Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Urgell, vescomtat d’

11 Respostes

(Catalunya, segle X – 1314)

Jurisdicció feudal de l’antic comtat d’Urgell, de primer personal i després hereditària.

En la documentació urgellesa del segle X (no hi ha cap notícia d’abans) surten diversos noms de vescomtes que disposen de béns alodials en el pagus d’Urgell, la qual cosa sembla indicar que hi degueren tenir, doncs, alguna relació o altra: Ermemir (potser l’Ermemir I, vescomte d’Osona) (929), Guiscafred (941), Simplici (956), suposat fill de Maiol (potser el Maiol vescomte de Narbona o de Macon), donador (946) al monestir de la Grassa d’un alou situat en el comtat d’Urgell.

La dinastia vescomtal urgellesa començà, però, amb Miró (I), documentat del 953 al 975, any que, a precs d’ell, el bisbe Guisad (II) d’Urgell consagrà l’església de Santa Maria de Solsona. Fou pare del vescomte Guillem I, que apareix per primera vegada el 981 i al qual el comte Borrell II de Barcelona-Urgell féu donació (989) de la vall de Castellbò.

Mort vers el 1035, fou succeït en el càrrec pel fill Miró II (mort el 1079) i els seus descendents Ramon II (mort el 1114) i Pere I (mort el 1150), el qual, mitjançant el casament amb Sibil·la, vescomtessa de Cerdanya (1126), incorporà a la seva casa el vescomtat cerdà i fou el primer a emprar el títol de vescomte de Castellbò (vescomtat de Castellbò).

A la fi del segle XI (abans del 1094) esdevingué vescomtat de l’Alt Urgell, quan, per iniciativa, segons que sembla, d’Ermengol V (1092-1102) i amb vista a la conquesta de Balaguer, fou creat un nou títol vescomtal per al Baix Urgell (vescomtat del Baix Urgell), el primer beneficiari del qual fou Guerau II de Cabrera, fill de Pere I, vescomte de Girona i de Letgarda de Tost, i nét, per tant, per part d’aquesta darrera, d’Arnau Mir de Tost, conqueridor i primer senyor d’Àger (vescomtat d’Àger).

En pujar més tard llurs descendents al soli comtal d’Urgell, amb Guerau IV de Cabrera (I d’Urgell, mort el 1229), el vescomtat del Baix Urgell o d’Àger li restà unit fins a l’extinció d’aquesta segona branca de la casa comtal urgellesa, el 1314 (comtat d’Urgell).

Urgell, comtat d’

263 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XV)

Divisió territorial i administrativa. Al començament del segle IX l’Urgell formava part de la marca de Tolosa i, més tard, de la de Gòtia. L’Urgell era sota el domini del rei franc, però el seu règim era encomanat a pròcers pirinencs fidels a la seva política. Asnar Galí (v 820-832) i el seu fill Galí (832 a v 835) eren aragonesos; Sunifred (v 835-838), que uní en la seva persona el nucli bàsic de la futura Catalunya, era de Carcassona i d’ascendència conflentina, i Salomó, que succeí Sunifred solament a l’Urgell, Cerdanya i Conflent, tampoc no fou franc.

Guifre I el Pilós degué obtenir la successió de Salomó a Attigny (870), com un dret familiar a causa d’haver ocupat el lloc el seu pare Sunifred, i a la fidelitat tradicional de la família envers els carolingis. A partir d’ell, va triomfar la tendència hereditària, i el comtat d’Urgell tingué una dinastia pròpia, sòlidament fundada.

A la mort de Guifre, l’Urgell passà al seu fill Sunifred (897 a v 948). El govern del comte Borrell II de Barcelona (v 948-992) va coincidir amb la desaparició de la dinastia carolíngia. Ermengol I (992-1010) fou una figura notable del seu temps. Anà dues vegades a Roma (998 i 1011) per assistir a concilis. Va lluitar coratjosament contra els musulmans de Lleida en l’acció d’Albesa, en la qual caigué presoner (1004).

Ermengol III (1038-65), gran aliat de Ramon Berenguer I, lluità juntament amb ell contra el comte de Cerdanya i contra els musulmans. Participà brillantment en la croada acabada amb la conquesta de Barbastre (1064). El seu fill Ermengol IV (1066-92) eixamplà les fronteres del comtat cap al sud, i obligà els reietons musulmans de Lleida i Fraga el pagament de paries. Les seves conquestes s’estengueren sobretot per la vall de Sió, i expugnà els forts castells de Calassanç i Gerp, que barraven el pas cap a Balaguer.

Ermengol VI (1102-54), encara infant quan heretà el comtat, va restar sota la tutela de l’avi, Pero Ansúrez, senyor de Valladolid. Aprofitant l’aixecament contra els cristians dels musulmans tributaris de Balaguer, el comte Ansúrez, el vescomte Guerau Ponç i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona conqueriren definitivament la plaça (1106), que al cap de poc esdevingué la capital del comtat. Ermengol VI participà en l’expedició de Balears (1114) i en la conquesta de Saragossa (1118), al servei d’Alfons I d’Aragó. Fou un dels principals col·laboradors de Ramon Berenguer IV, i el magnat que més va ajudar en la conquesta de Lleida (1149); per això va rebre una tercera part de la ciutat en senyoria; a més, els urgellesos forniren la massa primordial del repoblament lleidatà. Fou també un dels principals factors de l’expedició a Almeria (1147), formant part de l’host d’Alfons VII.

Ermengol VIII (1184-1209) va haver de lluitar contra Ponç III de Cabrera, que refusava de reconèixer-li la potestat dels castells d’Os i d’Àger. Més gravetat van tenir les lluites d’Ermengol contra Ramon Roger, vescomte de Foix, ajudat per Ramon de Cervera, gran senyor de la plana d’Urgell, i pels albigesos del migdia de França. L’any 1198 el de Foix va envair l’Urgell i saquejà la ciutat de la Seu. Ermengol derrotà Ramon de Cervera a Agramunt (1202) i, l’any següent, els vescomtes de Foix i Castellbó. L’any 1206 els barons enemistats van firmar la pau per intervenció del sobirà, Pere I. Quan morí deixà els estats a la filla Aurembiaix (1209-31), nena de pocs anys.

Aurembiaix morí sense successió, i s’extingí la línia directa dels Ermengols, substituïda per la dels Cabrera. Ponç de Cabrera, fill de Guerau, reivindicà el comtat amb l’ajuda de la majoria dels barons pirinencs. La guerra durà quatre anys, fins al conveni de Tàrrega (1236). Els Cabrera, que de fet havien regit el comtat amb intermitències d’ençà del 1213, obtingueren finalment el reconeixement de les seves pretensions.

El comte Àlvar va casar-se amb Cecília, germana del comte de Foix (1256); a la mort d’Àlvar, els seus executors testamentaris van fer renúncia del comtat a favor de Jaume I. Quan Jaume morí, una formidable coalició de magnats ponentins, dirigida pel comte Roger Bernat de Foix, va aixecar-se contra el rei Pere II, en defensa de l’hereu d’Àlvar, el jove Ermengol. El rei aconseguí de dominar la revolta, però signà amb el desposseït Ermengol el conveni d’Agramunt (1278), que li restituïa el comtat.

Ermengol esdevingué un dels més addictes i lleials col·laboradors del rei Pere i del seu successor Alfons el Franc. S’embarcà amb el monarca, a la conquesta de Sicília i, en la invasió francesa del 1281, lluità al costat del rei a l’Empordà. Participà en la conquesta de Menorca (1287) i Alfons el Franc va premiar-lo amb l’absolució (1286) de tots els compromisos contrets en el conveni del 1278. Ermengol també acompanyà Jaume II a la guerra de Sicília. Morí sense successió (1314) i desposà en el seu testament que el rei casés el segon fill, Alfons, amb Teresa d’Entença, reneboda d’Ermengol.

Alfons fou comte d’Urgell i solia residir a Balaguer; quan esdevingué rei (1328) designà comte el seu fill Jaume. Jaume I d’Urgell fou avi del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat (1408-12), que heretà una hisenda sanejada i un patrimoni que el feia el primer magnat del país.

Jaume II va emprar-los en la lluita per la corona catalano-aragonesa, que ell reclamava com a últim representant per línia masculina legítima de la nissaga catalana. Derrotat per Ferran d’Antequera, fou fet presoner a Balaguer (1413), condemnat a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns.

Ucria, baronia d’

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XV – )

Jurisdicció senyorial, concedida el 1437 a Simó de Montcada, fill il·legítim de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta.

Per mort de la seva néta, Damiata de Montcada, passà als Barrese, barons de Militello.

Toses, baronia de

6 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XIX)

Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Toses. Pertangué als Urtx, als Mataplana i als Pallars, que la vengueren (1375) als Pinós, dels quals passà als ducs d’Híxar.

Al segle XIX formà un municipi amb el nom de la Vall de Toses i, després, simplement, de Toses.

Ter, departament del

3 Respostes

(Catalunya, 1812 – 1814)

Nom donat a un dels quatre departaments en que fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’Imperi Francès.

Comprenia els corregiments de Girona i de Vic i la vall de Ribes, del de Puigcerdà. El prefecte residia a Girona; fou dividit en tres districtes: Girona, Figueres i Vic.

El districte de Vic corresponia a l’antic corregiment i a la vall de Ribes, encara que, provisionalment, el cap d’aquest districte fou Olot; els districtes de Figueres i de Girona eren separats pel curs del Fluvià.

Tarragona, comtat de

2 Respostes

(Catalunya, segle X – segle XII)

Nom donat esporàdicament al territori i ciutat de Tarragona, però que no perdurà.

La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Haldūn) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el comtat de Tarragona en cas que fos conquerit.

Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona.

Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona.

Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (vers 1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona.

Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa.

Taradell, baronia de

3 Respostes

(Taradell, Osona, segle IX – )

Antiga jurisdicció feudal, centrada en el castell de Taradell, conegut avui dia per castell del Boix o de can Boix.

Des del 893 comprenia les parròquies i termes actuals de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons (fusionat aquest el 1940 amb Sant Julià de Vilatorta). Una part dels termes de Santa Eugènia i de Vilalleons se’n separà a la fi del segle XIII i formà dues quadres unides, que s’independitzaren definitivament el 1385 i s’uniren a Vic com a carrers de la ciutat.

Taradell i Viladrau, amb una part de les antigues parròquies de Santa Eugènia i Vilalleons, formaren des d’aleshores una baronia unida amb batlle únic, fins el 1471, i després amb dos batlles però amb una única cort i cúria baronial. Des del segle XVI es digué baronia de Taradell i Viladrau.

Foren senyors de la baronia els antics cavallers cognomenats Taradell, entroncats l’any 1165 amb els Vilademany i, després, amb els Blanes, Cruïlles, Perapertusa, Bournonville, Aranda i Híxar, que en foren barons fins el 1812.

Talandi, baronia de

1 Resposta

(Grècia, segle XIV)

Territori de la Grècia catalana, fronterer amb el marquesat de Bodonitza i dins el ducat d’Atenes que pertangué a Pere de Puigpardines i als seus fills, Galceran i Francesc de Puigpardines, senyor de Karditza.

Talamanca, baronia de

Deixa un comentari

(Talamanca, Bages, segle XV – )

Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Talamanca, que pertangué als Talamanca.

Passà per enllaç (el segle XV) als Aimeric, barons de Rubinat, i als Planella, senyors de Castellnou de Moià, i el segle XVII als Amat, marquesos de Castellbell.

Solivella, baronia de

2 Respostes

(Solivella, Conca de Barberà, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial concedida el 1599, en caràcter ple (civil i criminal), al menor Simó Berenguer de Llorac i Castelló.

Passà als Vilalba, òlim Meca, senyors de Guspí, i als Despujol, marquesos de Palmerola.