Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Lleida, catedral de

(Lleida, Segrià)

Temple principal del bisbat de Lleida que té com a titular Santa Maria. La llarga dominació musulmana (714-1149) féu perdre tota traça de la primitiva catedral. El 1149, tot just conquerida la ciutat, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, prop de la Suda, que li havia estat donada per Ramon Berenguer IV amb la resta de les mesquites de la ciutat i llurs pertinences; en resta la façana i part del seu àmbit a l’ala nord dels actuals claustres de la Seu Vella.

El bisbe Gombau de Camporrells, el 1193, decidí de fer construir una nova catedral, la Seu Vella, que inicià el mestre solsonès Pere Sacoma el 1203, al costat de Santa Maria l’Antiga. En morir Sacoma (1220) ja s’havia enllestit la part dels absis i el creuer; les obres continuaren sota la direcció de Berenguer Sacoma (1222) i altres mestres, fins que el 1250 se’n féu càrrec Berenguer de Prenafeta, que l’enllestí el 1278 amb uns altres aires, com palesa el gran cimbori. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada el mateix 1278.

La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis a llevant. Obra bàsicament romànica -peça mestra de l’anomenat romànic lleidatà-, conté nombroses solucions de l’època gòtica, com el joc de columnes adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats, i el cimbori, a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals del romànic, però l’altura, la planta octagonal i els finestrals dels llanternons són gòtics; en contraposició amb els edificis romànics, és molt il·luminada per finestrals i ulls de bou. La part escultòrica, limitada a les portalades de l’Anunciació i dels Fillols, al portal major i als nombrosos capitells interiors i permòdols, té unitat estilística i alhora una gran varietat temàtica; mostra una gran dependència de l’escultura tolosana de la segona meitat del s XII. El claustre, a ponent de la catedral, fou iniciat per Berenguer de Prenafeta (1278-86), s’interrompé fins el 1334 i fou continuat pels mestres Jaume Castells, Guillem Seguer i Guillem Solivella, que el completà amb la gran portalada gòtica dels Apòstols (fi del s XIV), al centre del mur de ponent; és rectangular, de grans proporcions, amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta d’ogiva i grans finestrals amb fins calats de pedra que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat i la comarca.

El campanar, a l’angle sud-oest del claustre, és obra de Cascalls (1364) i Solivella (1410), i fou completat pel mestre Carlí (1416). La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintura i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles, completen el conjunt monumental, dissortadament malmès a partir de l’ocupació de la ciutat per Felip V (1707), el qual convertí la catedral en caserna i fortalesa; tingué aquesta funció de caserna fins el 1949, malgrat que el 1918 havia estat declarada monument nacional i que el 1926 s’havia decretat la seva conservació i restauració. Aquesta, iniciada el mateix 1949 sota la direcció d’Alexandre Ferrant, es troba molt avançada.

El 1761 hom inicià la construcció de la nova catedral de la ciutat, planejada per Pedro Martín Cermeño i dirigida per Francesc Sabatini i d’altres; fou consagrada el 1781 i acabada el 1790. És un edifici neoclàssic de tres naus d’igual altura, separades per pilars estriats i amb capitells corintis, amb voltes hemisfèriques, quatre capelles per banda i set al deambulatori; l’atri, de tres arcades, és entre dos campanars de baixa altura amb els murs ornats de pilastres adossades. El 1936 fou destruït el valuós cor central, així com retaules i altres peces. Degudament restaurada, continua essent la catedral de Lleida.

A la catedral restaurada (1149) passà a residir la canònica catedralícia de Roda. L’ordenació definitiva fou feta el 1168, segons la qual la canònica havia de tenir la regla augustiniana, sota un prior, amb un nombre no superior a 25 membres durant els deu anys següents. El bisbe Berenguer d’Erill fixà, el 1232, el mateix nombre, però disposà que es podien posseir béns propis. Malgrat tot, continuà havent-hi una certa vida comunitària.

La canònica de Roda continuava subsistint, d’altra banda, i les dues comunitats juntes tenien el dret d’elegir els bisbes. Aviat la canònica es doblà, amb una segona comunitat, també molt forta, de preveres beneficiats. Canonges i beneficiats acumularen, al llarg del temps, un gran patrimoni, que reeixiren a conservar, malgrat les lleis desamortitzadores del s XIX. El 1851 el nombre de canonges fou fixat en 16, en virtut del concordat. L’abundància de riqueses, sobretot territorials, de canonges i beneficiats de Lleida ha estat darrerament causa de polèmica, per tal com contradiu les orientacions del concili II del Vaticà.

Girona, catedral de

(Girona, Gironès)

Temple principal de la diòcesi de Girona, que té com a titular santa Maria. La catedral immediatament posterior a la conquesta cristiana (i potser també la dels segles V-VIII) era a l’emplaçament de l’actual. El bisbe Pere Roger restaurà l’edifici el 1015, i decidí la construcció de la catedral romànica, que fou consagrada el 1038, de la qual restà només una part de l’anomenada torre de Carlemany.

Al segle XII fou construït el claustre romànic, amb una gran profusió de decoració. La catedral fou ampliada, a partir del 1312, amb un absis i un deambulatori gòtics, nou capelles i l’inici de tres naus gòtiques, sota la direcció d’Enric de Narbona i el seu germà Jaume de Faveran. Les obres foren deturades el 1347, i el 1357 fou iniciada una nova etapa, sota la direcció dels mestres Pere Capmagre (1357-59), Francesc Saplana (1360-69) i Pere Sacoma (1369-94), que decidiren d’iniciar els murs d’una nau central i única; la variació de tres naus a una, ideada el 1360, no fou posada en pràctica fins el 1386, que Sacoma féu el primer tram, però les obres foren paralitzades per temor que l’estructura no resistís. Continuaren traballant-hi els mestres Guillem Morei i Guillem Bofill.

Després de diverses consultes i vacil·lacions, el 1416 fou convocada pel bisbe Dalmau de Mur una consulta de dotze mestres d’obres del Principat i de Mallorca i, sota la pressió de Bofill, hom decidí d’emprendre la construcció d’una única volta per a la gran nau, amb què s’acabà la catedral: té 50 m de llargada, 34 d’alçada i 22,98 d’amplada (la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta). L’obra durà, però, fins al 1604.

El campanar fou bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés (de noranta graons), a la fi del segle XVII; la façana, completada recentment, fou projectada per Pere Costa el 1730. La porta dels Apòstols, que devia ésser la principal, hom la va acabant actualment, segons el primitiu projecte, atribuït a Guillem Morei (1366).

A l’interior es conserven la cadira episcopal i l’ara de marbre del segle XI, el baldaquí d’argent repussat (segles XIII-XIV) i el retaule (1325), també d’argent repussat, obra del mestre Bartomeu, de Pere Berneç i de Ramon Andreu, i nombroses tombes, algunes de les quals amb decoració gòtica.

A la banda de ponent del claustre, entre la catedral i la torre Cornèlia (1362), hi ha les sales capitulars, amb peces com el Tapís de la Creació (segle XII), el Beatus (segle X), l’arqueta d’Hisäm II, les butlles en papirs del 891 i el 897, l’estàtua de Carlemany (venerat durant segles com a sant) o de Pere III el Cerimoniós (segle XIV) i el ric arxiu documental catedralici.

Enllaç web: catedral de Girona

Cova de Sant Ignasi, la

(Manresa, Bages)

Casa de la Companyia de Jesús i centre de devoció ignasiana. Establert en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, on es recollia Ignasi de Loiola a pregar i fer penitència durant el seu sojorn a la ciutat el 1523 i on escriví les parts essencials dels Ejercicios espirituales.

El 1603 la marquesa d’Aitona donà a la Companyia els terrenys de la cova, damunt la qual, ampliada, fou construïda una capella. La creença d’haver suat sang el 1627 el Crist de la Creu del Tort, venerat a la cova, n’augmentà la devoció dels fidels.

Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals. Després fou enriquit l’interior de la cova: els manresans Joan i Francesc Grau (pare i fill) i llur deixeble Josep Sunyer esculpiren el retaule en marbre blanc i negre. El 1720 foren col·locats uns originals estucs del germà Sesé.

L’arquitecte vigatà Josep Moretó en construí la nova església (1759-63), que no fou decorada fins després de la restauració de la Companyia (1860-64). Aleshores hom dedicà el lloc a segon noviciat dels jesuïtes. L’any 1894 hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici (el vestíbul de la cova és decorat amb àngels de Josep Llimona).

Enllaç web: Cova de Sant Ignasi

Àger, col·legiata d’

(Àger, Noguera)

Col·legiata (Sant Pere d’Àger)  situada sobre la vila, dins les muralles del castell, al costat del palau dels vescomtes.

Durant la primera ocupació d’Àger, vers el 1036-37, hi hagué un monestir benedictí. En ésser reconquerida definitivament el 1047, Arnau Mir de Tost dotà àmpliament la canonja, la sotmeté a la Seu Apostòlica i li obtingué l’exempció de la mitra d’Urgell (1060). Potser per indicació del papa, Arnau oferí a Cluny la comunitat com a priorat, però hom no féu efectiva la donació.

L’exempció episcopal li valgué lluites amb els bisbes d’Urgell i, després, amb els de Lleida, al segle XII, que provocaren una davallada material i d’observança, fins que hi intervingué Bernat Calbó (1232) per a remeiar-ho.

L’abadia esdevingué pràcticament nul·lius amb jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexos, dividides en 4 oficialats: Àger, Castelló de Farfanya, Montclús i Valldellou. La canonja fou secularitzada per Climent VIII el 1592 i esdevingué col·legiata i arxiprestat, que conservà la jurisdicció exempta fins al 1874 (arxiprestat d’Àger), que fou incorporat al bisbat de Lleida.

De l’antiga basílica (segle XII), només en queden els tres absis, amb capitells esculpits, part de les criptes (segle XI) i un tros de la nau al costat del campanar inacabat. També hi ha restes de pintures murals i una part del claustre gòtic i dependències malmeses.