(Barcelona, 1990)
Poliesportiu. Forma part de l’Anell Olímpic de Montjuïc.
Obra de l’arquitecte japonés Arata Isozaki, representa unes solucions tecnològicament molt avançades en la concepció i la realització estructurals.
Amb una capacitat de 17.000 espectadors, consta d’una gran sala poliesportiva, on hom també realitza actes culturals i espectacles, i una sala polivalent, a la part posterior.
(Barcelona, inicis segle XIX – )
Costum propi del dia de Corpus.
Consisteix a fer sostenir un ou buit damunt l’aigua del brodador del claustre de la seu de Barcelona, i més modernament, del del pati de la casa de l’Ardiaca.
(Barcelona, 1992 – )
Companyia de dansa. Fundada pels coreògrafs i ballarins Óscar Dasí i Carmelo Salazar.
Han presentat els muntatges: Olles (1992), Perego y el barón de dolores (1993), Històries a la carta, Peces de petit format: Nahaspilla, Brarzaj, Fruta, A Clarita, Influjo, Alera (1993), Imprevist (1994), Scénario (1995), Sugestiones i Coetes (1996).
(Catalunya)
Ball molt primitiu del Pirineu, que representa la caçera i l’afaitat de l’ós.
De caràcter carnavalesc, es balla des del Pallars al Vallespir.
Alguns dels seus episodis són acompanyats de flabiol.
(Barcelona, 1994 – )
(OBC) Institució musical. És la continuadora de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, la qual a la temporada 1994-95 passà a rebre suport tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat.
Des de l’any 1999 la seva seu és l’Auditori de Barcelona.
Enllaç web: OBC
(Barcelona, 23 octubre 1910 – 1942)
Agrupació musical fundada per Joan Lamote de Grignon, que en fou el director.
Era formada per vuitanta instrumentistes, dedicà una especial atenció a la música catalana i actuà a diverses ciutats del Principat i al Palau de la Música Catalana. Amb intervals d’activitat, actuà fins l’any 1942.
Posteriorment han emprat aquest nom algunes formacions orquestrals ocasionals per a l’enregistrament de discs.
(Barcelona, 13 octubre 1920 – 1938)
Agrupació simfònica fundada per Pau Casals, que la dirigí habitualment. Feia els seus concerts al Palau de la Música Catalana.
Hi col·laboraren gran músics de fama internacional i estrenà obres d’autors com Felip Pedrell, Jaume Pahissa, Juli Garreta i Eduard Toldrà.
Fou una de les millors orquestres del moment i donà a conèixer moltes obres clàssiques. Havia de fer la inauguració de l’Olimpíada Popular del 1936, que al final fou suspesa pel començament de la guerra civil.
(Barcelona, 1944 – 1967)
Institució musical, fundada per l’ajuntament de Barcelona i organitzada per Eduard Toldrà, que en fou director (1944-62), amb molts dels elements de la Banda Municipal de Barcelona.
Celebrà regularment concerts nocturns d’abonament i concerts populars els diumenges al matí al Palau de la Música Catalana. Sovint hi cooperaren solistes i directors internacionals de renom.
A partir del 1962 en fou nomenat director interí Rafael Ferrer, fins a l’any en que l’orquestra fou dissolta i creada en el seu lloc l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 7 novembre 1985 – 2003)
Orquestra. Fundada per Josep Pons, Jaume Cortadellas i Lluís Vidal, a iniciativa de Fabià Puigserver i amb seu al Teatre Lliure.
Concebuda com a orquestra estable i consagrada a la música del segle XX, a més de la funció de suport musical a les produccions del Teatre, la seva programació es fonamentava en temes monogràfics d’autors, escoles o èpoques, estructurats per temporades anuals.
El 1991 aparegué el seu primer enregistrament, amb música de Manuel de Falla. La seva activitat discogràfica s’amplià amb monogràfics dedicats a diversos autors. Hi col·laboraren, a més, solistes de gran renom, i féu diverses actuacions a França i Anglaterra.
Poc després d’iniciar-se la nova etapa del Teatre Lliure cessà la seva activitat al final de la temporada 2002-03. Rebé el premi Nacional de música a l’intèrpret de música contemporània (1990) i el premi Ciutat de Barcelona del 1992 per la seva tasca de difusió musical.
(Barcelona, 1967 – 1994)
(OCB) Institució musical. Fundada sota els auspicis de l’ajuntament i d’un patronat, substituí la desapareguda Orquestra Municipal de Barcelona.
Actuà especialment al Palau de la Música Catalana, amb la col·laboració de solistes i directors de categoria internacional. El primer director titular fou Antoni Ros Marbà (1967-68 i 1979-86), substituït després per Franz Paul Decker (1986-91), i aquest per Lluís Antoni García Navarro (1991-93).
Dirigida després per Lawrence Foster i Edmon Colomer, la temporada 1994-95 canvia el nom pel de Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
Dades dels Països Catalans 