Veure> Josep Monserrat i Portella (escultor català, 1860-1923).
(Monflorite ?, Aragó, segle XIII – segle XIV)
Escultor. Pertany, per l’estil, a l’anomenada escola escultòrica gòtica de Lleida.
Juntament amb Pere Bonull o Bonhuyl féu cap al 1314 el monument funerari de Jaume II i Blanca d’Anjou a Santes Creus. Potser executà personalment l’estàtua jacent de la reina.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 2 gener 1905 – Barcelona, 10 juny 1997)
Escultor. Estudià a Llotja i treballà al taller d’Eusebi Arnau. Viatjà pensionat per Espanya, Bèlgica, França i Itàlia.
Participà a les Exposicions de Primavera (del 1932 al 1936) i, després de la guerra civil, en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes.
Ha realitzat petits formats, així com imatgeria religiosa i monuments.
Conrea un estil naturalista que oscil·la entre la tradició noucentista i evocacions de l’arabesc modernista.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 22 juliol 1860 – Barcelona, 23 novembre 1923)
(o Montserrat) Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona (1875-80), on fou deixeble de Josep Reynés, i hi fou professor (des del 1901). Obtingué diversos premis a Barcelona, Madrid i París.
La seva producció és extensa i es troba bastant dispersa.
Mostrà un gust evident pels detalls pintorescs i anecdòtics, molt rics en detalls, dins la línia modernista en què apareix inscrit.
Les seves obres més conegudes són Tornant del mercat (1904, Museu d’Art Modern de Barcelona), i el personatge Manelic (1910), avui als jardins de Montjuïc.
Té obres públiques a Madrid, a Puerto Rico i a Fernando Poo.
(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)
Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.
Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.
Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb Josep Clarà.
Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis.
D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.
Joan Baptista Moixí (Sabadell, Vallès Occidental, 1796 – 1882) Músic. Junt amb el seu germà Pere formà la cobla Els Moixins, en la qual, esdevinguda petita orquestra, actuà Pau Casals al començament del segle XX.
Pere Moixí (Sabadell, Vallès Occidental, 1786 – 1871) Terrisser i músic. Creà el principal taller ceràmic de Sabadell al segle XIX. Féu estàtues de terra cuita i figures de pessebre.
(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 3 desembre 1917 – 6 juliol 1986)
Escultor. Autodidacte.
Exposà escultures femenines de pedra i bronze a les Exposiciones Nacionales de Barcelona (1944) i Madrid (1945).
S’integrà al grup Lais i fou un dels signants del Manifest Negre (1949).
La seva obra es caracteritza per una certa influència arcaïtzant.
(Catalunya, segle XVIII – 1767)
Escultor. Deixeble de Pere Costa a Barcelona.
Vers l’any 1744 s’establí a Manresa, on esculpí la creu de Sant Salvador per al convent del Carme (1757), l’escut de la Casa de la Ciutat (1763) i el retaule major de l’església de Sant Miquel (1763).
(Zamora, Castella, 2 febrer 1887 – Caracas, Veneçuela, 28 març 1959)
Escultor. Format a Barcelona, als tallers de J. Campeny i d’Enric Clarasó. El 1921 anà a París.
Conreà especialment l’escultura decorativa, el seu estil deriva del de Maillol, però és molt més tallant, acusa més les arestes.
Entre les seves obres cal esmentar un Grup al·legòric, a la façana del Casino Militar de Madrid i alguns capitells per a la seu de Vitòria.
(Catalunya, segle XIV)
Escultor. Treballà per a la seu de Girona.
El 1386 fou un dels qui parlaren a favor del projecte de gran nau central que havia dut endavant Pere Sacoma a la catedral gironina, arran de l’assemblea de tècnics reunida per dictaminar sobre la viabilitat del projecte.
Dades dels Països Catalans 