Arxiu d'etiquetes: geògrafs/es

Reparaz i Ruiz, Gonçal de

1 Resposta

(Sèvres, Illa de França, 15 gener 1901 – Lima, Perú, 1984)

Geògraf i historiador. Fill de Gonzalo de Reparaz Rodríguez. Des de 1922, residí a Barcelona, on s’integrà en la investigació a les escoles de geografia i d’història catalanes. Fou professor de l’Escola de Ciències Socials (1928-38) i de l’Escola Superior de Nàutica (1934-38).

Seguí la tradició paterna en la investigació històrica de tema geogràfic; de manera especial l’escola cartogràfica catalana baix-medieval. Dins d’aquesta etapa i temàtica, cal esmentar diverses obres: Història dels descobriments geogràfics (1927-28), La época de los grandes descubrimientos españoles y portugueses (1931), Catalunya a les mars (1930), Mestre Jácome de Malhorca, cartógrafo do Infante (1930) i la seva tesi doctoral, que defensaria el 1940 a la Universitat de Tolosa, Histoire de la géographie de l’Espagne, on demostra la importància de la cartografia catalana pel que fa als descobriments marítims ulteriors.

Ha estat un dels impulsors de la geografia moderna catalana, des del Centre Excursionista de Catalunya i la Societat Catalana de Geografia, que contribuí a fundar l’any 1935. En aquest camp publicà La plana de Vic (1928), sota el mestratge de Pau Vila; el primer volum d’una Geografia general de Catalunya (1936) i un Essai sur l’hydrologie des cours d’eau catalans (1938). També és autor de la part geogràfica de l’obra España. La tierra. El hombre. El arte (1937).

En acabar el conflicte de la guerra civil, el 1939, s’exilià a França. Es doctorà a Tolosa, i publicà treballs a revistes franceses sobre cartografia mallorquina i sobre geografia i astronomia a la corona catalano-aragonesa fins al segle XIV.

El 1951 se n’anà a Amèrica i s’establí al Perú, on treballà com a funcionari de la UNESCO, fins la seva jubilació (1960). En aquest país dugué a terme una investigació sobre hidrologia fluvial costanera i sobre el cañón del Colca. Entre altres treballs, col·laborà en la redacció de guies turístiques del Perú.

Cal remarcar la seva investigació sobre l’activitat econòmica dels jueus al Perú durant el període colonial, i fruit d’aquest treball és l’obra Os portugueses no vice-reinado do Peru (séculos XVI e XVII).

Reparaz Rodríguez, Gonzalo de

2 Respostes

(Porto, Portugal, 20 febrer 1860 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 20 juny 1939)

Escriptor, polític i geògraf. Fill del compositor Antonio de Reparaz. Des del 1878 col·laborà en la revista de Barcelona “El Viajero Ilustrado”; posteriorment s’establí en aquesta ciutat, on conegué africanistes, com el geògraf català R. Beltran i Rózpide.

Durant quaranta anys defensà, amb articles i conferències, intervencions polítiques i actuacions diplomàtiques, la necessitat que l’estat espanyol intervingués a l’Àfrica i, sobretot, al Marroc, no per les armes, sinó evidenciant una superioritat moral, política i econòmica.

Formà part de la comissió oficial espanyola per a estudiar l’establiment del protectorat hispànic al Marroc, però en fou exonerat el 1913 per haver difós les seves opinions contra la penetració militar i religiosa. Aleshores ensenyà geografia econòmica i colonial a São Paulo i a Barcelona (Escola Superior de Comerç).

Defensà el federalisme ibèric i la participació catalana en la direcció política. Fou col·laborador del “Diari de Barcelona”, de diverses publicacions de Madrid i de l’Enciclopedia Espasa.

Descriví el seu esforç i fracàs diplomàtic a Aventuras de un geógrafo errante (1920-22), publicà obres de síntesi final, com Historia de la colonización (1933-35) i Lo que no pudo hacer España en Marruecos y lo que ha hecho (1937), obres de tema polític, com La constitución natural de España y las de papel (1928), Historias que parecen cuentos: Absolutismos, dictaduras y otros excesos (1930), Las responsabilidades políticas de la Dictadura (1933), etc.

El 1939 s’exilià a Mèxic. Fou el pare de Gonçal de Reparaz i Ruiz.

Pujadas i Rúbies, Isabel

1 Resposta

(Balaguer, Noguera, 1949 – )

Geògrafa i demògrafa. El 1972 es llicencià en geografia a la Universitat de Barcelona. El 1982 es doctorà en aquesta mateixa universitat amb una tesi que tractava de la diversificació de les estructures de la població catalana segons les diferències territorials.

Professora del departament de geografia humana de la Universitat de Barcelona des del 1973, i cap d’aquest departament des del 1990. Ha participat en diversos projectes i estudis de caràcter aplicat com ara plans de muntanya, plans d’ordenació urbana, diagnosis comarcals i l’Enquesta Metropolitana de Barcelona.

Dedicada a l’estudi de la població de Catalunya, ha col·laborat, principalment, amb Tomàs Vidal, i els seus treballs fan referència a temes de distribució territorial, evolució de la fecunditat i la nupcialitat, moviments migratoris, estructures demogràfiques i projeccions i previsions de població.

Des de la creació el 1984 del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), ha estat el cap de bona part de les investigacions que s’hi han dut a terme i participà en la formació de nous demògrafs.

Majoral i Moliné, Roser

Deixa un comentari

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1942 – Barcelona, 7 novembre 2005)

Geògrafa. Llicenciada en geografia i història per la Universitat de Barcelona (1971), on es doctorà el 1977 amb la tesi Clasificación de los paisajes agrarios en Cataluña, en fou professora titular des del 1984 i catedràtica des del 1989.

S’especialitzà en l’estudi de la geografia agrària, camp en el qual publicà diversos treballs (L’extensió actual de la vinya i l’olivera a Catalunya, 1979; Anàlisi de l’agricultura a la Vall d’Aran, en col·laboració amb F. López, 1983, etc). Directora del departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Territorial de la Universitat de Barcelona (1990-94), coordinà el Grup de Recerca Consolidat d’Anàlisi Territorial i Desenvolupament Regional (ANTERRIT) de la Generalitat de Catalunya (1998), fou vicepresidenta de la Societat Catalana de Geografia de 1988 a 1993, membre de la junta directiva de la Asociación de Geógrafos Españoles (1986-90) i membre fundador i president del Grup de Treball de Geografia Rural (1984-88).

Entre 1984 i 2000 dirigí grups de treball i comissions de la Unió Geogràfica Internacional (UGI), del comitè espanyol de la qual fou cosecretària (1998-2000).

Lluch i Martín, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1928 – 4 desembre 2012)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres (1956). Fou lector de català a la universitat de Liverpool (1956-57). Passà aviat dels estudis històrics als geogràfics, centrats en el vocabulari i la metodologia, de la qual introduí fonts anglo-saxones. Ensenyà demografia a l’Escola d’Assistents Socials. En 1961 fou nomenat adjunt i encarregat del curs de geografia a la Universitat de Barcelona, fins al 1966, en què en fou expulsat per pertànyer a l’Agrupació Acadèmica del Professorat No Numerari. Aquest mateix anys començà a donar classes de geografia a l’Escola d’Estiu.

Pedagog destacat, ha excel·lit a formar un equip d’estudiosos a la Universitat Central de Barcelona i sobretot a l’Autònoma. El tema de la divisió territorial de Catalunya ha constituït la seva especialització principal, i ha dirigit equips de recerca (GET, 1968) i ha organitzat col·loquis i xerrades interdisciplinaris.

Ha publicat, juntament amb Oriol Nel·lo, els materials més importants dels seus estudis: La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya (1983) i El debat de la Divisió Territorial de Catalunya (1984). Entre els anys 1982-84 dirigí l’obra Geografía de la Sociedad Humana. Ha publicat treballs d’història de la geografia a “Un segle de vida catalana”. Exercí la crítica de llibres de geografia a la revista “Serra d’Or”

Llobet i Reverter, Salvador

2 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 18 novembre 1908 – 23 març 1991)

Geògraf. S’especialitzà en geografia regional: publicà El medio y la vida en Andorra (1947) i El medio y la vida en el Montseny (1947), tesi doctoral, primera a l’estat espanyol sobre les tesis regionals modernes inspirades en P. Vidal de la Blache. També estudià la geografia agrària de la comarca del Maresme, la urbana de Granollers, les terrasses fluvials del Besòs i el Ter, el peruglacialisme del Ripollès, etc.

Amb caràcter general, preferí la geografia física. Col·laborà en la Geografia de Catalunya, dirigida per Solé i Sabarís (sobresurt el capítol de l’explotació del camp). Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona. Des de l’Editorial Alpina impulsà eficaçment la cartografia i la geografia de la muntanya catalana. Fou president de la Societat Catalana de Geografia (1980-86).

Iglésies i Fort, Josep

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)

Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.

Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.

És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.

Casassas i Simó, Lluís

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 2 abril 1922 – Barcelona, 23 juny 1992)

Geògraf. Llicenciat en geografia a la Universitat de Barcelona (1972), de la qual fou professor d’ençà del 1972, s’hi doctorà el 1976 amb la tesi El paper de Barcelona en la formació i en l’ordenament del territori de Catalunya. Fou col·laborador de Pau Vila en diversos estudis sobre Barcelona, com Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974).

S’interessà en nombrosos aspectes de la geografia de Catalunya: El Lluçanès, evolució entre el 1950 i 1970 (1975), Fires i mercats a Catalunya (1978), La regionalització del territori i els ens intermedis (1990) i La ciutat metropolitana i la unitat de Catalunya, i, en col·laboració amb J. Clusa, L’organització territorial de Catalunya i Organització territorial i administrativa de Barcelona (ambdues del 1981).

La Societat Catalana de Geografia convoca des de l’any 1995 el Premi Lluís Casassas i Simó per a estudiants.

Enllaç web: Premi Lluís Casassas i Simó

Carreras i Verdaguer, Carles

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 3 setembre 1948 – 25 gener 2024)

Geògraf. Es llicencià en geografia a la Universitat de Barcelona (1971), d’on fou professor des del 1972, i s’hi doctorà al 1978 amb la tesi L’estructura de la propietat com a creadora de l’espai urbà: el cas dels barris obrers del sud-est de Barcelona.

Ha publicat treballs de geografia urbana: Hostafrancs, un barri de Barcelona (1974), Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona (1980), La ciudad. Enseñanzas del fenómeno urbano (1983), i també de geografia econòmica i regional, amb la publicació de: Geografia humana de Catalunya (1985), Geografia humana de Barcelona i espai mediterrani, temps europeu (1993).

Cabré i Pla, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Geògrafa. Cursà estudis de ciències polítiques i demografia a la universitat de París el 1968. Fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Mont-real (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-78) i al Col·legi de Mèxic (1973 i 1981). Des del 1978 fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984, directora del Centre d’Estudis Demogràfics.

Doctorada l’any 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller, i ha col·laborat en diverses ocasions amb Isabel Pujadas i Rúbies. També s’interessà pels temes de prospectiva demogràfica i geografia històrica de la població de Catalunya.