(Sant Julià de Ramis, Gironès)
Poblat ibèric. És al cim de la muntanya de Sant Julià.
S’hi han documentat restes d’una muralla del segle IV aC, al seu voltant se’n bastí una altra al principi del segle II aC, així com les restes d’un gran edifici que podria haver estat un temple. L’ocupació perdurà fins a finals del segle II aC.
Al peu de la muntanya s’ha descobert un extens camp de sitges datable entre el segle IV aC i final del segle II aC.
(Seròs, Segrià)
Partida del terme on s’hi troben un conjunt arqueològic format per una necròpolis tumulari del període Bronze final, camps d’urnes (1000-650 aC), un poblat ibèric dels segles IV-III aC i un conjunt de trinxeres de la guerra civil (1938).
Les més representatives corresponen a les de la necròpolis d’incineració, que esdevingué la primera necròpolis d’aquest tipus documentada a les terres sud-occidentals catalanes. El conjunt el formen petits túmuls que cobrien la urna cinerària amb les cendres del difunt i l’aixovar.
De tots els punts on s’han trobat enterraments destaca l’anomenat camp F amb un total d’unes 200 sepultures identificades, la majoria circulars, encara que 5 són rectangulars i correspondrien a la darrera fase d’utilització del lloc com a necròpolis (750-650 aC).
Al punt més elevat del lloc, i per tant de més fàcil defensa, hi trobem les restes del poblat ibèric de perfil el·líptic, amb els basaments d’algunes cases i cisterna al mig.
Aquest jaciment ibèric es veié greument afectat per les obres de fortificació portades a terme el 1938 per l’exèrcit franquista.
(Benifallet, Baix Ebre)
Poblat ibèric. És situat damunt d’un esperó rocós de pendents escarpats que s’alça sobre l’Ebre.
L’únic punt pel qual és accessible és protegit per una poderosa muralla, preservada fins una alçada de 5 m. L’interior del nucli, de petites dimensions, conserva restes de cases disposades a banda i banda d’un únic carrer, així com altres estructures de grans dimensions que devien formar part, probablement, d’un castell.
L’ocupació del poblat data d’entre la segona meitat del segle VI aC i el principi del segle II aC, amb reocupacions episòdiques després d’aquesta època.
(Catalunya)
Nom d’una ciutat pre-romana. Coneguda només perquè havia format part de l’escenari de les campanyes de Juli Cèsar al Segre contra el pompeià Afrani, el 49 aC.
Era a la zona de confluència del Segre amb l’Ebre. Ha estat identificada amb Riba-roja, Mequinensa i, darrerament, amb la vall d’Utxesa.
Hom suposa que encunyà les monedes ibèriques que duen la inscripció Otobesken.
(Gandesa, Terra Alta)
Recinte fortificat, construït al principi del segle IV aC.
Hom hi ha trobat edificacions superposades: les unes d’època romano-republicana i imperials, però també una necròpoli tumulària d’incineració.
Hom n’inicià la construcció al final del segle IX aC i començament del VIII aC i l’acabà pels volts del 500 aC.
Ofereix una seqüència ininterrompuda d’ocupació, raó per la qual documenta l’evolució dels pobladors -que mantenen contactes amb els de les àrees del Priorat, del baix Segre i, especialment, amb els del Matarranya i Baix Aragó- durant més de tres segles, des de l’època dels camps d’urnes de l’edat de bronze, fins a l’època ibèrica.
Hom hi ha trobat ceràmica feta amb torn de mitjan segle VII aC, representada per importacions orientalitzants, i objectes de ferro.
(el Brull, Osona)
Poblat ibèric. És situat sobre una península de 746 m alt als contraforts occidentals del Montseny.
De superfície plana i d’unes 9 ha, queda netament delimitat per cingles, excepte pel costat oriental, on es construí durant el segle IV aC una potent muralla de 150 m de longitud.
L’interior de l’assentament és mal conegut, excepte algunes cases adossades a la muralla.
Sota les construccions ibèriques s’ha detectat un assentament del bronze final datat als segles X-IX aC.
Poblat ibèric, que possiblement pertanyia a la tribu dels ilergets. Ocupa una àrea circular, lleugerament el·líptica, envoltada de muralles.
Les excavacions arqueològiques hi ha identificat quatre fases: construcció de la muralla (darreries del segle V aC), potser sobre un substrat anterior; planificació general del poblat (primera meitat del segle IV aC); moment de continuïtat (segle III aC); destrucció a causa d’un incendi (entre 218 i 195 aC) i posterior abandonament.
Alguns autors creuen que es pot identificar amb Atanagrum, poblat destruït per G. Escipió durant la Segona Guerra Púnica (Liv. 21, 61).
Jaciment d’un poblat ibèric, situat en un dels darrers contraforts del vessant sud del massís de Montsià.
El recinte fortificat configura un poblat de planta oval, estructurat concèntricament en dos carrers, que en delimiten els barris. Hi destaca el sistema defensiu, compost per torres i panys de murada, i les construccions interpretades com a graners.
L’ocupació de l’indret s’inicià al final del segle VII aC, amb la construcció de cabanes que perduraren fins a mitjan segle VI aC. La fase constructiva ibèrica s’inicià al final del segle V aC i perdurà fins al final del segle II aC.
Ha estat excavat per Francesc Gràcia, Glòria Munilla i Ramon Pallarés.
Entre els darrers mesos del 2007 i el maig de 2008 hom hi dugué a terme treballs d’adequació per a visites.
Assentament ibèric. És un dels nuclis ibèrics més intensament estudiats de Catalunya.
Situat damunt d’una plataforma de poca altitud, durant el segle V aC hi existí un petit assentament fortificat d’uns 10.000 m², que protegia un extens camp de sitges. Aquest habitat fou substituït al segle IV aC per un petit assentament rural (uns 2.000 m²) de traçat regular.
La presència de nombroses sitges indica també en aquesta fase el caràcter agrícola de l’assentament. A més, s’hi ha documentat un taller metal·lúrgic i una capella dotada d’un altar.
(Catalunya, segle III aC – 205 aC)
Cap dels ausetans. Aliat primer dels cartaginesos, no tardà a posar-se al costat dels romans, contra els quals es revoltà (207 aC), però fou perdonat per Escipió.
El 206 aC, en una nova revolta contra els romans, fou vençut i mort.
Dades dels Països Catalans 