(Catalunya, segle XIV – 1422)
Metge. Exercí el seu mestratge a l’Estudi General de Lleida. Fou metge de Joan I el Caçador, Martí I l’Humà, Ferran I d’Antequera i Alfons IV el Magnànim.
Hi ha obres seves a la Biblioteca Nacional de Madrid, a la del Vaticà i a algunes altres.
(Alcúdia, Mallorca, 15 juliol 1801 – 9 octubre 1882)
(o Reynés) Metge i escriptor. Publicà diverses obres professionals, especialment sobre les febres d’Alcúdia.
Publicà també les novel·les històriques La perla de Alcúdia (1854), sobre el setge d’aquesta ciutat pels agermanats, seguida per una història contemporània d’Alcúdia, Un demócrata alcudiano del siglo XVI (1862) i Destrucción de Pollentia (1863).
(Maó, Menorca, 3 juliol 1751 – 26 juliol 1837)
Metge. Germà de Joan, Antoni, Pere i Josep. Estudià a Montpeller i es doctorà a Avinyó. A més de l’exercici de la medicina a la ciutat natal formà part de la Societat de Cultura de Maó.
És autor de diverses obres que s’han perdut i de Breu discurs sobre el perniciós i indecent costum d’enterrar dins les esglésies (1818).
(Perpinyà, 1898 – els Banys d’Arles, Vallespir, 1966)
Metge i escriptor. Estudià a Lió, on fou degà de l’internat i cap de clínica de la facultat. De retorn a Perpinyà, fou cap de servei de l’hospital de Sant Joan.
Publicà una gran quantitat de treballs professionals. Mecenes, escriví nombrosos articles sobre artistes.
Fou conseller de cultura de l’ajuntament de Perpinyà i un dels organitzadors dels festivals Casals a Prada, sobre els quals publicà Histoire des festivals et d’une amitié.
Antoni Prats (València, segle XVII – Albaida, Vall d’Albaida, 1706) Eclesiàstic. Fou canonge de València. Publicà sermons i oracions fúnebres.
Berenguer de Prats * Veure> Berenguer Desprats (cavaller català del segle XIV).
Felicià Prats (València, segle XVI – segle XVII) Llatinista. Fou mestre a Terol i més tard a la Universitat de València. És autor del tractat Institutiones grammaticae linguae latinae (València, 1620).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XV) Poeta i eclesiàstic. Juntament amb Bartomeu Caldentey fundà a Palma de Mallorca (vers 1480) una escola de humanistes i lul·lians que el 1485 fou traslladada a Miramar (Valldemossa). A la impremta de Miramar publicà Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist (1487).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XVI – 1614) Escriptor i menoret. Versificà en llengua catalana. Figurà entre els concurrents al certamen poètic de 1602 en honor de Ramon Llull.
Joan Prats (Marratxí, Mallorca, segle XVIII) Metge. Entre les seves obres destaca una topografia mèdica del seu poble natal.
Samuel Prats (Benicolet, Vall d’Albaida, 1883 – País Valencià, segle XX) Musicòleg. Deixeble de Gregori Suñol, es dedicà a la restauració de la música gregoriana. És autor de composicions religioses i d’un tractat de cant gregorià molt editat.
Veure> Ignasi Vives i Ponseti (metge menorquí, 1914-2009).
(Elx, Baix Vinalopó, 1855 – Madrid, 1930)
Metge i escriptor. Residí a Madrid.
Publicà els volums poètics Flores marchitas (1884), Fibras que laten (1885), No hay corona sin espinas (1892), La razón cantada (1911), El país natal (1910), Pleamar (1924), la llegenda en prosa La caída de un coloso (1894) i el drama El bastardo (1918).
(València, vers 1525 – 1603)
Metge i botànic. Catedràtic de botànica a la Universitat de València (1567-83) i corresponsal del botànic francès Charles de Lécruse (autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispaniae observatorum historia, 1576, on inclogué descripcions i dibuixos realitzats per Plaça).
Deixà inèdit un manuscrit de botànica mèdica: In Dioscoridem annotationes i d’altres obres avui potser perdudes.
H. Ruiz i J. Pavón li dedicaren un gènere de plantes andines, Plazia, de la família de les compostes.
(València, 6 febrer 1792 – Madrid, 1870)
Metge i botànic. Doctor en filosofia (1809) i medicina (1817), fou catedràtic, des del 1829, de Matèria Mèdica.
Dirigí el Jardí Botànic de València (1820-67), el reféu de les destrosses produïdes per la Guerra del Francès, i començà a publicar el catàleg de llavors, Enumeratio plantorum horti botanici valentini (1856).
Fou rector de la universitat (1859-67) i president de l’Acadèmia de Medicina (1848-55 i 1857-67). Escriví Elogio histórico de Antonio José Cavanilles (1830).
(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 6 novembre 1711 – Madrid, 3 agost 1772)
Metge, erudit i filòsof. Estudià medicina i filosofia a la Universitat de València, on després exercí la càtedra d’anatomia. L’any 1751 va ésser metge de cambra de Ferran VI de Borbó.
La seva teoria mèdica ens ofereix una síntesi de la doctrina d’Hipòcrates (que va traduir en 1757-70) i els mètodes experimentals contemporanis: Medicina vetus et nova (1735) i Tratado de las calenturas (1751).
Entre les obres filosòfiques cal fer esment de Lógica moderna (1747) i Filosofía moral para la juventud española (1755).
Fou el pare de Joan Crisòstom Piquer i Noguera.
Dades dels Països Catalans 