(Barcelona, segle XVII – 1714)
Polític. Membre de la Junta de Defensa de Barcelona durant l’atac de les forces de Lluís XIV (1697).
Oposat a Felip V, fou nomenat cavaller per l’arxiduc Carles.
Intervingué en la creació del port franc de Barcelona (1706) i fou conseller tercer de la ciutat.
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió, amb les unitats irregulars.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 fou sargent major del regiment de fusellers de Sant Vicent Ferrer.
Sobresortí en diverses ocasions, com els cops de mà contra una casa propera al Pont de les Bigues (9 juny 1714), contra la part de la Granota (10 juliol) i a l’atac per sorpresa a les bateries de Jesús (5 agost).
A la batalla final de l’11 de setembre combaté per la dreta catalana i morí a la defensa del Carnalatge.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fou cap de voluntaris contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1714 s’arruïnà completament pagant les despeses de 200 homes que reclutà per lluitar contra l’exèrcit d’ocupació. Aquests homes formaren el regiment de fusellers de Cerdanya, del qual es posà al front ell mateix. Hi assumia les funcions de coronel.
Aquesta unitat era la part més important de les forces que dirigia aleshores el general Moragues, i que tingueren un paper brillant a la derrota del destacament espanyol de Bracamonte, al Lluçanès.
Pel setembre del mateix any, Llirós s’acollí a la capitulació de Cardona, on era esmentat personalment.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Capità de la Coronela de Barcelona durant el setge borbònic del 1713-14. Manava la companyia dels Velers.
L’11 de setembre de 1714 defensava amb els seus homes la bretxa dita dels molins de vent, contigua al baluard de Llevant. Després de rebutjar dos assalts en massa i una pressió intensíssima, hagué de cedir la bretxa, que fou la primera de les forçades en la batalla.
Amb els pocs homes que li restaven, es replegà a l’hort de Passa-pertot, on resistí durament malgrat la superioritat numèrica de l’adversari. Poc més tard contraatacà sobre les grans masses borbòniques que voltaven el baluard de Santa Clara, afavorint així la sortida dels defensors del baluard i trencant el cercle.
Morí en aquell combat.
(Barcelona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Cavaller. Germà de Francesc. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1706 s’agregà com a voluntari al regiment de Guàrdies Catalanes, amb el qual combaté durant el frustrat setge de Barcelona per Felip V; després féu la campanya d’alliberament d’Aragó. fou promogut a alferes coronel del regiment, per nomenament del rei Carles d’Àustria.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà de Barcelona. Germà de Joan. En 1713, com a membre del Braç Popular, assistí a la Junta de Braços que decidí continuar la resistència contra Felip V.
Fou capità de la Coronela de la capital durant el gran setge franco-espanyol. Fou ferit el 12 d’agost de 1714 defensant el baluard de Santa Clara.
Reincorporat al servei, prengué part a la batalla de l’11 de setembre. Formà aleshores els contraatacs de Sant Pere i del Portal Nou que conduí el Conseller en Cap Rafael Casanova amb la bandera de Santa Eulàlia.
En aquests combats resultà ferit novament.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. El 1703 fou un dels qui protestaren pels abusos de les autoritats borbòniques en el proveïment de càrrec del nou Diputat Militar.
Fou canonge d’Urgell. En 1713 participà a la Junta de Braços de Barcelona. Decidida aleshores la prossecució de la lluita contra Felip V, formà part de la Junta de Proveïments a la primera fase del govern provisional.
El 1714, després de la capitulació de Barcelona, el duc de Berwick l’exilià a perpetuïtat.
(Barcelona ?, segle XVII – segle XVIII)
Militar i polític. Oposat a Felip V des del primer moment, Carles III el nomenà cavaller (1706).
Defensà Mataró i serví d’enllaç entre l’arxiduc i Barcelona. De retorn el maig de 1714, fou tinent coronel del regiment d’infanteria de Sant Narcís.
Estigué empresonat fins al 1725.
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14, contra els borbònics. Tenia aleshores el grau de tinent coronel.
El 30 de juliol de 1714 fou nomenat comandant fix del reducte de Santa Eulàlia, el qual defensà bé a la batalla de l’11 de setembre, fins que tingué que evacuar-lo i reforçar les defenses de la ciutat.
Després de la capitulació no acudí a l’enganyadora convocatòria de militars dels borbònics, i pogué fugir secretament fins a Àustria, on fou acollit a l’exèrcit imperial.
El 1716 combatia contra els turcs a les ordres d’Antoni Desvalls.
Dades dels Països Catalans 