Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Albanell, Galceran

(Catalunya ?, segle XVI)

Cònsol a l’illa de Xiu (Quios), possessió genovesa a la mediterrània oriental que en un temps fou base naval de la Companyia catalana a Orient.

L’illa tenia gran importància comercial per posseir el monopoli del màstic. Albanell hi residí fins al 1566, any en què Xiu caigué en poder dels turcs.

Fou segurament el darrer cònsol català en aquella part de la Mediterrània.

Agustí i Albanell, Jeroni

(Catalunya, segle XVI)

Militar i funcionari reial. Batlle general de Catalunya, sota el regnat de Carles I de Catalunya.

A Barcelona, freqüentà la tertúlia literària de Joan Boscà.

Aguilaniu, Gispert d’

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Escuder de Jaume II d’Urgell. Fou fidel servidor d’aquest en la seva frustrada temptativa militar contra Ferran I.

Intervingué a fons, encara que sense gaire èxit, a les gestions per aconseguir la vinguda de més mercenaris estrangers pagats pel comte.

Vençuda la rebel·lió, li foren exigides responsabilitats per la part que hi havia tingut (1413).

Vives, Miquel

(Catalunya, segle XV)

Destacat funcionari del Consell de Catalunya. Li foren confiades moltes missions especials durant la guerra contra Joan II.

Pel juny de 1462 fou el qui posà en mans del comte de Pallars els diners necessaris per a organitzar el setge de la Força de Girona. Actuà de tresorer i cap de finances de les tropes del comte.

Formulà algunes censures per despeses excessives. El comte de Pallars en demanà el relleu amb l’excusa que era massa vell. No ho aconseguí.

Vilaragut, Pere de

(Catalunya, segle XIII)

Veguer d’Osona i Bages. Li fou atorgat, vitalici, el castell de Doscastells (1265).

Fet alcaid dels catalans mercenaris a Tremissèn (1265), deixà el càrrec al cap de dos anys, i hom creu que morí a Itàlia, des d’on degué disposar la venda de la casa d’Oristà.

Per certes afinitats en els càrrecs, sembla que Berenguer de Vilaragut fou fill seu. Potser també ho foren:

Ramon de Vilaragut  (Catalunya, s XIII – 1310)  Fou prior del monestir de Ripoll, elegit abat (1280) enmig d’una controvèrsia monàstica, acabada el 1291.

Guillem de Vilaragut  (País Valencià, segle XIII – 1306)  Alcaid de Xàtiva (1288-90). Lluità a Sicília (1292) i també a Múrcia. El 1296 actuà prop de Berenguer a les negociacions per les treves de Múrcia. Fou un dels jutges per a les sentències arbitrals. Casat amb Eimeriga, potser foren fills seus:

  • Ponç de Vilaragut  (País Valencià, segle XIV)  Conseller de l’infant Alfons. El 1323 anà a Sardenya amb l’expedició de conquesta que dirigia l’infant Alfons. Figura entre els qui tenien feus a l’illa el 1332.
  • Ramon de Vilaragut  (Catalunya, segle XIV)  Cambrer del monestir de Ripoll. Fou nomenat prior de Montserrat (1334) i actuà com a pacificador en qüestions nobiliàries.

Vilanova i Lladró de Vidaure, Ramon de

(Catalunya, vers 1320 – 1402/08)

Alt funcionari reial. Nét de Vidal de Vilanova. Prengué part a l’empresa d’Algesires el 29 de març de 1344, al setge de l’Alguer el 23 d’agost de 1353, i al de Càller el 1354.

Fou ambaixador de Pere IV de Catalunya-Aragó prop del comte de Foix l’any 1363. Aquell mateix any, quan el rei de Castella posà setge a València i avançà cap a Tortosa, Ramon de Vilanova anà a València enviat per Pere el Cerimoniós per notificar als valencians, i particularment al comte de Dénia (que tenia el comandament de la ciutat), que ell personalment acudiria a socórrer-los.

També fou enviat pel rei a Castella a firmar la pau entre ambdós regnes, i fou el plenipotenciari que signà a Barcelona l’any 1378, amb Damià Cataneo, la pau entre Gènova i Catalunya-Aragó.

El 1382 fou deixat per Rocabertí com a lloctinent dels ducats d’Atenes i Neopàtria, els quals governà fins al 1384, en què hagué de tornar a Catalunya; el succeïren en els ducats Roger i Antoni de Llúria.

Fou nomenat governador general de Catalunya per Martí l’Humà, però després fou destituït i processat com a culpable de traïció.

Vilamarí, Berenguer de

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Potser fill de Bernat I de Vilamari i germà de Joan (I), de Ramon, de Francesca i de Francesc de Vilamarí i de Palau. Fou domèstic de la reina (1386).

Lluità contra els Armanyac a Cabanyes (1389-90) i, pels seus serveis a la campanya de Sicília (1393), fou fet castellà de Perpinyà pel rei Martí I (1396).

Possiblement és el mateix que acompanyà a Sicília el rei Alfons IV (1419), bé que, en aquest cas, pot tractar-se del seu nebot Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga.

Vidal i Vilalba, Lluís

(Barcelona, 1745 – Vélez de la Gomera, Canàries, 1803)

Aventurer. Fou músic a A Corunya, Bilbao, París i Lió. A la Martinica i la Granada es dedicà al comerç per tota la mar Carib, i fou empresonat per motius poc clars el 1780.

De nou a la península Ibèrica (1783), tractà inútilment de guanyar-se el favor del secretari general d’Índies José de Gálvez, comunicant-li informació dels moviments subversius a les colònies d’ultramar.

Establert a Londres (1784), entrà en contacte, fent-se passar per italià, amb ex-jesuïtes que conspiraven per la independència de Xile (d’ací que hom hagí parlat d’una conspiració de Vidalle). Delatat a l’ambaixador Bernardo del Campo, fugí a Normandia, des d’on comunicà a Floridablanca els detalls del complot (1785).

Empresonat a París pel comte d’Aranda, fou portat a Madrid i processat, tot i que la sentència no fou dictada, per tal de no donar publicitat a l’afer. Reclòs a les Canàries (1792), hi morí dement.

veguer

(Catalunya / Andorra)

Funcionari de l’administració territorial durant l’edat mitjana. Era l’encarregat de l’administració de justícia i també exercia funcions governatives i militars.

L’origen del càrrec de veguer es remunta a l’administració comtal dels primers segles de la Reconquesta.

A Andorra, és el representant delegat de cadascun dels coprínceps, amb responsabilitats de justícia i ordre públic.

Vallgornera i de Foixà (germans)

Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà  (Catalunya, segle XVI – 1595)  Oïdor reial de la generalitat. Nét i successor de Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta. Figurà entre els aristòcrates que s’oposaren amb més relleu a l’impost dit de l’excusat. L’herència passà als descendents de la seva filla Menciana de Vallgornera i de Llupià, germana de Melciora.

Rafael de Vallgornera i de Foixà  (Catalunya, segle XVI – 1587)  Es casà amb Damiata de Foixà i de Millars, senyora d’Albons. Formà la línia d’Albons, que s’extingí amb el seu besnét Jeroni de Vallgornera i de Cardona.