(Énguera, Canal de Navarrés, 1673 – Siracusa, Sicília, 1730)
Prelat i frare dominicà. Prengué en religió el nom de Damià. Era doctor en teologia. Fou predicador del rei Carles III.
Havent passat a Itàlia, exercí diversos càrrecs importants. El 1723 fou nomenat bisbe de Siracusa. És autor d’una obra apologètica.
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1379 – Grande Chartreuse, França, 23 gener 1463)
Eclesiàstic. Ingressà a la cartoixa de Portaceli el 1402 i arribà a ésser-ne prior (1414-23). Des d’aquest càrrec gestionà l’unió de les cartoixes de la Península que obeïen el papa Luna amb la Grande Chartreuse; obtingut l’èxit, escriví una relació llatina de les gestions (publicada el 1890).
Fou també prior de les de Montalegre (1423-25) i de Valldecrist (1425-37), i visitador de la província. Nomenat coadjutor del general de l’orde, Guillaume de la Motte, el representà al concili cismàtic de Basilea i Ferrara.
Després de renunciar al cardenalat, fou elegit general dels cartoixans el 1437, càrrec que exercí fins a la mort. Ha estat considerat sant. A Montalegre es conserva una relació seva manuscrita sobre l’origen de la casa.
(Illes Balears, segle XVI – Palma de Mallorca, 1558)
Prelat. Era frare carmelità. Ocupà càrrecs dins l’orde. El 1537 fou nomenat bisbe titular de Cristòpolis. Tingué fama de bon orador.
Deixà diverses obres religioses escrites en llatí.
(el Grau de València, Horta, 1 novembre 1769 – Madrid, 15 maig 1844)
Eclesiàstic. Catedràtic de la Universitat de València i paborde de la catedral.
Fou cridat a la Comissaria General de la Creuada i, més tard (1844), fou fet bisbe de Terol, però no en va arribar a prendre possessió.
Féu una deixa testamentària que permeté la iniciació dels treballs de conducció d’aigua potable a València, la conducció de la qual fou inaugurada el 1850.
(Xàtiva ?, Costera, segle V – Constantinoble, Turquia, segle VI)
Sant. Hom creu nat a Xàtiva. Era famós per la seva saviesa. Fou bisbe de Cartagena.
Es traslladà a Constantinoble, on gaudí de l’estima de l’emperador Maurici. Morí en aquella ciutat, possiblement emmetzinat per uns enemics.
Veure> Calassanç i Gastó, Josep de (eclesiàstic i sant de la Franja de Ponent, 1557-1648).
(València, 1507 – El Burgo de Osma, Castella, 30 juliol 1566)
Humanista i prelat. Fou deixeble de Joan Lluís Vives a Lovaina, i més tard entrà en la milícia al servei de Carles I.
L’any 1554 Felip II el nomenà mestre del seu fill, el príncep Carles d’Aragó, i el 1564 fou fet bisbe d’Osma.
És autor de diversos escrits llatins i castellans i d’un vocabulari de les obres d’Ausiàs Marc.
(València, segle XVI – 1617)
Eclesiàstic i historiador. Mercenari, fou mestre general de l’orde en els anys 1609-17. Intervingué en l’expulsió dels moriscs de València l’any 1610.
Consagrat bisbe de Jaca (1616), morí abans de prendre possessió de la diòcesi.
Com a historiador escriví Historia de la orden de la Merced (1591) i Vida y muerte de Pedro Nolasco (1610).
(Fanzara, Alt Millars, 1643 – Barbastre, Aragó, 1717)
Eclesiàstic. Rector a Xixona i a València. Fou partidari decidit de Felip V de Borbó en esclatar la guerra de Successió.
Els seus favors a la causa borbònica foren premiats amb l’administració de la Generalitat valenciana, fins que fou abolida definitivament.
Després (1714) fou promogut a la seu episcopal de Barbastre.
Francesc Gómez (País Valencià, segle XVIII – Amèrica, 1755) Pintor. Emigrà a Amèrica. Destacà com a retratista.
Lluís Gómez (Oriola, Baix Segura, 1484 – Fano, Itàlia, 1542) Prelat. Era doctor en dret i canonista de gran prestigi. Visqué molts anys a Roma, on col·laborà amb els papes Juli II, Lleó X i Pau III. Fou nomenat bisbe de Fano. És autor d’obres jurídiques i piadoses.
Vicent Gómez (València, 1638 – segle XVII) Frare dominicà i escriptor. Exercí diversos càrrecs dins l’orde. Publicà nombroses obres de caràcter religiós, històric i polític, entre les quals destaca el Gobierno de príncipes y de sus consejos para el bien de la República, assaig aparegut el 1626.
Dades dels Països Catalans 