(Palma de Mallorca, segle XVIII)
Frare caputxí. Fou lector de filosofia i teologia al convent de Palma.
Escriví en castellà i en llatí obres religioses, dins una línia lul·lista molt estricta. És autor també de la comèdia en vers El ángel del Oriente i de diverses poesies.
Nom literari donat per alguns escriptors del segle XIX al massís de la Maladeta.
(Oliva, Safor, 9 maig 1699 – València, 21 desembre 1781)
(o Mayans) Filòleg, escriptor i erudit. Germà de Joan Antoni. Va seguir l’escola humanística representada per Joan Lluís Vives, una edició de les obres del qual va preparar.
Com a erudit, a més a més, va ésser el primer a editar el Diálogo de la lengua, de Juan Valdés, els Refranes, de Santillana, i l’Arte de trovar, de Villena. Va exposar les seves teories lingüístiques a Orígenes de la lengua española, va publicar una Gramática Latina, un Diccionario de la Lengua castellana i una Retórica, que és considerada com una de les primeres antologies de prosistes castellans.
Com a filòsof, seguint la pauta del pensament de Vives, ens presenta una línia filosòfica de sentit jurídic que entronca dins el cos doctrinal propi de l’escola catalana, que donava un valor substantiu als costums i a l’equilibri en contraposició als criteris dels qui reconeixien més categoria a la llei escrita que no a la llei viva.
És a Comentarios on es posa de manifest el seu pensament. Aquesta obra fou considerada en l’ordre del pensament jurídic com una de les millors de la seva època a Europa.
(Illes Balears, 1935 – )
Escriptora. És autora dels notables reculls poètics Poemes en quatre temps (1958) i Quatre poesies.
(l’Alcúdia, Ribera Alta, segle XVIII – València, 1823)
Escriptor i frare franciscà. Escriví en castellà poesies i obres teatrals, de poc valor.
Fou cronista de la província de València.
(València, segle XVI – 1619)
Escriptor. Fill de pare biscaí, fou cartoixà (1585).
És autor de diversos tractats pietosos, en castellà i en llatí, i de Del senado y de su príncipe (1617), publicat anònimament i reeditat després de la seva mort amb el títol Gobierno de príncipes y de sus consejos para el bien de la República (1626).
Pseudònim de l’escriptor valencià Joan Josep Martí (vers 1570-1604).
(Alginet, Ribera Alta, 24 novembre 1948 – )
Escriptor. Llicenciat en lletres modernes a la Universitat de París VIII-Vincennes. És un dels escriptors més destacats de la literatura recent del País Valencià.
Ha publicat poesia –Poemes Homes-Terra (1971)-, conte –Històries marginals (1982), Cavallet de cartró (1984) i Laodamia i altres contes (1986)- i novel·la –Crim de Germania (1980, premi de la Crítica “Serra d’Or”), Ofidi (1991) i Ribera (1995)-.
(Alacant, 1886 – Aigües de Busot, Alacantí, 1938)
Escriptor. Dirigí el diari alacantí “El Tiempo” de 1925 a 1931. Hi escrivia una secció de poesia festiva.
És autor dels reculls poètics Acuarelas (1909) i Ante el enigma (1914), de la novel·la Las hojas caen (1911) i d’algunes obres de teatre.
(València, 29 gener 1871 – 28 octubre 1970)
Compositor, musicòleg i escriptor. La seva formació musical fou autodidàctica. El 1903 fundà l’Orquestra Valenciana de Cambra i fou professor del Conservatori de València.
És autor dels contes, d’estètica romàntica, Armònica i dels Cuentos líricos (1907), i publicà Música popular española (1927), Historia de la música (1929) i Folklore musical español (1955).
Vinculat amb Felip Pedrell, Enric Granados i Manuel de Falla, la seva producció té un llenguatge harmònic impressionista i una instrumentació molt elaborada.
Les seves obres més notables són les tres composicions simfòniques Valenciana, Abanicos antiguos i Acuarelas, així com Rapsodia valenciana, per a piano i orquestra, Concierto breve, per a piano i corda, i Llegenda, per a cor i orquestra.
Fou el pare d’Eduard López-Chávarri i Andújar (València, 1931 – 1993) Crític musical de “Las Provincias”.
Dades dels Països Catalans 