(Barcelona, segle XVII)
Jurista i poeta. És autor d’al·legacions notables, com l’escrita contra el bisbat de Vic a favor de l’abadia de Montserrat.
Assolí un gran prestigi. Lluís de València el lloà tot comparant-lo a Papinià.
(Barcelona, 1056 – 1068)
Compilació de pràctiques judicials, constitucions, preceptes, textos provinents de diverses obres i altres elements jurídics, que constituí durant l’edat mitjana el codi vigent als territoris del comte de Barcelona, i, més tard, al Principat de Catalunya. Els seus preceptes foren durant segles la base del dret públic i privat de Catalunya, i constitueixen la font principal del dret català.
La seva paternitat és encara incerta, malgrat les atribucions expresses de molts articles al comte Ramon Berenguer I, recollides i admeses per molts historiadors catalans. Tal com han pervingut, són una compilació dreçada per un jurisconsult de la cúria comtal barcelonina en època més tardana (segle XII), que incorporà a un nucli primitiu, promulgat durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-76), agregacions de diversos elements provinents dels arxius de la cúria.
El nucli legal primitiu fou promulgat per Ramon Berenguer I en assemblea amb els magnats consignats en l’Usatge 4 (entre els quals hi havia els jutges Guillem March, Ponç Bonfill March i Guillem Borrell), en data insegura (vers 1064 o 1068), durant l’època del seu matrimoni amb Almodis (1055 a 1070).
Consta d’unes seixanta disposicions: preceptes promulgats per Ramon Berenguer I i usualia de la cúria o tribunal del comte de Barcelona. El mot llatí usualia (en català, usatges) significa, en sentit estricte, usos o principis judicials, però en sentit més ampli equival a costum.
Probablement alguns magnats (sapientes) que participaren en l’assemblea on foren promulgats van intervenir en l’elaboració dels usualia, especialment Ponç Bonfill March, conseller de Ramon Berenguer I i màxima figura de l’escola de juristes i gramàtics de Barcelona.
Aquest nucli primitiu té dues seccions: a) una de concreció escrita del nou dret consuetudinari feudal, ignorat absolutament pel Liber Iudiciorum visigòtic, aleshores vigent; té la finalitat de suplir les deficiències de la llei goda en ordre a les noves circumstàncies socials, d’adaptar l’organització del comte de Barcelona al sistema feudal, d’establir amb caràcter jurídic les diverses categories personals, de fixar els drets dels senyors i d’assentar les obligacions i els tràmits derivats de les relacions feudals entre senyors i vassalls; b) una altra secció d’adaptació de la llei als nous temps, de caràcter penal, en la qual s’adapten els pagaments de les esmenes al règim dinerari en plata, per posar-lo a l’abast dels humils.
Un segon nucli legal fou la constitució de Pau i Treva, promulgada per Ramon Berenguer I i les jerarquies eclesiàstiques a la catedral de Barcelona, amb motiu de la croada contra Barbastre (1064).
El tercer cos legislatiu, potser del temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), regulava la pau territorial, civil i comtal, fins aleshores en mans eclesiàstiques, sota la responsabilitat del comte de Barcelona. La reglamentació de la pau pel poder públic fou una arma poderosa, emprada pels comtes al servei de la seva política.
El quart nucli, en bona part doctrinal, proclamava els drets, els deures i les atribucions del Príncep, establerta la potestat executiva, legislativa i judicial, fixava els deures de protecció i fidelitat envers els qui estaven sota l’autoritat comtal i consignava el poder militar i el domini eminent sobre els castells, els camins i els béns d’aprofitament comunal.
(Barcelona, segle XVII – 1714)
Jurista. Era cavaller de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama i sacerdot. Fou membre de l’audiència de Barcelona i assessor jurídic de l’orde benedictí.
Recopilà en tres volums les decisions de l’audiència barcelonina: Sacri supremi regii senatus Cathaloniae decisiones (1688), i deixà obres de tema religiós, com Corona benedictina (1677) i Escudo montesiano… (1703), sobre el seu orde.
Probablement Bonaventura de Tristany era nebot seu.
(Catalunya, 23 maig 1989 – )
(TSJC) Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l’organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.
D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, és l’última instància jurisdiccional de tots els processos iniciats a Catalunya i de tots els recursos que es tramiten en el seu àmbit territorial, sense perjudici de la competència reservada al Tribunal Suprem en matèria d’unificació de doctrina. També és competent per a conèixer d’un recurs de protecció dels drets reconeguts a l’Estatut.
No obstant això, les previsions estatutàries relatives al Tribunal han de ser complementades per una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per les lleis processals, la modificació de les quals és competència de l’estat.
(Catalunya, 2 març 1934 – setembre 1939)
Organisme judicial de la Generalitat. Establert per l’Estatut de 1932 i amb jurisdicció última en el civil i en l’administratiu de legislació autònoma.
Tenia la seu en el Palau de Justícia de Barcelona i constava de 12 membres.
Va desaparèixer per llei, però deixà com a llegat una sèrie de sentències que van tenir vigència al dret civil català.
(Barcelona, 28 abril 1859 – 29 novembre 1914)
Jurista. Fill de Frederic Trias i Planas.
Catedràtic de dret internacional a la Universitat de Barcelona, fou delegat de Barcelona a les assemblees catalanistes de Manresa (1892) i de Reus (1893).
Intervingué en la defensa del dret català i publicà obres sobre aquesta qüestió.
Fou el pare de Josep Maria, Lluís, Joan de Déu i Frederic Trias de Bes i Giró.
(Barcelona, 1902 – 11 desembre 1969)
Notari. Fill de Joan de Déu Trias i Giró, i germà de Josep Maria i de Lluís. Es llicencià (1923) i doctorà (1924) en dret a Barcelona.
S’especialitzà en temes de dret privat, col·laborà en revistes especialitzades, com “La Notaría” i “Revista de Derecho Privado”, i tingué importants participacions en els congressos internacionals de notaris de Madrid (1950), Roma (1958), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
També fou germà seu Joan de Déu Trias de Bes i Giró (Barcelona, 1892 – 1965) Jurista. Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Publicà articles de tema jurídic.
(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)
Eclesiàstic i jurista.
Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.
Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).
Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)
Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.
El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.
Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.
Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.
(Llucmajor, Mallorca, 1528 – Lleida, 1578)
Jurisconsult. Estudià filosofia a Barcelona, teologia a París i dret a Bolonya, on fou deixeble de Socino.
Assistí al concili de Trento com a procurador del seu oncle, el bisbe d’Empúries (actual Castelsardo), a Sardenya, Francesc Tomàs de Taixequet, i del bisbe d’Agnani i hi tingué una actuació important com a canonista.
Treballà a Roma des de l’any 1563 amb Antoni Agustí en la revisió del Decret de Gracià. Fou nomenat canonge sagristà de Mallorca i bisbe de Lleida (1577), on morí dos mesos després de prendre possessió.
La seva important biblioteca contenia més de dos mil manuscrits. Dedicà al cardenal Borromeo el seu tractat més important, Disputationes quaedam Ecclesiasticae (Roma 1565), en el qual defensà la doctrina catòlica enfront dels jueus, els musulmans i els heretges i proposà la unificació de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i de València, atesa llur unitat de llengua i de costums. Molts dels seus tractats canònics restaren manuscrits.
