(Barcelona, 1902 – 28 agost 1970)
Escriptor i dibuixant. S’especialitzà en el dibuix a la ploma, caracteritzat per l’espontaneïtat i la mobilitat dels seus tipus.
És més conegut, però, com a periodista i comediògraf, és autor d’obres com ara La Culpable, Sor Angélica i Romeu de 5 a 9.
Fou un dels fundadors del teatre Càmera.
(Barcelona, 9 juliol 1901 – 23 maig 1965)
Metge i escriptor. Especialista en psiquiatria infantil, en fou professor a la Universitat de Barcelona.
President de la Societat de Neuropsiquiatria Infantil, el 1940 fundà l’Institut de Pedagogia Terapèutica.
Col·laborà a diaris i revistes, com “El Matí”, “L’Avançada”, “Revista de Catalunya”, “Oreig” (Olot), “Revista de Psicologia i Pedagogia”, etc.
Entre les seves obres destaquen La infancia anormal (1933), Niños psicópatas (1948), L’home i els altres (1965) i Els fills, sexe i educació (1966).
(Valls, Alt Camp, 14 juliol 1823 – Barcelona, 9 febrer 1876)
Advocat i escriptor. Exercí la seva carrera a Valls.
És autor de llibres jurídics remarcables, obres de teatre i traduccions.
Fou el pare de l’historiador Fidel de Moragas i Rodes.
(Barcelona, 26 desembre 1895 – Mèxic, 27 novembre 1960)
Escriptor. Es dedicà preferentment al teatre líric.
L’èxit més important fou Cançó d’amor i de guerra, estrenada el 1926, en col·laboració amb Lluís Capdevila, i amb música del mestre Martínez Valls.
També escriví El camí de la fàbrica (1916) i La cançó dels catalans (1922), entre d’altres.
Morí a l’exili.
(Barcelona, 25 juny 1892 – 26 juliol 1966)
Escriptora.
Traduí Maurice Baring, Upton Sinclair i Sonets (1928), Cimbel·lí (1930) i Nit de Reis (1935), de Shakespeare, i es dedicà, sobretot, al teatre: L’abisme (1930), L’huracà (1935) i Avarícia (1936).
Publicà la novel·la psicològica Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932) i participà en el recull Escriptors de la Revolució (1937).
De jove s’havia dedicat a la música.
Pseudònim de l’escriptor català Cèsar August Jordana i Mayans (1893-1958), principalment en llibres de gramàtica catalana.
(Maella, Matarranya, 28 juliol 1807 – Frascati, Itàlia, 21 juliol 1870)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià dret i cànons a Saragossa, on fou ordenat de prevere el 1830.
Canonge arxipreste de Tarassona (1834) i penitencier de Saragossa (1850). El 1852 fou proposat per a degà de Tarassona i per a bisbe de Vic, càrrecs que refusà. El 1858 governà com a vicari capitular l’arxidiòcesi de Saragossa, vacant.
El 1861 fou nomenat bisbe de Badajoz, i el 1864 de Barcelona, on fou remarcable la seva activitat pastoral i cultural. La seva actitud respecte al còlera de Barcelona del 1865 fou premiada per l’ajuntament i per l’estat.
El 1870 anà al concili I del Vaticà, on treballà activament en la congregació de disciplina eclesiàstica, fins que caigué malalt de febres palúdiques i es retirà a Frascati.
Dels seus béns manà fundar el seminari asil de les Corts, encara subsistent.
És autor d’un catecisme, d’obretes pietoses i en especial d’articles jurídics i polèmics sobre la unitat catòlica, la tolerància i la llibertat de cultes i de conferències publicades al “Diari de Barcelona” (1865-70), tot en castellà.
(Catalunya, segle XVI – Amsterdam ?, Holanda, segle XVII)
Escriptor protestant i judaïtzant. Fugitiu a Amsterdam, es posà a sou dels protestants.
Dedicà als estats d’Holanda una Christiana confesión de la fe (Lleida, 1629), de tendència calvinista. Contra els inquisidors escriví Libro intitulado In Coena Domini (l’Haia, 1629).
Autor també d’Aviso sobre los abusos de la Iglesia Romana (l’Haia, 1633), on defensa la doctrina luterana sobre la justificació i la calvinista sobre la Santa Cena, Throsne de David au cinquiesme Monarchie, Royaume d’Israel (que dedicà al príncep Guillem d’Orange), el diàleg De divinitate Jesu Christi et de regno Dei (1650).
Tornat al judaisme, el 1645 imprimí clandestinament David fideles, atacat pel fervorós protestant italià Antonio Marginetti.
(Barcelona, 1 novembre 1844 – 26 octubre 1895)
Metge i escriptor. Tenia un gran coneixement del grec, del llatí, l’hebreu i l’àrab. Fou un dels fundadors de l’entitat patriòtica La Jove Catalunya.
Col·laborà a “La Renaixensa”, “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Crònica Científica”. Premiat als Jocs Florals de Barcelona i a Montpeller. Es feia bastant amb els escriptors occitans i el nomenaren majoral de Felibritge.
Va ser secretari de la Societat Botànica de Barcelona (1872-74) i autor de la Flora de la muntanya de Montserrat i d’una versió catalana de La Iliada. Publicà dos treballs botànics i un sobre aigües medicinals.
Escriví més obres, però cap de les esmentades no ha pogut ésser publicada a causa de la pèrdua dels manuscrits.
(València, 1586 – Goch, Alemanya, 1635)
Polític i escriptor. Fill de Gastó II de Montcada i de Gralla.
Gran d’Espanya i tercer marquès d’Aitona, ambaixador als Països Baixos i conseller de la governadora general d’aquell país, la infanta Isabel Clara Eugènia, les funcions de la qual assumí quan ella morí.
Foren germans seus:
Miquel de Montcada i de Montcada (Catalunya, segle XVI – després 1604) Fou conseller del rei i mestre racional de Catalunya adjunt des del 1604.
Pere de Montcada i de Montcada (Catalunya, segle XVI – 1621) Eclesiàstic. Fou degà de Tortosa i bisbe de Girona (1620-21).
Dades dels Països Catalans 