Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Saladrigas i Riera, Robert

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 febrer 1940 – 22 octubre 2018)

Escriptor. Ha conreat el periodisme en diversos mitjans de comunicació, així com la crítica literària a “La Vanguardia”.

Es donà a conèixer amb Entre juliol i setembre (1966, premi Joaquim Ruyra) i Boires (1969, premi Víctor Català). Confirmà les expectatives en la seva narrativa posterior: Aquell gust agre de l’estel (1976), Memorial de Claudi M. Broch (1986), Claris (1990), Tauromàquia, sol i lluna (1991), El sol de la tarda (1991, premi Sant Jordi), Un temps del diable (1994) i La mar no està mai sola (1996).

Ha destacat també com a autor de literatura infantil i juvenil: L’Aleix, el vuit i el nou (1970), la sèrie de llibres El viatge prodigiós de Ferran Pinyol (1971-78), Visions de cada hora (1982) i Amic Lu (1995).

Sala i Sanahuja, Joaquim

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 22 maig 1954 – )

Escriptor. Estudià a Barcelona i a París, on ha residit molts anys.

El 1973 publicà el llibre de poesia La veu del ciclista, integrat per proses evocadores, oníriques, d’un delicat humor. Després ha col·laborat amb regularitat a la premsa, en especial a “El Correo Catalán” amb comentaris culturals i sobre l’actualitat, i a nombroses revistes com “El Topo Viejo”.

Ha traduït poetes francesos contemporanis al català i ha publicat Planeta Miret (1981), prosa imaginativa i misteriosa. Ha prosseguit la seva obra amb els llibres de poesia Escriny Walpurgis (1989), El viatge a Tokushima (1993) i Pas de coro (1998).

Sala i Joanet, Carles

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 setembre 1905 – 9 juny 1991)

Escriptor i polític. S’inicià a “Solidaridad Obrera” i, convertit al catalanisme, fundà, amb Gassol i altres, la revista “Dansa, Pàtria i Art”, on emprava el pseudònim de Frèbua.

Fou membre de Palestra, col·laborador constant de Ràdio Associació de Catalunya i redactor de “L’Instant” i “Claris”. El 1937 fou director general de ràdio de la Generalitat, i s’especialitzà en els reportatges en directe.

Lluità al front i s’exilià el 1939. Habità a Cuba i a Mèxic, on fou secretari de la comunitat catalana. Publicà Acte de fe (1946), sobre l’Onze de Setembre.

Retornà el 1948. Fou fundador del grup literari barceloní El Cimbori i secretari de la Penya Santamaria.

Sala i Cella -germans-

1 Resposta

Benet de Sala i Cella  (Girona, 1684 – 1749) Escriptor i eclesiàstic. Fou partidari de Carles d’Àustria. El 1715 emigrà a Roma prop del cardenal Benet de Sala i de Caramany, oncle seu. Finalment li fou permès el retorn. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Li són atribuïdes unes versions lliures de les sis primeres ègloges de Virgili.

Narcís de Sala i Cella  (Girona, 1693 – 1769)  Militar. Fou oficial a les companyies de guàrdies catalanes de Carles d’Àustria. Quan aquest fou emperador d’Alemanya continuà al seu servei. La seva família posseïa una biblioteca de 1.405 volums, xifra molt notable per a l’època.

Sala i Casassas, Elisard

1 Resposta

(Barcelona, 22 desembre 1913 – 16 juny 1970)

Músic, ceramista i escriptor. Es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i fou deixeble de Juli Pons, Ricard Vives i Manuel Bosser.

Promogué el cant coral, fundà i dirigí el Grup de Cantaires de la Unió Excursionista de Catalunya (1954). Fou director de l’Orfeó de Sants (1957-64) i el 1960 creà el grup infantil La Trepa.

Estrenà diverses obres musicals relacionades amb l’excursionisme i publicà diversos cançoners, com el Cançoner de la Vall d’Aran (1963), Cançons d’humor i ginesta, Cançons de camí enllà, etc.

Compongué, entre altres obres, Cantem la muntanya (1958), un Oratori de Nadal, una Missa dels excursionistes (1966), l’obra Bucòliques, per a cor i orquestra de cambra. També publicà llibres de poemes.

Com a ceramista, exposà individualment a Mataró (1945), Barcelona i Sabadell i fou representant de l’estat espanyol a un certamen artístic de Santiago de Xile (1953).

Sala i Bonfill, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1879 – 1935)

Escriptor. Advocat (1904) i professor mercantil.

És autor del llibre de traduccions Himnari litúrgic (1915).

Publicà també obres diverses, com Sant Ramon de Penyafort i l’orde de la Mercè (1918), Ensaig de vocabulari d’impremta i Manual de transporte ferroviario.

Sala i Berart, Gaspar

Deixa un comentari

(Bujaraloz, Aragó, 1605 – Perpinyà, 7 gener 1670)

Escriptor polític i frare agustí. El 1621 obtingué el títol de catedràtic perpetu en teologia. Fou professor de la Universitat de Lleida.

El 1640 es mostrà partidari de la intervenció francesa a Catalunya. Lluís XIII el nomenà abat de Sant Cugat i predicador i cronista de la Cort. Refugiat a Perpinyà l’any 1652 després de la caiguda de Barcelona, tornà a l’abadia el 1662.

Autor de Govern polític de la ciutat de Barcelona per a sustentar los pobres i evitar vagabundos (1636), Notícia universal de Catalunya en amor, servicis i fineses admirables (1639), Llàgrimes catalanes a l’enterro i exèquies de l’Iltre. Diputat de Catalunya Pau Claris (1641), Proclamación Católica (1640) i Epítome dels principis i progressos de les guerres de Catalunya dels anys 1640 i 1641.

Deixà inèdites: De la división geográfica de los reinos de Francia y España, Geographia Hispaniae, Sermó de sant Jordi predicat als diputats i oïdors de Catalunya i Elogio de Enrique de Laturingia, conde Harcourt, gobernador de Cataluña en 1646.

Sala, Felip Jacint

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 octubre 1819 – 1895)

Escriptor.

Publicà nombrosos llibres de faules per a infants en castellà i en català (Primer llibret de faules, 1888; Llibret de faules, 1892).

Fou inclòs en el recull Los trobadors moderns (1859).

Sala i Masnou, Bernat

Deixa un comentari

(Sant Martí Sescorts, Osona, 1810 – Montserrat, Bages, 1885)

Escriptor. El 1827 ingressà al monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, que hagué d’abandonar el 1835.

El 1840 es refugià a l’abadia de San Martino de Scalis (Palerm), on esdevingué bibliotecari i professor de teologia moral. El 1848 fou obligat per la situació política a retornar a Catalunya i entrà en la congregació dels missioners del Cor Immaculat de Maria, que acabava de fundar Antoni M. Claret.

A partir del 1854 —i durant disset anys— fou director general de les germanes carmelitanes de la caritat de Vic. El 1875 l’abat Miquel Muntadas l’acollí a Montserrat, on fou mestre de novicis.

Féu nombroses traduccions i publicà catorze obres de vulgarització religiosa en castellà, algunes molt divulgades.

Saisset, Albert

1 Resposta

(Perpinyà, 10 novembre 1842 – 14 agost 1894)

“Un Tal“ Escriptor. Fou un dels autors més populars al seu temps, caracteritzat pel seu llenguatge col·loquial.

Escriví primer poesia en francès, recollides en part a Poésies roussillonnaises. El 1887 sortí el seu primer quadern de poesies catalanes, Un punyat de catalanades, que fou una revelació; després publicà quinze reculls breus: Cosas i altres (1888), Historis y coumedi (1888) Bestis y gen (1888), L’hourtoulana (1888), Proubem de riure (1889), Bingnas y donas (1889), Fablas y fabliots (1890), Countas de l’altre moun y d’aquest (1890), Jamecs (1890), Oun poc da tout (1891), Passa-Temps (1891), Barrajadís (1892), Plors y rialles (1893), Cansous (1893) i Pins y Pams (1893).

El 1894 publicà una Grammaire catalane, interessant per a estudiar la llengua de l’època.

Després de la seva mort sortiren encara vuit quaderns més de poesies: Pa la gen fis (1895), A tort y a trabès (1897), Oun moun de coses (1898), Bersous nous (1900), Lligiou (1900), Altre barrajadís, Cosas de Roussillou, Oun biatge a Barcelona.

L’impacte que produí és sensible encara avui. El 1965, el seu nét Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty, reeditaren una bona part de la seva obra amb ortografia fabriana, amb el títol de Catalanes del Rosselló.

Fou el pare de Frederic Saisset.