(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 11 octubre 1873 – Palafrugell, Baix Empordà, 19 setembre 1914)
Escriptor.
Publicà la conferència Orientacions polítiques del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907) i un cert nombre de poemes.
(Catí, Baix Maestrat, 22 octubre 1565 – València, 22 març 1620)
Escriptor. Dominicà, catedràtic de la Universitat de València i de la de Tarragona; fou rector del col·legi de l’orde de Tortosa i lector de la seu de Tortosa.
Publicà diversos tractats filosòfics amb finalitat didàctica, com De rebus universalibus disputatio (1593), Opuscula philosophica (1598), Commentaria… super disputationem de Trinitate… Divi Thome (1602), Acromatica super universam Aristotelis logicam (1614) i Commentaria in logicam Aristotelis (1614), algunes obres pietoses, un Libro de las aguas potables y milagrosas de la fuente de Nuestra Señora de Avellá (1607) i Engaños y desengaños del tiempo con un discurso de la expulsión de los moriscos de España (1612).
(Vic, Osona, 1888 – Catalunya, segle XX)
Escriptor i eclesiàstic.
Col·laborà a la “Gaseta de Vic”, “La Nova Revista”, “Revista d’Olot”, “Il·lustració Catalana”, “Catalana”, “Vida Lleidatana”, “Scriptorium” de Ripoll -que dirigí per un any-, “La Veu de Catalunya” i “El Matí”, entre d’altres publicacions.
És autor de moltes poesies esparses, pròlegs i conferències. Publicà en llibre Estudis literaris (1935), Siluetes literàries i el recull poètic Aures de la Plana.
Veure> Bonaventura Gassol i Rovira (polític i escriptor català, 1893-1980).
(Lleida ?, segle XV)
Escriptor i eclesiàstic. Era beneficiat de la seu de Lleida.
El 1483 escriví el Speculum prioris o Llibre del siti, que conté els estatuts de la Confraria de Sant Salvador de la seu lleidatana. A part de la simple redacció del reglament de la confraria, l’escrit conté detalls curiosos sobre els costums de la clerecia local de l’època.
(Barcelona, 6 febrer 1858 – 11 novembre 1916)
Escriptora. Signà amb el pseudònim de Felip Palma. Formada dins la Renaixença, aconseguí el modernisme.
Publicà les narracions Asprors de la vida (1904), la novel·la La caiguda (1907) i, en teatre, L’enrenou del poble (1909), Isolats (1909) i La força del passat (1911).
(Terrassa, Vallès Occidental, 1847 – 1913)
Escriptor. Fill de Domènec Ventalló i Llobateras, i germà de Josep.
Farmacèutic, publicà estudis sobre qüestions agrícoles (La repoblación forestal y el eucalipto en ella, 1908). El 1868 estrenà la comèdia La muller que fa per casa.
Publicà també les monografies Història de Terrassa, Sant Pere de Terrassa i Viladecavalls i Les antigüetats de Sant Pere de Terrassa dins l’Àlbum monumental i pintoresc de Catalunya (1878).
(Barcelona, 12 novembre 1917 – 1997)
Escriptor.
En col·laboració amb Josep C. Tàpies assolí alguns èxits teatrals amb obres de caire popular: El port de les boires (1954), Una història qualsevol (1954), El gran egoista (1955), Passaport per a l’eternitat (1957) i Melodia eterna (1960).
També ha publicat La família Reniu estiueja (1961).
(Granollers, Vallès Oriental, 1871 – Barcelona, 29 juliol 1931)
Arquitecte. Titulat el 1892. Fou acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi des del 1913 i director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1920-31).
Escriptor erudit, publicà Las enseñanzas industriales en España (1903), Mientras se alza el edificio, La reforma de Barcelona (1907), etc. Fundà i dirigí la revista “Arquitectura y Construcción” (1889-1923).
Com a arquitecte féu un interessant projecte per a la plaça de Catalunya, amb un edifici al mig dedicat a magatzems comercials (1922), un projecte de teatre per a San Salvador -que guanyà un premi internacional- (1911) i el Col·legi d’Orfes Pobres de Sant Julià de Vilatorta (1904).
(Catalunya, segle XVII – vers 1712)
Escriptor. Fill de Josep de Vega i de Ponts. Monjo benedictí de Ripoll, fou músic i xantre del monestir.
Traduí de l’italià al castellà El ambicioso político infeliz (1699), de Diego Monti, que dedicà a Pau Ignasi de Dalmases; és autor d’unes constitucions provincials de la Congregació Claustral Tarraconense i d’un Poema elegíaco dramático, premiat en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1702.
Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), fou, juntament amb Joaquim Vives i amb el pseudònim de Rector de Pital·luga, el responsable de la primera edició (1703) de les obres de Francesc Vicens Garcia (L’harmonia del Parnàs…); per a la redacció de la vida del poeta que precedeix l’edició -i que contribuí en gran part a fomentar la seva llegenda- anà a Vallfogona de Riucorb per a revisar personalment els papers de Garcia.
Dades dels Països Catalans 