Arxiu d'etiquetes: erudits/es

Rajas, Pau Albinià de

(València, 1583 – 1667)

(o Rojas)  Jesuïta, erudit i arquitecte. Ingressà a la Companyia de Jesús (1600) i anà a Flandes com a confessor de Francesc II de Montcada, marquès d’Aitona. De retorn a Espanya, fou professor de teologia i d’escriptura als col·legis de la companyia a Saragossa i a València.

A més d’escriptor (Commentarius litteralis in Canticum Salomonis, Discurso de las medallas (1645), Descripción del Reyno de Aragón, Crítica de la reflexió, Consultatio Theologica) i arquitecte (planta de l’església de Llíria), fou també gravador (Exèquies de Saragossaa Felip III).

Puiggarí, Antoni

(Perpinyà, 17 gener 1815 – 3 desembre 1890)

Militar i erudit. Nebot de Pere Puiggarí. Serví a Àfrica, a Itàlia i al Rosselló; féu construir l’hospital militar dels Banys d’Arles i governà Perpinyà en 1870-71.

Com a arqueòleg descobrí (1845) unes importants inscripcions sobre ploms als Banys d’Arles, que copià fidelment i que foren publicades el 1847 i que han servit modernament per a estudiar els primers vestigis de llengües indoeuropees a Catalunya.

Deixà inèdites una gran quantitat d’estudis sobre gramàtica catalana (plural femení català, interjecció), literatura (els goigs), epigrafia, numismàtica, etc. Tingué una considerable influència sobre els estudis històrics rossellonesos.

Pons i Marquès, Joan

(Sóller, Mallorca, 28 setembre 1894 – Palma de Mallorca, 3 gener 1971)

Escriptor i erudit. Fou un dels puntals del mallorquinisme literari, des d’un angle històric i d’erudició. Especialitzat en arxivística, publicà estudis sobre lletres catalanes -especialment sobre Joan Alcover i Costa i Llobera– i dirigí “La Veu de Mallorca” i “Almanac de les Lletres”.

Poeta classicitzant, deixà versos sense aplegar en volum i publicà, en canvi, els breus assaigs Ideari de Joan Alcover (1954) i Joan Estelrich en el record d’un contemporani (1966).

Pons i Bonet, Miquel

(s’Alqueria Blanca, Mallorca, 1 febrer 1928 – Manacor, Mallorca, 6 abril 2024)

Narrador i erudit. Llicenciat en filologia romànica, des del 1981 fou catedràtic de llengua i literatura espanyoles a l’Institut Berenguer d’Anoia, d’Inca (Mallorca).

Ha obtingut el premi Ciutat de Palma de novel·la amb El poble (1964) i el premi Ciutat de Manacor amb Cèdules personals (1967). El 1981 publicà Quatre narracions, contes premiats a diferents indrets.

Col·laborà a diverses revistes amb treballs de caràcter històric, folklòric, bibliogràfic, etc. En col·laboració ha redactat una Guia bibliogràfica de llengua i literatura catalana per a les Illes Balears (1981).

Ponç i Piquer, Antoni

(Begís, Alt Palància, 28 juny 1725 – Madrid, 4 desembre 1792)

Viatger i acadèmic. Després de doctorar-se en teologia a València, va traslladar-se a Madrid (1746), on estudià belles arts. L’any 1751 anà a Itàlia, on s’interessà per les excavacions d’Herculà. En tornar a Espanya, pintà per encàrrec de Carles III de Borbó una sèrie de retrats d’escriptors espanyols per a El Escorial.

Després de l’expulsió dels jesuïtes (1767) fou encarregat de visitar les seves cases a Andalusia per recollir-hi material artístic. D’aquest viatge sorgí l’obra Viaje de España (1771-94), una detallada guia de l’art espanyol, d’esperit típicament il·lustrat, que arribà als 18 volums.

Publicà i il·lustrà amb notes el manuscrit de Felipe de Guevara Comentarios de la pintura. L’any 1776 fou nomenat secretari de l’Academia de San Fernando. També és autor de Viaje fuera de España (1785-92).

Ponç, Vicenç

(Palma de Mallorca, 1595 – 1681)

Historiador i erudit. Dominicà (1613), completà la seva formació a Oriola (1618-23). A Mallorca es dedicà a la investigació.

Deixà inèdites obres biogràfiques, de temes històrics, etc, com Historia… del convento de Sant Domingo de la ciudad de Mallorca desde el año 1231 hasta el de 1672, seguida de la història de la resta de convents mallorquins.

Pla i Cabrera, Vicent

(València, segle XVIII – Alacant, 1829)

Escriptor, antiquari i erudit. Col·laborador de “Correo de Valencia”, amb motiu de la beatificació del patriarca Joan de Ribera va publicar el Regocijo de Valencia (1796). L’any 1814 va escriure un opuscle de lloança a Ferran VII de Borbó i publicà el periòdic “El Fernandino”, per tal de contribuir a la consolidació de l’absolutisme borbònic.

Autor de fulletons de tipus històric, com ara Antigüedades de Sagunto (1797), Resumen histórico del señorío de Alcalatín (1799) i Disertaciones històrico-críticas de las antigüedades de Burriana y de Almenara (1821).

Piquer i Arrufat, Andreu

(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 6 novembre 1711 – Madrid, 3 agost 1772)

Metge, erudit i filòsof. Estudià medicina i filosofia a la Universitat de València, on després exercí la càtedra d’anatomia. L’any 1751 va ésser metge de cambra de Ferran VI de Borbó.

La seva teoria mèdica ens ofereix una síntesi de la doctrina d’Hipòcrates (que va traduir en 1757-70) i els mètodes experimentals contemporanis: Medicina vetus et nova (1735) i Tratado de las calenturas (1751).

Entre les obres filosòfiques cal fer esment de Lógica moderna (1747) i Filosofía moral para la juventud española (1755).

Fou el pare de Joan Crisòstom Piquer i Noguera.

Pérez de Sàrrio i Palavicino, Ignasi

(Alacant, 1715 – 1806)

Erudit. Marquès consort d’Algorfa i senyor de Formentera del Segura.

Escriví Disertación sobre las medallas desconocidas españolas (1800), Disertación segunda sobre las medallas desconocidas españolas y navegación antigua en el mar Océano (1802) i diverses memòries sobre temes agronòmics, jurídics, astronòmics i econòmics. Aplegà una notable col·lecció numismàtica.

El seu fill fou Ignasi Pérez de Sàrrio i Ruiz-Dávalos (Alacant, 1777 – Montpeller, França, 1836)  Militar i escriptor. Llegà la seva biblioteca a l’església de Sant Nicolau d’Alacant i continuà la història genealògica de la seva família, sobre la qual ja havia treballat el seu pare.

Pastor i Fuster, Just *

Veure> Just Pastor Fuster i Taronger  (bibliògraf i erudit valencià, 1761-1835).