(Lleida, 31 març 1861 – )
Agrupació coral. Té el seu precedent en l’Orfeón Leridano (1861). Al començament del segle XX adoptà la denominació catalana.
Ha estat dirigit pel mestre Gelambí, per Antoni Virgili i Piñol i pel seu fill Lluís Virgili i Farrà.
L’Orfeó ha realitzat una tasca de formació musical notable. Des del 1963 ha organitzat cursos internacionals de direcció coral i de pedagogia musical. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Enllaç web: Orfeó Lleidatà
(Gràcia, Barcelona, 1904 – )
Societat coral. Fundada per Joan Balcells, que la dirigí fins al 1936. La labor d’Ernest Cervera i de Pere Jordà com a adjunts donà un nou impuls a la societat coral.
El local social ha estat un marc de notables concerts simfònics i de cambra i de representacions escèniques.
A partir del 1917 publicà la revista musical “Orfeó Gracienc”.
Acabada la guerra civil reprengué les seves activitats sota la direcció d’Antoni Pérez i Simó.
Enllaç web: Orfeó Gracienc
(Sants, Barcelona, desembre 1901 – )
Agrupació coral. Fundada per Estanislau Mateu. Del 1936 al 1958 fou dirigit per Antoni Pérez i Moya, que el convertí en una agrupació notable. Aquesta labor ha estat continuada per Elisard Sala, Enric Ribó i M. Tous (directora des del 1985).
Al seu local social se celebren representacions teatrals promogudes per l’Escola de Teatre de Sants, creada pel mateix Orfeó, i altres manifestacions culturals.
Enllaç web: Orfeó de Sants
(Sabadell, Vallès Occidental, octubre 1904 – )
Agrupació coral. Constituí la primera entitat artística i musical de Sabadell.
Ha actuat a diverses poblacions catalanes, de l’estat espanyol i d’altres països europeus, i també als Estats Units.
Organitza diverses activitats culturals relacionades amb la música, com són cursets de cant, audicions, intercanvis amb altres entitats corals, etc.
Té una secció infantil, la Coral de Nois i Noies, i una de juvenil, la Coral Efebus.
(Barcelona, 1850 – 1887)
Local d’espectacles, al carrer de l’Hospital (prop de l’actual Teatre Romea), damunt les ruïnes de la biblioteca del convent de Sant Agustí. Inicialment s’anomenà Teatre de Sant Agustí. Sembla que Josep Anselm Clavé hi celebrà els primers balls corejats.
El 1859 hi fou creat el Conservatori Barcelonès del Teatre Odeon, de música i declamació, que funcionà fins al 1861 i que celebrà funcions i representacions d’òpera i de sarsuela al mateix teatre.
Aquest esdevingué aviat popular, gràcies a les seves obres truculentes i de terror, bé que també hi foren representats sainets de Robrenyo i obres de grups d’afeccionats, com la societat teatral Melpòmene, que el 1864 hi estrenà L’esquella de la torratxa, de Frederic Soler.
El 1870 n’esdevingué empresari el comediògraf Jaume Piquet. El teatre fou tancat el 1887, i al lloc seu fou construïda la Fonda de Sant Agustí.
(Barcelona, 1950 – )
(OBP) Institució que conrea i difon la dansa i música tradicional catalana.
Inicialment dedicada als esbarts, el 1955 inicià cursos de capacitació sardanista, i des del 1959 establí les Jornades d’Estudis Sardanistes i concedí premis a les millors sardanes i al millor estudi històric sobre aquesta dansa. També atorgà medalles al mèrit sardanista.
El 1960 instaurà el Dia Universal de la Sardana i la proclamació de la Ciutat Pubilla de la Sardana. El 1966 establí la caravana que duu la Flama de la Sardana.
N’han estat directors Salvador Millet i Maristany, Josep Mainar i Lluís Moreno i Pallí.
L’òrgan ha estat la publicació “Agenda”.
Enllaç: Obra del Ballet Popular
(Barcelona, 1869 – 1960)
Nom de dos locals d’espectacles. El primer, al xamfrà del passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, era un teatre de fusta, capaç per a 1.200 persones, inaugurat el 1869 (inicialment amb el nom de Saló de Novetats), on hom representà obres teatrals, sarsueles i òperes italianes. Fou enderrocat el 1884.
El segon local fou construït l’any següent pel nou propietari dels terrenys, Alexandre M. Pons, i era situat a l’altura del carrer de Casp, amb una sala de grans dimensions i un cafè annex. Hi foren estrenades obres importants del teatre modernista i hi actuaren Eleonora Duse (1900) i Loïe Fuller (1901).
Hom hi representà òperes, oratoris, obres teatrals, etc. Hi foren fets concerts i hi actuaren pianistes amb obres pròpies. El 1914 hom hi estrenà Maruxa, d’Amadeu Vives. Durant la guerra civil hom hi representà òperes.
Afectat per un bombardeig, fou refet com a sala d’espectacles, i finalment fou convertit en cinema (1960).
(Països Catalans, 1958 – 1990)
Moviment artístic, cultural i cívic.
Es proposà la creació, la divulgació i la promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.
Tot i que no arribà a cristalitzar fins a l’inici dels anys 1960-63, les bases primeres van ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ésser editats l’any 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.
Després, la creació del grup Els Setze Jutges (1961-62) fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Raimon i Francesc Pi de la Serra, nous membres d’Els Setze Jutges, aportaren noves idees, en un creixement que ja no tindria aturada. El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement.
Al moviment, ampliat i diversificat, se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig a l’adopció del bilingüisme. És destacable també la branca més avantguardista, lligada a corrents anglosaxons.
Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 1970. Els anys 1980 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infraestructures ni suport discogràfic.
Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyats de l’etiqueta de Nova Cançó.
(Barcelona, 1919 – 1921)
Cor d’homes, dones i nois, sorgit de la Schola Orpheonica. El dirigí Joan Llongueres.
Inspirat per Ventura Gassol, donà mostres d’abrandament patriòtic, corresponent a aquelles circumstàncies.
Lluís Bertran i Pijoan en fou president.
(Barcelona)
Fira del vidre que tenia lloc, per cap d’any, a la plaça del Born. Des de l’edat mitjana.
Els vidriers presentaven ostentosament en parades les millors peces de la producció; les dames es passejaven entre les parades i eren obsequiades amb les novetats. La plaça era enramada.
A la tarda, la fira era visitada solemnement pels consellers, que hi anaven, a cavall, procedits de les trompetes i els tambors de la ciutat i seguits d’un llarg seguici de cavallers i de ciutadans, formant, així, la tradicional cavalcada de Ninou.
Dades dels Països Catalans 