Arxiu d'etiquetes: Garrotxa

Ridaura, monestir de

3 Respostes

(Riudaura, Garrotxa)

Monestir benedictí (Santa Maria de Ridaura) radicat a l’actual església parroquial de la població.

Fundat vers el 852 pel comte Guifred de Girona-Besalú, la seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred. A desgrat de les donacions inicials fou monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.

El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat.

L’església actual fou refeta el 1779.

Al seu costat hi ha una casa coneguda pel monestir o l’abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que li resta d’antic.

Ridaura, el -Garrotxa-

10 Respostes

(Garrotxa)

(o riera de Ridaura) Curs d’aigua, afluent per la dreta de la riera de Bianya (prop de Clocalou), que neix dins el terme de Riudaura, als vessants orientals de la serra de puig Estela.

Abans de la seva desembocadura fa de termenal entre els municipis d’Olot i de la Vall de Bianya.

Ral, vegueria de la

(Garrotxa / Ripollès, segle XIII – segle XVIII)

Vegueria creada el 1248 per Jaume I. Comprenia els llocs sotmesos a la jurisdicció de l’abat de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès): la vila i el territori de Sant Joan, Sant Martí de Surroca, Ogassa, Tregurà, Sant Pau de Segúries, quatre parròquies de les valls de Bianya i de Beget, ja a la Garrotxa (Sant Martí de Tornadissa o del Clot, Sant Ponç d’Aulina, Santa Llúcia de Puigmal i Salarca), i, més tard, el terme del castell de Llaés (la Parròquia de Ripoll).

Fou creada pel rei davant l’oposició de l’abat de Sant Pere de Camprodon a admetre el veguer reial a la vila de Camprodon, però davant l’èxode de la gent de la vila a la Ral, l’abat cedí al rei Camprodon (1251), que esdevingué centre de la vegueria de Camprodon.

Restaurada el 1262, subsistí fins al segle XVIII; tanmateix, estigué sempre regida pel veguer de Camprodon o del Ripollès i Osona.

Quera, la -Garrotxa-

(Montagut i Oix, Garrotxa)

Masia de l’antic municipi d’Oix, situada als cingles de Talaixà, damunt el poble de Talaixà, prop del Malpàs de la Quera o Salt de la Núvia.

La seva antiga església és d’origen romànic.

Pujolriu

(la Vall d’en Bas, Garrotxa)

Masia, al terme de Fogars d’En Bas, al Collsacabra.

És esmentada el 1390 amb el nom de Puig-alreu.

El casal actual fou bastit el 1719 per Cristòfol Pujolriu i ampliat el 1823, la capella de Sant Jaume fou construïda el 1816.

Puigsacalm, el

(la Vall d’En Bas, Garrotxa)

Muntanya (1.515 m alt) de la Serralada Transversal Catalana, entre Joanetes i Sant Privat d’En Bas.

S’estén de nord a sud al límit amb Osona, i separa la fossa d’Olot de l’altiplà de Collsacabra, així com la conca del Fluvià de la del Ter.

És un horst tectònic originat per una falla que interromp bruscament la sèrie regular de plecs pirinencs de l’alta vall del Ter. És constituïda principalment per gresos.

Puigpardines, Berenguer de

(Catalunya, segle XV)

Personatge imaginari.

Suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat, presentat com a autor d’una fantasiosa crònica d’interès nobiliari, titulada Sumari d’Espanya, que vol aparèixer com a escrita per inducció del comte Ramon Arnau Berenguer, que caldria identificar amb Ramon Berenguer III (1093-1131), i que en realitat fou redactada vers la fi del segle XV.

Puigpardines

(la Vall d’En Bas, Garrotxa)

Poble, situat al sud-est de Sant Privat d’en Bas, a la dreta del Gurni.

A l’antiga església de Santa Maria de Puigpardines, cedida el 1108 pel bisbe Bernat Umbert de Girona i per la vescomtessa Ermessenda, muller d’Udalard Bernat de Milany, els canonges de Santa Maria de Manlleu fundaren el priorat de Puigpardines, pabordia canonical (Santa Maria de Puigpardines) regida per un canonge paborde o prepòsit; tenia només un o dos preveres i algun servent. Fou famosa l’anomenada Confraria d’En Bas, establerta en aquesta església, que agrupava nobles i pagesos (segles XIII-XIV).

Des del segle XV no hi residí cap canonge i a partir del 1592 esdevingué simple parròquia rural, aviat convertida en sufragània de la de Sant Privat d’En Bas.

Resta part de l’església romànica (segle XII), molt malmesa pels terratrèmols del segle XV i ampliada amb dos cossos i un absis renaixentista pobre.

Puig-alder

(les Planes d’Hostoles, Garrotxa)

Antic castell (707 m alt), a la vall de Cogolls, enlairat damunt el riu, aigua amunt del nucli de Cogolls.

Sols s’hi conserva l’església, dedicada a Sant Salvador de Puig-alder, convertida en santuari.

Esmentat ja el 1021 amb el castell d’Hostoles, estigué sempre vinculat als senyors d’aquest castell i passà també a la corona.

Porreres -Garrotxa-

(la Vall de Bianya, Garrotxa)

Antic poble (818 m alt) i parròquia (Sant Andreu de Porreres), situada als vessants esquerres de la Vall del Bac, sota el puig Sou.

En depenien les esglésies de Llongarriu, Sant Feliu del Bac, Sant Miquel de la Torre i Santa Magdalena del Coll. L’edifici és d’origen romànic (es conserva l’absis).

És esmentada ja el 977, que el comte Miró la donà al monestir de Sant Pere de Besalú.