(Ciutadella, Menorca, segle XIX – segle XX)
Escriptor. Publicà Idil·li triat (1904, 1928), Ruralismo (1908), La carta del obispo Severo; su autenticidad (1909), Sor Clara Monjo. Apuntes biográficos (1912) i Sor Mariana Olives (1914).
(Palma de Mallorca, 29 novembre 1785 – Carcaixent, Ribera Alta, 2 novembre 1855)
Eclesiàstic i escriptor. Entrà a l’orde trinitari a Mallorca (1802) i completà la formació a València (1816). Demanà la secularització el 1821 i retornà a Mallorca, on es féu remarcar per les seves idees liberals en la direcció del diari “El Atleta de la Verdad” (1822); això l’obligà a abandonar l’illa i a refugiar-se a Madrid (1824), on canvià d’idees i arribà a ésser predicador de l’arquebisbe de Toledo i fou condecorat com a missioner apostòlic.
Aleshores es dedicà a l’escolàstica i a l’apologètica i escriví articles i obres piadoses. Des del 1884 dirigí la “Biblioteca Sagrada”, destinada a publicar obres de religió i moral cristiana. El 1846 guanyà unes oposicions com a rector del bisbat de València, que més tard canvià pel de Carcaixent, on morí.
La seva bibliografia, en castellà, era molt extensa.
(Palma de Mallorca, 1875 – 1955)
Escriptora. De família acomodada, rebé una acurada educació, mantingué amistat amb Carme Karr i Víctor Català i col·laborà a “Feminal” i a “Mercurio” de Barcelona.
Arran d’una llarga estada a la cartoixa de Valldemossa -on es relacionà amb l’arxiduc Lluís Salvador– publicà la interessant Guía histórico-descriptiva de Valldemosa y Miramar (1910) -il·lustrada pel seu fill Elvir Sans-, una de les primeres mostres del gènere a Mallorca, traduïda al francès el 1915.
Publicà també una única obra literària, Valldemossines (1911), recull de narracions i descripcions paisatgístiques i històriques.
(Alaró, Mallorca, 12 maig 1854 – Palma de Mallorca, 3 desembre 1935)
(o Joan Rosselló de Son Fortesa) Escriptor Era advocat. Passats els quaranta anys abandonà l’exercici de la carrera, a Palma, i es retirà a la possessió de Son Forteza d’Alaró. Fins aleshores havia publicat a “La Roqueta” alguns quadres de costums, que signava amb el pseudònim de Joan de Passatemps.
Des de la seva retirada al camp incrementà la dedicació a les lletres. Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, “Joventut” i “Catalunya”. En 1903 aparegué a Barcelona, prologat per Costa i Llobera, el seu primer llibre Manyoc de fruita mallorquina, recull de proses narratives d’una qualitat estimable. Aquest llibre seria reeditat per “Lectura Popular”. Ja s’hi revelava com a bon escriptor en les descripcions, però amb una predisposició escassa per a la invenció novel·lesca.
El seu intent més clarament novel·lístic, En Rupit (1904), no havia de reeixir gaire. Són estimables, en canvi, els quadres descriptius dels seus llibres posteriors: Fruita seca (1907), En Caragol, publicat a Barcelona per “La Novel·la Nova”, i Tardanies, volum pòstum aplegat en 1947. En 1908 havia publicat també una conferència: Ruralisme.
Gran amic de Costa i Llobera, la seva correspondència amb ell és molt abundant.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – segle XIX)
Escriptor i polític. Fou diputat provincial i alcalde de Palma diverses vegades. Traduí Scribe i Lamartine.
Deixà inèdit un volum de poesies, algunes de les quals serien publicades per Jeroni Rosselló i Ribera.
(Castelló de la Plana, 1731 – Alzira, Ribera Alta, 1807)
Eclesiàstic. Estudià arts i teologia, fou monjo augustinià del monestir de Santa Maria d’Aigües Vives (1767-1807).
Escriví alguns tractats i traduccions religiosos, així com Disertación sobre la antigüedad de la orden de san Agustín y sobre el verdadero lugar en que fue fundado el monasterio Severino o Setavitano (1804).
(Ciutadella, Menorca, 1817 – 1857)
Escriptor. És autor, entre altres obres, de la tragèdia Los moros en Ciudadela (1848).
(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)
Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.
Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.
(València, 4 novembre 1703 – 6 abril 1773)
Escriptor i notari. Defensor de la llengua, apareix al segle XVIII com a impulsor del conreu del català de València i un clar precedent del segle XIX, època de renaixement literari.
De la seva producció cal destacar un Diccionario valenciano-castellano (1739). Entre altres obres didàctiques o purament literàries i miscel·lànies, sobresurten Coloquio en elogio de la noble y preclara arte de notaria (1745), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), Rondalla de rondalles (1768), Tractat d’adagis i refranys i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana (1733) i Breve diccionario valenciano- castellano (1739).
Com a poeta deixà escrits tres volums de Poemes bilingües i una col·lecció de romanços.
(Prada, Conflent, 24 agost 1854 – 5 març 1933)
Escriptor i polític. Fou veguer d’Andorra (1886). Era cavaller de la Legió d’Honor.
És autor de poesies i de treballs monogràfics sobre temes andorrans.
Dades dels Països Catalans 