Arxiu d'etiquetes: juristes

Parrella, Fortunat de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Jurisconsult. Intervingué a les Corts de 1701-02, on fou un dels que dissentiren de l’actitud de Felip V.

El 1705, sota Carles d’Àustria, va ésser nomenat magistrat de l’Audiència de Barcelona i a les Corts de 1705-06 va rebre el títol nobiliari.

Quan, el 1706, Barcelona era amenaçada per les tropes de Felip V, fou un dels qui s’encarregà de recollir gent i pertrets per les comarques. Acomplí aquesta mateixa comesa l’any 1709, quan els francesos amenaçaven Vic.

Durant el setge de 1713-14 restà a Barcelona fins que la ciutat caigué.

Par i Pérez, Ildefons

(Barcelona, 1826 – 11 agost 1894)

Jurista i polític. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, de la qual fou secretari general.

Fou alcalde de Barcelona, diputat provincial, degà del Col·legi de Notaris, lletrat consultor de l’ajuntament i de la diputació, president de la Societat Econòmica d’Amics del País, etc. Estava afiliat al partit liberal i innovà el dret de l’època.

Entre els seus estudis jurídics cal esmentar Redención de los censos enfitéuticos (1869) i Laudemios; algunas consideraciones sobre este gravamen enfitéutico (1889).

Fou el pare del filòleg Alfons Par i Tusquets.

Palou, Guerau de

(Barcelona, segle XIV – abans 1387)

Llicenciat en lleis. Formà part del consell reial que Pere III de Catalunya deixà a Barcelona perquè s’ocupés dels afers de la guerra quan s’embarcà cap a Sardenya el 1354.

Membre també del consell reial durant la guerra amb Castella, portà a terme una ambaixada prop del rei castellà el 1363 per tal d’obtenir la suspensió de les hostilitats.

El 1370 el rei l’envià a Sardenya amb instruccions per als oficials reials de Càller.

Posseïa la quadra de Vilanova.

Pabord, Guillem

(Areny de Noguera, Ribagorça, segle XIV – Lleida, després 1456)

(o Despabord, o Prepòsit) Jurista. Estudià a la Universitat de Lleida, d’on després fou professor.

Les seves obres més importants conegudes, inèdites, són De pace et tregua, dedicada als consellers i prohoms de Barcelona i al canceller reial Jofre d’Ortigues, De privilegio militari, que després addicionà Tomàs Mieres, Ferdinandi regis forma electionis a novis electoribus, et arbor regum Aragonie, Doctorum practicorum Cathalonie glosse super constitutione “Hac nostra” in curia Perpiniani, Additiones varie super constitutione pacis et tregue Ildefonsi regis que incipit “Divinorum atque humanorum”, Recollecte per aliquos iurisperitos Cathalonie super Usaticis Barchinone.

En col·laboració amb Esperandéu Cardona, escriví unes Additiones domini Iacobi de Calicio super Directorio suo pacis et tregue. És, a més, autor de repertori per ordre alfabètic i de diversos dictàmens o Dubia sobre les obligacions dels terratinents en les exaccions locals, i glosses i notes a comentaris dels doctors sobre el procés de pau i treva.

Una bona part dels seus manuscrits foren recollits per Antoni Agustí i passaren amb la seva biblioteca a El Escorial.

Ors i Pérez-Peix, Àlvar d’

(Barcelona, 14 abril 1915 – Pamplona, Navarra, 1 febrer 2004)

Especialista en dret romà. Fill d’Eugeni d’Ors, estudià a Madrid i a Roma.

Catedràtic de dret romà a la Universitat de Granada el 1943, passà a la de Santiago (1944) i a la de Navarra (1961).

Publicà diversos treballs, entre altres: Presupuestos críticos para el estudio del derecho romano (1943), Epigrafía jurídica de la España romana (1953), Derecho privado romano (1968).

Orriols i Comas, Joan Baptista

(Barcelona, 1828 – 1921)

Jurista, economista i orador. Membre del partit liberal conservador. Fou diputat a corts per Manresa i Barcelona.

Presidí diverses entitats civico-culturals (Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, Societat Econòmica d’Amics del País, Escola d’Institutrius, Associació General per a la Reforma Penitenciària a Espanya) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia Científico-Mercantil.

Ornós, Jordi d’

(Perpinyà, abans 1390 – Carpentràs, Provença, 1452)

Doctor en dret civil i canònic. Prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca major d’Elna i de Barcelona.

El 1423 el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisma d’Avinyó. El 1424 fou nomenat cardenal cismàtic i bisbe de Vic, càrrec que li comportà diversos problemes: els canonges de Manresa es negaren a prestar-li obediència i hagué de sostenir-hi un llarg plet sobre els drets del monestir de l’Estany.

Intervingué en el concili de Tortosa (1429), on s’extingí definitivament el cisma i fou remarcable la seva actuació al sínode diocesà de Manresa del 1433, on tingué per vicari general a Jaume Marquilles.

Assistí al concili de Basilea (1437), on el nou papa Fèlix V el nomenà cardenal amb el títol de Santa Anastàsia i després amb el de Santa Maria de Trastevere.

El papa Eugeni IV el deposà tot seguit de la seu de Vic i del cardenalat; però hom continuà considerant-lo bisbe de Vic fins el 1445. Es reconcilià amb el papa Nicolau V el 1449 i fou nomenat bisbe de Carpentràs.

Ordinacions d’en Sanctacília

(Barcelona, mitjan segle XIV)

Nom amb el qual és conegut un text d’un conjunt de costums jurídics del dret local de la ciutat sobre les servituds rústiques i urbanes, que foren compostes a la baixa edat mitjana amb el títol de Consuetuts de la ciutat de Barcelona sobre servituds de les cases e honors.

Es creu que van ser redactades per un pràctic anomenat Sanctacília, del qual van adoptar el nom.

Regulen, a més de les servituds esmentades, les relacions entre les finques.

Després d’haver-se estès la seva vigència per gairebé tot Catalunya, van ser incloses dins les Recopilacions catalanes.

Omnes Causae, usatge

(Catalunya, segle XI)

Usatge que estableix una de les institucions més populars del dret català, la prescripció extintiva de tots els drets i accions al cap de trenta anys de no fer-ne ús, i la prescripció adquisitiva de béns immobles per la seva possessió en concepte de propietari, durant el mateix nombre d’anys, tant si hi ha bona raó com si no.

Procedeix del Llibre dels judicis i, en documents jurídics dels s XI i XII s’aplica, no com a usatge, sinó com a norma de la llei gòtica. Al final del s XII o al començament del XIII s’incorporà als raepertoria de la cort reial de Barcelona i d’aquests als Usatges.

En la compilació del dret català del 1960, es recull l’esperit d’aquest usatge.

Oliver, D.B.

(Catalunya, segle XIX)

Jurista.

És autor del remarcable assaig Noticia de los jurisconsultos catalanes y de sus obras, el recull Estudios históricos sobre el derecho civil en Cataluña (Barcelona 1867).

També publicà una Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa (1876-81).