(Barcelona, 1828 – 1921)
Jurista, economista i orador. Membre del partit liberal conservador. Fou diputat a corts per Manresa i Barcelona.
Presidí diverses entitats civico-culturals (Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, Societat Econòmica d’Amics del País, Escola d’Institutrius, Associació General per a la Reforma Penitenciària a Espanya) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia Científico-Mercantil.
(Perpinyà, abans 1390 – Carpentràs, Provença, 1452)
Doctor en dret civil i canònic. Prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca major d’Elna i de Barcelona.
El 1423 el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisma d’Avinyó. El 1424 fou nomenat cardenal cismàtic i bisbe de Vic, càrrec que li comportà diversos problemes: els canonges de Manresa es negaren a prestar-li obediència i hagué de sostenir-hi un llarg plet sobre els drets del monestir de l’Estany.
Intervingué en el concili de Tortosa (1429), on s’extingí definitivament el cisma i fou remarcable la seva actuació al sínode diocesà de Manresa del 1433, on tingué per vicari general a Jaume Marquilles.
Assistí al concili de Basilea (1437), on el nou papa Fèlix V el nomenà cardenal amb el títol de Santa Anastàsia i després amb el de Santa Maria de Trastevere.
El papa Eugeni IV el deposà tot seguit de la seu de Vic i del cardenalat; però hom continuà considerant-lo bisbe de Vic fins el 1445. Es reconcilià amb el papa Nicolau V el 1449 i fou nomenat bisbe de Carpentràs.
(Barcelona, mitjan segle XIV)
Nom amb el qual és conegut un text d’un conjunt de costums jurídics del dret local de la ciutat sobre les servituds rústiques i urbanes, que foren compostes a la baixa edat mitjana amb el títol de Consuetuts de la ciutat de Barcelona sobre servituds de les cases e honors.
Es creu que van ser redactades per un pràctic anomenat Sanctacília, del qual van adoptar el nom.
Regulen, a més de les servituds esmentades, les relacions entre les finques.
Després d’haver-se estès la seva vigència per gairebé tot Catalunya, van ser incloses dins les Recopilacions catalanes.
(Catalunya, segle XI)
Usatge que estableix una de les institucions més populars del dret català, la prescripció extintiva de tots els drets i accions al cap de trenta anys de no fer-ne ús, i la prescripció adquisitiva de béns immobles per la seva possessió en concepte de propietari, durant el mateix nombre d’anys, tant si hi ha bona raó com si no.
Procedeix del Llibre dels judicis i, en documents jurídics dels s XI i XII s’aplica, no com a usatge, sinó com a norma de la llei gòtica. Al final del s XII o al començament del XIII s’incorporà als raepertoria de la cort reial de Barcelona i d’aquests als Usatges.
En la compilació del dret català del 1960, es recull l’esperit d’aquest usatge.
(Catalunya, segle XIX)
Jurista.
És autor del remarcable assaig Noticia de los jurisconsultos catalanes y de sus obras, el recull Estudios históricos sobre el derecho civil en Cataluña (Barcelona 1867).
També publicà una Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa (1876-81).
(Porta, Alta Cerdanya, 1534 – Barcelona, 1604)
Doctor en lleis. Estudià dret a Tolosa i a Lleida i, després, retòrica a Salamanca.
Primer professor de dret romà a l’estudi general de Lleida, passà a Barcelona a exercir l’advocació fins el 1584 que fou elegit auditor de l’audiència reial i, poc després, advocat fiscal. Obtingué el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona.
Escriví unes glosses In usaticum ”Alium namque” i un tractat De Iure Fisci, libro X constitutionum Catalonicarum, commentarii, seguit d’una Brevis summa et explicatio iurium regalium, quae Rex Aragonum et comes Barcinonensis exercet cum debita moderatione in bonis et personis ecclesiasticis provinciae Cataloniae (editat a Barcelona el 1600).
Però la seva obra més popular, utilitzada i citada pels juristes catalans dels segles XVII-XIX amb reiteració, que es distingí pel seu bon mètode, exactitud, claredat de conceptes i correcció en l’expressió, encaixant el seu contingut romanista amb el dret privatiu del Principat, fou el Comentarium de actionibus, obra iniciada a Lleida, però pràcticament redactada a Barcelona els darrers anys de la seva vida, que, mort Olibà, publicà, en dos volums, el seu gendre Hipòlit Montaner (Barcelona 1606).
(Lleida, segle XVI)
Erasmista. Doctor en drets, bibliotecari, a Barcelona, de l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, i canonge.
Estigué molt vinculat al cercle de Martí Ivarra, que li dedicà un epigrama (1512), i, més tard, al del regent de la cancelleria Miquel May, el qual acompanyà en la seva estada a Barcelona el 1528.
La seva correspondència llatina amb Alfonso de Valdés (1528) dóna notícies interessants sobre la difusió de la doctrina erasmiana als medis eclesiàstics barcelonins.
(Mur, Pallars Jussà, segle XIII – Barcelona, 1264)
Eclesiàstic i jurista. El 1238, essent ardiaca de Tremp, anà a estudiar dret a Bolonya.
Fou nomenat bisbe de Vic el 1244. Canvià amb el rei Jaume I el Conqueridor les possessions que aquest havia donat a Bernat Calbó a València pel castell de Sallent (Bages), i cedí al rei el castell de Gurb en canvi de certes compensacions.
El seu esperit jurista el portà a pactar amb els principals monestirs de la diòcesi (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages) els límits de llurs drets d’exempció. S’oposà a les pretensions del rei i de la casa montcadina dels Bearn sobre Vic.
Celebrà un important sínode diocesà (1252), i abans havia intervingut al concili provincial de Tarragona (1246) i a la cort del 1247.
Lluità contra l’heretgia a les muntanyes d’Urgell i de Cerdanya i tingué una gran amistat amb Ramon de Penyafort, per inspiració del qual es féu dominicà sense renunciar a la diòcesi.
Morí al convent de Santa Anna de Barcelona.
(Cervera, Segarra, segle XVIII – segle XIX)
Jurista. Fill de Josep Antoni de Moixó i de Francolí.
Fou fiscal de l’audiència de Xile. Caigué presoner dels argentins arran de les lluites d’independència.
Alliberat, fou regent de l’audiència de Càceres i ministre de la de Catalunya.
És autor de l’obra Entretenimientos de un prisionero de las provincias del Plata.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult.
El 1675 actuà entre els prohoms que organitzaren la defensa de les costes del Principat enfront del perill naval francès.
Fou magistrat de l’Audiència de Barcelona. El 1704 era un dels qui gosaren confirmar per escrit el seu parer favorable al dret de secret que tenia el Consell de Cent per les seves deliberacions i fou cridat a Madrid com a mesura d’intimidació; així i tot, es mostrà favorable a la causa austriacista i el virrei Velasco el confinà per uns mesos a Girona.
En temps de Carles d’Àustria rebé el títol de ciutadà honrat i fou nomenat també regent (1707) i més tard simplement conseller del Principat al Consell d’Aragó. Conservà el càrrec durant tota la guerra de Successió i restà a Barcelona durant el setge de 1713-14.
Després de caure la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
