Arxiu d'etiquetes: escenògrafs/es

Soler i Rovirosa, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 24 juny 1836 – 27 novembre 1900)

Escenògraf i pintor. Inicià la formació artística a Barcelona i va completar-la a París. Tornà a Barcelona l’any 1865 i, associat amb Francesc Pla, treballà per als més importants teatres de Catalunya, inclòs el Liceu. D’ençà del 1873 treballà tot sol i assolí una qualitat remarcable.

Les seves decoracions es caracteritzaven pel naturalisme, d’influència francesa, per un pregon estudi de la perspectiva i de la llum i el color. Fruit d’un viatge a Bayreuth fou l’obra crítica Artes escenográficas.

Foren remarcables els decorats per a les òperes Romeu i Julieta, La Traviata, Don Giovanni, Tristany i Isolda, Falstaff, etc.

Fou el pare d’Alexandre Soler i Marije.

Simó i Vinyes, Ramon

Deixa un comentari

(Tarragona, 1961 – )

Director i escenògraf teatral. Professor d’interpretació i direcció escènica de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Iniciat en el teatre universitari (Lo Canonge Ester Convidafestes, 1983, en col·laboració amb F. Massip), aviat s’incorporà al teatre professional primer com a escenògraf, particularment amb El Teatro Fronterizo (Els bons dies o Primer Amor), i després com a director escènic tant al teatre públic (CDGC, Mercat de les Flors) com al privat (Sala Beckett, La Fura dels Baus, Sèmola Teatre).

Muntà peces de Sergi Belbel (Elsa Schneider, 1989), Jordi Pere Cerdà (1990, Quatre dones i el sol, 1990), Joan Brossa (Brossiana, 1991), Joan Casas (Nus, 1993), Steven Berkoff (El Nadal de Harry, 1994), Brecht (Happy End, 1997), Carles Batlle (Combat, 1998) o H. Müller (Mort-home, 1998), i fou director convidat al Teatre Mossoviet de Moscou (Restauració, d’E. Mendoza, 1992).

Posteriorment ha posat en escena Escenes d’una execució (2002), 11 de setembre/Les troianes (2002), Antígona (2003), Calígula i Fuente Ovejuna (2005). Ha col·laborat amb Magda Puyo en la creació dramatúrgica d’espectacles com Ricard G. Peces d’Amor i de Guerra (2000) i Fedra+Hipòlit (2002).

Ha estat director de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega (1996-98) i d’ençà del 1998 membre del consell assessor del TNC, per al qual féu l’escenografia de La barca nova (1999).

Pericot i Canaleta, Santiago

1 Resposta

(el Masnou, Maresme, 22 octubre 1929 – Badalona, Barcelonès, 9 agost 2018)

Pintor, gravador i escenògraf, que signa Iago Pericot. Germà de Jordi. Mestre per l’Escola Normal de Barcelona i llicenciat en psicologia per la Universitat de Barcelona.

El 1968 fou becat per a estudiar gravat a la Slade School of Fine Arts de Londres, on inicià una tècnica bidimensional en el gravat, celebrada i premiada a Anglaterra i a la Fira del Gravat de Ljubljana (Iugoslàvia). Ha exposat a les biennals internacionals de Tòquio, Sâo Paulo i Venècia.

Ha treballat també en el camp de l’escenografia, on ha tractat de replantejar visualment i espacialment l’escena d’acord amb una concepció plàstica del teatre.

Arran del seu nomenament com a professor d’espai escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona (1971, departament del qual fou director de 1983 a 1992), intensificà aquesta activitat, havent estat fundador (amb Sergi Mateu) del Teatre Metropolità de Barcelona (1975). El 1990 fou nomenat professor de projectes de fi de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Entre els muntatges que ha realitzat sobresurten Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982), La bella i la bèstia (1984), Mozartnu (1986, del qual feu una nova versió el 2008), El banquet (1990), Uno es el Cubo (1995), Una furtiva òpera (1997), El joc de l’engany (2002) , Il mondo della luna (2004).

El 1990 rebé el Premi Nacional d’Arts Escèniques.

Masriera i Rosés, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (1878-1946).

Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.

Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.

Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).