(Lledó d’Empordà, Alt Empordà, 18 juliol 1910 – Figueres, Alt Empordà, 25 maig 1977)
Escriptora. Néta d’Estanislau Vayreda i Vila, i germana de Lluís i de Montserrat. El 1950 s’establí a Figueres.
Publicà els volums poètics El testament d’Amèlia (1964) i La boira als ulls (1977), les novel·les Encara no sé com sóc (1970, premi Fastenrath) i Els defraudats (1980, premi Pous i Pagès), i el recull de proses poètiques La meva masia (1978).
(Bogotà, Colòmbia, 23 juny 1860 – Barcelona, 23 maig 1933)
Escriptor i intel·lectual. Com a exiliat residí a Veneçuela, als EUA i a diverses capitals europees, sempre fent una important tasca literària i periodística.
Escriví Flor del fango (1895), Ibis (1899) i La demencia de Job (1915), entre moltes altres obres.
El 1918 s’instal·là a Barcelona.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 20 abril 1842 – Figueres, Alt Empordà, març 1916)
Escriptor. Advocat.
Escriví primer obres de teatre en català: La noia de l’Empordà (1866), Misteris del mar (1867), Un casament de conveniència (1968), Apropòsit català (1868); després conreà, en castellà, la poesia: ¡Espinas! (1881), i sobretot la novel·la de costums: La mancha en el armiño (1893), El duque de Ciempozuelos (1891), Sara Rosales (1896). Col·laborà a “La Montaña de Montserrat” (1868).
El 1905 fou nomenat membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Li és coneguda només una poesia amorosa, sense gaires atractius.
La seva obra degué ser bastant més extensa, ja que era considerat poeta i lletraferit pels seus contemporanis.
Joan de Masdovelles li adreçà una de les seves poesies en forma d’endevinalla.
(Barcelona, 5 febrer 1854 – 26 juny 1907)
Escriptor. Germà d’Agustí. Col·laborà a la premsa de la Renaixença, on signava sovint Josep Maria del Bosch Gelabert.
Publicà novel·les costumistes, com Guideta i El segador, i drames com La vida moderna i Maria de Montpeller, a més dels llibres Articles crítics sobre algunes costums catalanes i Més memòries.
Fou el pare del pintor Nolasc Valls i Martí.
(Reus, Baix Camp, 24 gener 1814 – Barcelona, 23 juny 1888)
Escriptor. Advocat, col·laborà a la premsa del moment.
Publicà Dictamen sobre el nuevo ensanche de Barcelona (1855), Biografía de don Pedro Vieta (1857), Biografía de don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Apuntes históricos sobre la antigüedad y prerrogativas de la iglesia… de los Santos Justo y Pastor de Barcelona (1860).
(Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, Aragó, 1675)
Escriptor ascètic. Prengué l’hàbit al convent dominicà de Girona, amb el nom de Tomàs, l’any 1616, on cursà arts, filosofia i teologia. Ensenyà teologia cinc anys al convent de Perpinyà.
El 1634 era prior del convent de Girona, i li fou atorgat el grau de mestre en teologia. El 1641 fou nomenat vicari general per al Principat de Catalunya. L’any 1674 fou elegit provincial en el capítol celebrat a Saragossa.
Publicà Mystica Theologia Divi Thomae (1622), que serví de llibre de text als seminaris d’Alemanya, i De Rosario beatae Mariae Virginis (1622).
Nom popular amb el qual fou conegut el sacerdot i escriptor català Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582-1623).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 9 març 1899 – Reus, Baix Camp, 3 gener 1987)
Metge i escriptor. S’establí molt aviat a Reus, on residí sempre. Participà en la gestió de la revista futurista “La Columna de Foc” (1918) i de la noucentista “Llaç” (1919).
Com a president de la secció de lletres del Centre de Lectura impulsà l’edició anual de l’Antologia de la Poesia Reusenca (1956-61).
Es dedicà a la traducció al català d’autors, especialment teatrals (Molière, Ionesco, Betti, Camus, Pavese).
(Barcelona, 1881 – 1947)
Escriptor. Després d’uns inicis com a pintor, se centrà en la crítica d’art i el periodisme.
Publicà monografies, com Santpere, l’home i l’artista (1931), Las calles de Barcelona desaparecidas (1945), Efemérides barcelonesas del siglo XIX (1946), i col·laborà en la redacció del Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, que dirigí J.F. Ràfols.
Dades dels Països Catalans 