(Cadaqués, Alt Empordà, 1869 – Catalunya ?, segle XX)
Enginyer. Ocupà càrrecs importants en diverses companyies ferroviàries. Des del 1921 presidí la del Sud d’Espanya.
El 1933 fou vice-president del Consell d’Indústria.
És autor de bons escrits tècnics sobre ferrocarrils.
(Granollers, Vallès Oriental, 1913 – Barcelona, 29 octubre 1982)
Enginyer industrial i geògraf. Llicenciat a la Universitat de Barcelona el 1943 i doctorat el 1965.
Els anys 1930 col·laborà amb Pau Vila en els treballs de la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya.
Entre el 1958 i el 1978 dirigí el Servei Cartogràfic de la diputació de Barcelona, tasca que compartí amb la docència de la topografia i de la cartografia a diverses escoles i facultats de la Universitat de Barcelona.
Impulsà les editorials Alpina i Montblanch, que publiquen guies i llibres de caire geogràfic i excursionista, i el 1978 creà la “Revista Catalana de Geografia”.
(l’Havana, Cuba, 5 desembre 1886 – Barcelona, 2 desembre 1973)
Enginyer. Contribuí fortament a la introducció de l’electrònica a Catalunya.
Fou catedràtic de l’Escola Industrial de Barcelona i director de la Companyia de Tramvies de Barcelona SA.
El 1924 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que més tard presidí.
Traduí obres científiques estrangeres i publicà obres sobre electricitat.
(Begur, Baix Empordà, 28 setembre 1858 – 1940)
Enginyer. Germà de Josep. Realitzà nombrosos projectes de línies ferroviàries a Catalunya i Aragó.
És autor de nombroses monografies tècniques, en la seva majoria relacionades amb l’enginyeria de mines.
(Barcelona, 1844 – 1919)
Enginyer. D’idees republicanes, intervingué en política.
Gendre de Narcís Monturiol, fou un dels cinc enginyers industrials que formaren part de la dotació del primer Ictíneo.
Intervingué en la construcció del segon Ictíneo i el 1919 publicà una traducció catalana d’un escrit inèdit del seu sogre al butlletí “Quaderns d’Estudi”.
També publicà nombrosos treballs a la “Revista Tecnológica Industrial”.
(Mataró, Maresme, 15 octubre 1842 – Madrid, 2 març 1910)
Enginyer, poeta i publicista. Cursà la carrera d’enginyer de camins, canals i ports, i la de lleis.
Fou enginyer en cap de la diputació provincial de Barcelona, des del 1892. Ocupà la càtedra de geologia i paleontologia de l’Escola Especial de Camins, Canals i Ports, de Madrid.
Conreà la literatura, en castellà, i el 1908 ingressà a la Real Academia Española. Alternà els escrits tècnics i els de caràcter literari, i fou col·laborador a diverses revistes i periòdics espanyols, francesos i italians.
És autor de Carreteras-tranvías (1874), Poesías (1876), Horas de amor (1877), Verdades poéticas (1879), Geología aplicada (1880), Acontecimientos literarios. Impresiones y notas bibliográficas (1888-96, recull de crítica literària), Cantares (1904), La Ciencia como fuente de inspiración poética (1908), discurs d’ingrés a l’Academia Española, El libro de los cantares (1909) i féu la traducció castellana de L’Atlàntida de Verdaguer (1878).
En català li foren editades pòstumament Poesies (1914) i Poesies catalanes (1917).
Fou germà de Bonaventura de Palau i Català (Catalunya, segle XIX – segle XX) Advocat. Ocupà els càrrecs de secretari de la junta de carreteres de Catalunya, de la Diputació Provincial de Barcelona i del Consell de la Província.
(el Far d’Empordà, Alt Empordà, 4 juliol 1811 – les Escaldes, Andorra, 30 juliol 1860)
Arquitecte i enginyer. Format a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.
Projectà el ferrocarril de Barcelona a Granollers i el de Sant Joan de les Abadesses.
Arquitecte municipal de Sabadell, hi féu un projecte de reforma i hi construí l’Hospital, les Peixataries i la Casa de Beneficència.
Amb Josep Oriol Mestres, estudià les muralles de Barcelona.
Fou el pare de Ramon Oriol i Vidal (Barcelona, 1847 – Madrid, 1898) Enginyer. Dirigí la “Revista de Minas”, que després adquirí i féu aparèixer amb el títol de “Revista Minera, Metalúrgica y de Ingeniería”. Publicà llibres professionals.
(Barcelona, 20 gener 1870 – setembre 1947)
Enginyer agrònom.
Dirigí les estacions enològiques de Vilafranca del Penedès (1902) i de Reus (1907), projectades per ell mateix, que esdevingueren centres complementaris de l’Escola Especial de Viticultura creada el 1910.
Pertanyia a diverses corporacions i actuà en congressos internacionals de la seva especialitat.
És autor de nombrosos estudis monogràfics sobre enologia, escrits en castellà i en català.
(Liverpool, Anglaterra, 28 març 1858 – Barcelona, 3 desembre 1934)
Industrial i enginyer basc. Estudià a Lovaina, on es llicencià en enginyeria de mines.
Inicià l’explotació de les mines de carbó de Fígols, que assoliren una gran importància. El 1908 Alfons XIII li concedí el títol de comte de Fígols.
Intervingué en política en el partit conservador i fou president de la diputació provincial de Barcelona.
(Catalunya, 1894 – 1927)
Enginyer agrònom.
Fou professor d’arboricultura, a l’Escola Superior d’Agricultura, i de floricultura, a l’Escola de Bells Oficis de la Universitat Nova de la Mancomunitat.
És autor d’obres tècniques.
Dades dels Països Catalans 