(Franja de Ponent, segle XVIII)
Títol, concedit per l’emperador Carles III, el 1716, al noble ribagorçà Francesc Esmir i Esmir; únic titular.
(Franja de Ponent, segle XVIII)
Títol, concedit per l’emperador Carles III, el 1716, al noble ribagorçà Francesc Esmir i Esmir; únic titular.
(Franja de Ponent, segle XIII – )
Jurisdicció creada el 1250, per Jaume I de Catalunya per al seu fill il·legítim Ferran Sanxis de Castre.
Ocupava un territori al sud del comtat de Ribagorça, limitat pels rius Cinca i Éssera fins a llur confluència; comprenia els termes de Bolturina, Artasona, Castre i Olvena. Les senyories d’Estada i Estadella foren pràcticament agregades a la baronia, que les limitava al sud ja des de l’època de Ferran Sanxis.
Passà successivament, per herència, als Pinós, que adoptaren el cognom Castre-Pinós, als Cervelló, barons de la Llacuna (primera meitat del segle XVII), als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.
Circumscripció de l’orde de l’Hospital, creada l’any 1462 pel gran mestre de Rodes, Pere Ramon Sacosta, amb el gran priorat de Catalunya, la castellania d’Amposta, la batllia de Mallorca i el gran priorat de Navarra, com a escisió de l’antiga llengua d’Espanya.
De fet, la llengua d’Aragó fou considerada la continuadora de la vella llengua d’Espanya i sovint mantingué aquest nom; a més, la batllia del gran conservador o draper de l’orde, tradicionalment vinculada a cavallers de la llengua d’Espanya, fou conservada pels de la nova llengua d’Aragó.
Malgrat la separació, els cavallers de les dues llengües continuaren reunint-se a Rodes al mateix alberg, l’antic alberg d’Espanya.
Llenca de territori: 5.008,0 km2, 51.803 hab (2007), del conjunt de terres catalanes, al límit occidental de Catalunya, que fou inclosa a partir de la divisió provincial (1822) en les províncies aragoneses.
Per tal de substituir-ne la denominació tradicional de Catalunya aragonesa, emprada per historiadors i filòlegs, Pau Vila proposà (1929) el de Marques de Ponent, modificat després del 1939 com a Marges de Ponent, però a les comarques més afectades ha estat preferit el terme Franja.
Després del 1975 la consciència del tret lingüístic diferencial arribà a l’Estatut d’Aragó, que assenyalà com a pròpies tres llengües: el castellà, l’aragonès (fabla) al Pirineu, i el català a l’Aragón catalán o Franja de Levante.
Aquesta franja comprèn les comarques de la Llitera, la Ribagorça aragonesa, una part de l’Alta Ribagorça, el Baix Cinca, una part de la Ribera d’Ebre, una part de la Terra Alta i la Matarranya.