Arxiu d'etiquetes: Grècia

Frederic de Sicília

4 Respostes

(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)

(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.

A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.

Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.

Elionor de Randazzo

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1346 – d 1369)

Filla de Joan de Sicília, duc d’Atenes, germà de Pere II de Sicília. Era titulada duquesa d’Atenes.

Pretesa (1366) en matrimoni pel seu cosí Frederic III de Sicília, aspirant al ducat d’Atenes vacant en morir (1355) Frederic, germà d’Elionor, aquesta s’hi oposà, i es casà en secret (1367) amb Aimon de Gebennis, nebot del futur papa Climent VII, per la qual cosa fou empresonada a Aversa.

Alliberada finalment, es casà amb Guillem de Peralta, comte de Caltabellotta, capitost del partit català de Sicília i germà de Mateu de Peralta, governador general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1370-74) pel rei Frederic III.

Aunés, Ferran d’

1 Resposta

(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)

Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.

Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.

Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.

Arenós, Ferran Eiximenis d’

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Un dels caps dels almogàvers. Anà a Constantinoble (1303) amb la Companyia Catalana. Per diferències amb Roger de Flor, abandonà la Companyia a la darreria del 1303 i passà al servei del duc franc d’Atenes, Guy de la Roche.

Després de la mort de Roger de Flor (1305) tornà a la Companyia i dirigí, amb Bernat de Rocafort, la campanya del 1306. Arran de noves desavinences, aquest cop amb el de Rocafort, tornà a abandonar la Companyia (1307), i passà al servei de l’Imperi.

Es casà amb Teodora, princesa de la família reial bizantina.

Villosa, Berenguer de

Deixa un comentari

(Grècia, segle XIV)

Cavaller. Un dels més destacats a Neopàtria, on devers el 1366 era capità del seu castell.

Féu objecte d’una exacció indeguda de 20.000 perpres a Bernat Savall. Anys després hagué de tornar aquesta quantitat a Andreu, fill de Bernat.

El 1381 adquirí terres als hereus d’Ermengol de Novelles.

Vilaragut, Ramon de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Noble.

El 1377 passà a Grècia a les ordres de Felip Dalmau de Rocabertí, en entrar els territoris grecs d’ocupació catalana sota la sobirania de Pere III el Cerimoniós. En tornar el vescomte a Catalunya, restà de governador a nom seu.

Potser és el mateix personatge que fou cortesà de Joan I a la darreria del regnat d’aquest.

Vilanova, Albert de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Militar. Fill de Ramon. Tenia la consideració aristocràtica de donzell.

El 1384, essent jove -era dit Albertí– havia d’anar amb algunes forces a Grècia. La seva anada era per afavorir la tornada del seu pare, tot i que Pere III s’oposava a aquesta mentre no es reintegrés al ducat d’Atenes el vicari general titular vescomte de Rocabertí, del qual Ramon era lloctinent.

Sembla que en realitat no anà a Atenes fins al 1387, amb l’aprovació del nou rei Joan I. Combaté a la darreria del domini català a Grècia.

Vilalba, Pere de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Militar. Tenia la categoria aristocràtica de donzell.

El 1387 anà al ducat d’Atenes, per ordre de Joan I, com a procurador del vicari general vescomte de Rocabertí i representant-lo en tot. Anà acompanyat del també donzell Albert de Vilanova.

Verona, Marula de

4 Respostes

(Grècia, segle XIV)

Filla de Bonifaci de Verona, senyor del Negrepont, que fou fet presoner per la Companyia Catalana a la batalla del Cefís (1311), amb els quals després tingué bones relacions.

Es casà amb Alfons Frederic (1317), recentment nomenat vicari general del ducat d’Atenes. Aportà en dot l’illa d’Egina i la senyoria de Càristos.

Alfons Frederic morí el 1330. Li donà sis fills; el gran, Jaume Frederic, fou comte de Salona, i el segon, Bonifaci Frederic, senyor d’Egina i de Càristos.

Ventallola, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – Bulgària ?, segle XIV)

Mariner del Llobregat. Serví a l’estol de la Companyia d’Orient.

Esfondrades les naus a Gal·lípoli, per decisió de Bernat de Rocafort i de Ramon Muntaner, passà amb tots els seus companys a combatre en terra.

Home molt eloqüent, fou l’elegit per a adreçar la paraula a les forces abans de la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.

Un any després, pel juny de 1306, es distingí a la gran batalla contra els alans, a Bulgària, on matà, amb l’ajut de l’adalil Arnau Miró, un dels millors cavallers enemics. Resultà malferit en aquest encontre.