Sobrenom del militar carlí català Bartomeu Porredon i Cirera (1795-1847).
Ros d’Eroles, El *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: militars
Roncali y Destefanis, Juan Miguel de
(Cadis, Andalusia, 22 novembre 1729 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1794)
Enginyer militar i arquitecte.
Destinat a Barcelona (1783), reconstruí el palau de Capitania General (antic palau del virrei) en un estil classicista, reforma la muralla de mar, féu noves obres a la Ciutadella i acabà el castell de Montjuïc. Participà al setge de Gibraltar (1788).
Novament a Barcelona com a delegat d’hisenda, projectà l’important edifici de la Duana Nova (actual Govern Civil) i dirigí la seva construcció fins al 1793.
Romero i Walsh, Àngel del
(Barcelona, 7 maig 1823 – 25 novembre 1899)
Militar. Fill d’un militar andalús i d’una irlandesa, s’educà a Barcelona. Ingressà a l’escola militar de Guadalajara.
Tinent del cos d’enginyers, lluità contra l’alçament centralista de Figueres (1843-44). El 1847 anà a Cuba, on féu diverses obres públiques; el 1851 ascendí a coronel.
Tornà a Catalunya, on intervingué en obres importants: projectà i realitzà la Rambla de Tarragona (1856), col·laborà (1858-59) en l’Eixample de Barcelona, i projectà obres per als ports de Maó i Ceuta (1864).
El 1862 es retirà de l’exèrcit. Residí a Barcelona, on ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts (1878); en fou president (1880-84 i 1886-88) i secretari general (1888-89). Durant el seu mandat s’hi establí el cèlebre rellotge de l’hora oficial.
Fou cunyat de Ramon Martí i d’Eixalà.
Romagosa i Pros, Joan
(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 17 octubre 1791 – Igualada, Anoia, 18 setembre 1834)
Guerriller absolutista i general carlí. Capità de cavalleria durant la guerra del Francès.
Fou nomenat mariscal de camp per la Regència d’Urgell i defensà la Seu contra els constitucionals (1822). El 1823 encapçalava els reialistes que atacaven Barcelona.
En l’aixecament dels Malcontents tingué un paper ambigu: segons sembla, després d’haver encoratjat la insurrecció i d’anar a Madrid en defensa dels revoltats, es mantingué fidel al govern.
Ascendit a general el 1831, anà a França a la mort de Ferran VII i tornà el 1834 com a comandant general de les forces carlines de Catalunya.
Havent desembarcat prop del Vendrell amb la intenció de llançar una ofensiva, i estant amagat al poble de la Selva, fou descobert pels liberals i afusellat a Igualada.
Rojo i Lluch, Vicent
(la Font de la Figuera, Costera, 8 octubre 1894 – Madrid, 15 juny 1966)
Militar. En esclatar la guerra civil romangué fidel a la República.
Intervingué en l’Alcàsser de Toledo (setembre 1936) i fou cap de l’Estat Major de la defensa de Madrid. El maig de 1937 fou nomenat cap de l’Estat Major general. Ascendit a general (setembre 1937), va plantejar les ofensives de Brunete, de Terol i de l’Ebre.
S’exilià després de la caiguda de Catalunya (febrer 1939). A Bolívia fou professor de l’Acadèmia militar (1943-56). Tornà a Espanya l’any 1958.
Autor d’¡Alerta los pueblos! (1939), ¡España heroica! (1961) i Así fue la defensa de Madrid (1967).
Rodolí, Francesc
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar.
Ocupà el grau de tinent del Regiment de Guàrdies Catalans, format l’any 1705.
S’integrà posteriorment, amb el grau de tinent coronel, a les forces d’artilleria dirigides pel general Basset. Amb aquestes forces participà en la defensa durant el setge de Barcelona (1713-14).
Rodolat, Ramon
(Tarragona, segle XVII – segle XVIII)
Militar.
El 1713 assistí a la Junta de Braços celebrada a Barcelona on es decidí de continuar la resistència contra Felip V. Més tard fou designat per entrar a les Juntes adscrites al Govern Provisional Català.
Després de la capitulació de Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
Rocha y Duji, Ramón de la
(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 1800 – Madrid, 10 abril 1860)
Militar. Era capità general de Catalunya (1849-54) quan esclatà l’aixecament d’O’Donnell el juny de 1854, en el qual no era implicat. Es resistí a incorporar-s’hi i amb això facilità indirectament la revolta popular del 14 de juliol.
Acceptà llavors verbalment els fets, però, obsessionat pel manteniment de l’ordre públic, s’enfrontà a la junta popular de Barcelona presidida pel general Contreras i volgué mantenir les autoritats anteriors.
La seva situació es féu inestable en impedir l’enderrocament de les muralles i en prohibir l’ús de les selfactines (25 de juliol) davant l’extensió de la vaga obrera.
Fou substituït pel general Manuel Gutiérrez de La Concha després de fugir el 5 d’agost gràcies a la intervenció del cònsol anglès.
Posteriorment els moderats el feren senador (1857) i del juliol de 1858 al maig de 1859 fou capità general de les Balears.
Rocafort, Bernat de
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Aversa, Itàlia, 1309)
Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l’antipatia d’aquest (1302).
Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ània i passaren a Efes. Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).
Assassinats Roger i l’almirall Ferran d’Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d’Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305). Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars.
En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d’ell no feia cas Ferran Eiximenis d’Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.
Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l’acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d’abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans del seu germà Asbert i un oncle de Rocafort (1307).
Arenós passà al servei d’Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l’infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria.
Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d’Atenes.
Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d’acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l’autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l’afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d’Aversa, on moriren de fam.
Rocafort, baró de *
Veure> Antoni d’Armengol i de Macip (militar i patriota català, segle XVI-1640).
Dades dels Països Catalans 