(Reus, Baix Camp, 5 març 1807 – Tetuan, Marroc, 4 febrer 1860)
Militar. Assolí el grau de comandant i era cap del cos de voluntaris que, format per la diputació de Barcelona, es distingí a la guerra d’Àfrica de 1859-60.
Morí a la batalla de Tetuan al front dels seus homes.
(Cambray, França, 4 agost 1641 – Madrid, 18 novembre 1712)
Militar. Es destacà molt a les guerres contra França en temps de Carles II. El 1678 era mestre de camp i manava un terç de soldats valons, on sobresortí a la defensa de Puigcerdà, que hagué de finir amb capitulació honrosa. Ascendí a segent general de batalla.
Era governador de la plaça de Girona el 1684, quan 15.000 francesos del mariscal Bellefonds assetjaren la ciutat. Estava a les ordres del general d’artilleria Pignatelli, i la resistència fou duríssima i es decidí el 24 de maig, quan els invasors llançaren un assalt general que fou rebutjat amb més de 3.000 baixes, i el setge fracassà.
El 1694, conservant la governació de Girona, fou novament atacat pels francesos, i pactà la capitulació, sense organitzar una resistència que li sembla suïcida.
(Lió, França, 2 març 1770 – Marsella, França, 3 gener 1826)
Militar. Al capdavant del cinquè exèrcit prengué part durant la guerra del Francès en el setge de Saragossa i, com a general en cap de l’exèrcit francès a l’Aragó, va prendre Lleida i Mequinensa (1810), Tortosa (gener 1811) i Tarragona (juny 1811).
Fou ascendit a mariscal de camp i rebé l’orde d’internar-se al País Valencià, on s’apoderà de Morella, Morvedre i de València (gener 1812), que li valgué el títol de duc de l’Albufera.
Les diverses derrotes napoleòniques l’obligaren a abandonar València (juny 1813) i situar-se a Tarragona, fins que decidí evacuar les seves tropes (primavera de 1814) cap a l’estat francès.
El 1823 participà en l’expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que envaí l’estat espanyol per a restaurar l’absolutisme.
(Barcelona, 1725/26 – 1799)
Militar i matemàtic. Fou sobrestant major del castell de Sant Ferran de Figueres.
El 1770 fou admès en la Conferència Físico-Matemàtica, fundada pel seu germà Francesc; en convertir-se aquesta, el mateix any, en Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, passà a la secció d’àlgebra i en fou director (1778-97) i revisor (1797-99).
Hi llegí treballs, com Sobre la unidad de medidas de áridos (1778) -que més tard amplià amb una proposta d’unificació de totes les mesures de capacitat, longitud, etc-, Sobre el gasto y conducción de aguas (1784) i Sobre los aluviones (1790).
(Catalunya, segle XVII – vers 1707)
Militar. Addicte a la casa d’Àustria, participà en les campanyes de Lleida (1705) i signà, amb Manuel Desvalls, el document de capitulació dels Borbons.
Lluità també a l’Aragó (1706), i en el període 1706-07 participà en diverses campanyes al sud del Principat, on sembla que morí.
Eren fills de Felip de Sorribes i Descoll.
Felip de Sorribes i Rovira (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Polític. De família noble empobrida. Era membre del Consell de Cent; actuà sovint com a delegat de la generalitat per a negociar la qüestió dels quints amb el lloctinent, duc de Cardona. Més tard (1638) fou cònsol català de l’Alguer i participà (1639) en el setge de Salses. Participà en la guerra dels Segadors i fou conseller en cap de Barcelona (1645).
Francesc de Sorribes i Rovira (Barcelona, segle XVI – vers 1646) Polític i militar. El 1635 representà el Consell de Cent, al qual pertanyia, per demanar a la Generalitat la major atenció a l’observança de les constitucions catalanes. En 1639-40 formà part de diverses ambaixades de la ciutat per protestar dels excessos dels terços espanyols. Després d’esclatar la guerra dels Segadors s’allistà com a capità d’infanteria. Tingué un paper de gran relleu en les operacions per frenar l’avanç de l’exèrcit del marquès de Los Vélez. Fou l’encarregat d’aplegar els contingents del Penedès i retirar-los a Martorell, pel gener de 1641. El 1643 fou elegit administrador de la Taula de Barcelona. El 1645, essent Conseller en Cap el seu germà Felip, caigué malalt de gravetat.
Josep de Sorribes i Rovira (Barcelona, segle XVII – Madrid, 16 octubre 1659) Polític. Cavaller de l’orde de Sant Jaume (1632). Residí a Madrid, des d’on enviava informacions sobre la situació política al seu germà Felip. Sabent que la correspondència era controlada per les autoritats castellanes, serví sovint per a fer arribar noves falses al protonotari Villanueva.
(Catalunya, segle XVI – Canàries, segle XVI)
Militar i colonitzador. Serví com a capità a les illes Canàries.
Es casà amb Joana de Padilla, senyora d’extensos territoris al sud de l’illa de Tenerife, poc apreciats fins aleshores i gairebé deserts per la manca d’aigua.
Soler hi fundà la població de Vilaflor, dita també Chasna. Els seus descendents consolidarien la fundació.
(Barcelona, 1924 – 1925)
(SEM) Entitat clandestina i paramilitar. La presidia Lluís Nicolau i d’Olwer i n’era secretari Ferran Cuito. Miquel A. Baltà en fou el cap i l’instructor.
Les classes, teòriques i pràctiques, es basaven en els manuals militars de la infanteria francesa. Un altre assessor principal era Pere Màrtir Rossell i Vilar, i aplegava un centenar de voluntaris, i hi col·laboraren, entre d’altres, Pau Vila, C.A. Jordana i Alfons Maseras.
Descoberta el 1925, Baltà i d’altres foren empresonats i molts se n’anaren a l’exili. La causa dels futurs guerrillers independentistes fou sobreseguda per por d’un escàndol polític.
(Barcelona, 25 novembre 1820 – Madrid, 9 agost 1889)
Militar. Féu la guerra d’Àfrica amb Prim. El 1862 era brigadier. El 1868 intervingué en els moviments revolucionaris de l’època i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou capità general, director general de la Guàrdia Civil, dels Carrabiners i de la Infanteria, així com de l’Administració i Sanitat Militars. Fou també diputat i senador.
És autor, entre altres obres, de Detalle de contabilidad del Ejército i Ordenanzas.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Militar. Era un dels conqueridors de l’illa de La Palma (Canàries) el 1492. En fou regidor.
Casat amb Àngela Cervera, també catalana, fundà la vila de Los Sauces, en un lloc abundós d’aigües on establí grans plantacions de canyamel, que alimentaven el seu trepig o molí de sucre.
Fundà una església sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. El temple subsistí fins a dates recents.
Dades dels Països Catalans 