Arxiu d'etiquetes: militars

Vives i Feliu, Joan Miquel de

2 Respostes

(Catalunya ?, segle XVIII – Ciudad Rodrigo, Salamanca, Castella, 24 abril 1809)

Militar. En esclatar la Guerra Gran (1793) era mariscal de camp.

El capità general de Catalunya, José de Urrutia, li confià (1795) el comandament dels 20.000 voluntaris catalans allistats per la junta de diputats dels corregiments del Principat i coneguts amb el nom de miquelets. Amb aquest motiu, publicà l’opuscle Obligacions dels miquelets dels nous Tercios de Catalunya (1795). Hi incorporà també els voluntaris honrats reunits a València i aconduïts a Barcelona pel marquès de la Romana.

Al davant d’aquestes tropes, assolí d’expulsar els francesos de la Baixa Cerdanya, assetjà Montlluís i probablement hauria recuperat les posicions del general Ricardos al Rosselló, si no hagués cessat la guerra arran de la pau de Basilea (1795).

El 1799 fou nomenat capità general de Mallorca, càrrec que exercí amb prudència i moderació, fins el 1808. Aquest any es declarà contrari a Napoleó i, nomenat capità general de Catalunya per la Junta Superior de Govern del Principat, dirigí el setge que les tropes lleials organitzaren a Barcelona, aprofitant la debilitat momentània dels ocupants francesos.

Fracassat aquest intent, fou nomenat capità general de Castella la Vella (desembre 1808), en l’exercici del qual càrrec morí.

Vives, Alfons

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Constança, Alemanya, 1546)

Militar. Serví als exèrcits imperials de Carles V. Assolí el grau de mestre de camp.

Al front del seu terç atacà el 1546 la ciutat de Constança, que fou conquerida. Vives trobà la mort en l’empresa.

Vinyals i Veguer, Pere

Deixa un comentari

(Flaçà, Gironès, segle XVII – Viena, Àustria, vers 1740)

Militar. El 1713 era tinent coronel. Es destacà en el setge de Barcelona (1713-14), on lluità contra els filipistes. Participà en el combat de la Creu Coberta i es distingí en diverses accions.

Detingut en caure la ciutat, fou tancat al castell d’Alacant; passà més tard a la Corunya, on participà en l’intent de fuga d’Antoni de Villarroel.

El 1719 passà al castell de Segòvia, fins que fou alliberat arran de la pau de Viena (1725).

Vilosa, Jacint

3 Respostes

(Catalunya, segle XVII, Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)

Cap de les milícies del Camp de Tarragona mobilitzades el 1640 per fer front a l’exèrcit d’invasió del marquès de los Vélez.

Resistí a Cambrils a les ordres d’Antoni d’Armengol, baró de Rocafort i, com aquest, fou executat sense procés després de la capitulació.

Villarroel i Peláez, Iñigo de

1 Resposta

(Toledo, Castella, 1666 – Barcelona, 1755)

Militar. Germà d’Antoni. Combaté a Catalunya contra els francesos (1694-97).

S’establí a Barcelona, on ingressà a l’Acadèmia Desconfiada (1700), en la qual llegí un poema èpic en castellà. El 1703 fou destinat a Andalusia.

Després de la guerra de Successió tornà a Barcelona com a tinent coronel del regiment de Galícia.

Vilardaga i Junquet, Josep Maria

1 Resposta

(Berga, Berguedà, 1814 – 1889)

Notari i militar. Durant la Primera Guerra Carlina lluità amb les tropes liberals, i fou successivament comandant militar de Balsareny, de Súria i de Navarcles i fiscal militar de Manresa.

Després de la guerra fou batlle de Berga, on es distingí durant el còlera de l’any 1854.

Fou el pare de Jacint Vilardaga i Cañellas.

Vilanova, Albert de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Militar. Fill de Ramon. Tenia la consideració aristocràtica de donzell.

El 1384, essent jove -era dit Albertí– havia d’anar amb algunes forces a Grècia. La seva anada era per afavorir la tornada del seu pare, tot i que Pere III s’oposava a aquesta mentre no es reintegrés al ducat d’Atenes el vicari general titular vescomte de Rocabertí, del qual Ramon era lloctinent.

Sembla que en realitat no anà a Atenes fins al 1387, amb l’aprovació del nou rei Joan I. Combaté a la darreria del domini català a Grècia.

Vilamarí, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)

Noble. Serví a les guerres d’Itàlia amb els exèrcits de Carles V. Devers el 1520 ja n’era un dels caps destacats.

Combaté especialment amb les forces d’Hug de Montcada. L’ajuda el 1526, arran de la primera entrada a Roma, a impedir el saqueig de Sant Joan de Laterà.

Vilamarí, Joan de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1479)

Noble i militar. Probablement fill de Pere de Vilamarí (Catalunya, segle XV)  Noble, que es casà amb Agnes, senyora de Boadella.

Joan succeí el seu oncle, Bernat I de Vilamarí, en la senyoria de Palau-saverdera. Patró de galeres per Alfons IV, fou nomenat procurador reial de Menorca, i obtingué possessions a Ciutadella i altres llocs (1440).

Deixà, com el seu oncle Bernat, el servei de Ferran I de Nàpols i passà al de Joan II de Catalunya-Aragó, el qual el féu capità general de la flota en morir el dit Bernat (1463), i el mateix any el nomenà lloctinent de governador de Rosselló i Cerdanya per a quan fossin recuperats. També li donà la vila de Palamós, que erigí en baronia (1466).

Fet capità i alcaid de Bosa, a Sardenya (1467), li fou constituïda la baronia de Bosa i la Planargia (1468). Amb la flota dirigí el blocatge d’Amposta (1465-66), però fracassà en l’ajut que per mar volia prestar a la guarnició reial de Girona.

Anà a Sardenya per tal de socórrer el lloctinent, Nicolau Carròs, contra Lleonard d’Alagó, el qual capturà i portà a Sicília, i després davant el rei, que envià el pres a Xàtiva (1478). Serví un quant temps Florència, i com a capità general li fou encarregada la recuperació de Còrsega (1479).

Nomenà hereu el seu cosí Bernat II de Vilamarí (m 1516).

Vilamarí, Bernat II de

7 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1512/16)

Almirall. Fill d’un Berenguer de Vilamarí i de Constança. Senyor de Palau-Saverdera. Es posà al servei de Ferran el Catòlic i rebé d’aquest el títol de comte de Carpaccio.

Dugué a terme una aferrissada campanya contra els pirates turcs que hostilitzaven les costes de la Mediterrània. Fou molt espectacular l’atac naval que dirigí (1467) contra els pirates establerts al delta del Nil. Les seves accions posaren en perill el comerç entre Turquia i Egipte.

El 1479 defensà Rodes contra els turcs, el 1483 prestà els seus serveis a Ferran de Nàpols i el 1502 ocupà l’almirallat de Nàpols i col·laborà a l’empresa del Gran Capità. El 1510 atacà Trípoli, plaça que fou conquerida.

Fou succeït per la seva filla Elisabet de Vilamarí i de Cardona-Bellpuig.