, però el mateix 1913 es retirà, sembla que per interferències del centralisme.
El 1927 publicà l’obra Injusticias. Económica, social, política.
Sobrenom del militar carlí català Bartomeu Porredon i Cirera (1795-1847).
(Cadis, Andalusia, 22 novembre 1729 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1794)
Enginyer militar i arquitecte.
Destinat a Barcelona (1783), reconstruí el palau de Capitania General (antic palau del virrei) en un estil classicista, reforma la muralla de mar, féu noves obres a la Ciutadella i acabà el castell de Montjuïc. Participà al setge de Gibraltar (1788).
Novament a Barcelona com a delegat d’hisenda, projectà l’important edifici de la Duana Nova (actual Govern Civil) i dirigí la seva construcció fins al 1793.
(Barcelona, 7 maig 1823 – 25 novembre 1899)
Militar. Fill d’un militar andalús i d’una irlandesa, s’educà a Barcelona. Ingressà a l’escola militar de Guadalajara.
Tinent del cos d’enginyers, lluità contra l’alçament centralista de Figueres (1843-44). El 1847 anà a Cuba, on féu diverses obres públiques; el 1851 ascendí a coronel.
Tornà a Catalunya, on intervingué en obres importants: projectà i realitzà la Rambla de Tarragona (1856), col·laborà (1858-59) en l’Eixample de Barcelona, i projectà obres per als ports de Maó i Ceuta (1864).
El 1862 es retirà de l’exèrcit. Residí a Barcelona, on ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts (1878); en fou president (1880-84 i 1886-88) i secretari general (1888-89). Durant el seu mandat s’hi establí el cèlebre rellotge de l’hora oficial.
Fou cunyat de Ramon Martí i d’Eixalà.
Dades dels Països Catalans 