(Valls, Alt Camp, 9 febrer 1877 – 1944)
Literat i eclesiàstic. Des dels anys de la seva formació es remarcà com a poeta i assagista literari i polèmic.
Col·laborà en periòdics i revistes locals i comarcals.
Participà en la campanya en pro de la restauració de l’església de Rocallaura i del santuari del Tallat.
(Sant Jordi Desvalls, Gironès, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Fou vicari a Roses i rector a Sant Jordi Desvalls.
És autor de dos treballs: Relació de les antiguitats i modernitats, tant espirituals com temporals, de la vila de Roses, fins al 1808 i Narració de los sis i quatre mesos que los francesos han estat a Catalunya, comptant de los primers de 1808 fins a primers de juny de 1814; el darrer dels quals fou publicat en 1911-12 per Pella i Forgas al butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Mallen, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 12 novembre 1404)
Teòleg, jurista i cardenal.
Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic (1387). Assistí com a ambaixador del rei catalano-aragonès a la coronació del rei de Navarra.
El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic.
El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392; el 1397 el nomenà cardenal i li encarregà moltes missions diplomàtiques.
(Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 abril 1870 – Vic, Osona, 27 juliol 1955)
Bisbe de Vic (1927-55). Cursà estudis al seminari de Mallorca i el 1890 ingressà a la congregació de missioners dels Sagrats Cors, fundada feia poc. S’ordenà el 1894 i amplià estudis a Roma.
Entre el 1909 i el 1927 fou el segon superior general de la seva congregació i professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca a partir del 1910. Tingué també diferents càrrecs a la cúria diocesana de Mallorca fins que fou nomenat bisbe de Vic.
Edificà el nou seminari diocesà i donà un gran impuls a l’obra restauradora de la diòcesi després del 1940. La seva obra fou eminentment pietista i es mantingué molt al marge de l’evolució del país.
(Catalunya, segle XIII – Barcelona, 1300)
Bisbe de Barcelona (1288-1300) de l’orde dels menors.
Ambaixador del rei Jaume I davant el papa, fou elegit bisbe per la major part del capítol barceloní (1285); contradit, no fou confirmat, però, fins el 1288 pel menoret Nicolau IV, que coneixia personalment Barcelona.
Prosseguí la tasca de renovació moral, religiosa i litúrgica del clergat i del poble, empresa quaranta anys abans, prenent per base les reunions sinodals, principalment la constitutiva del 1291, la participació en els concilis provincials del 1291 i del 1293, la devoció als sants locals i la col·laboració dels ordes religiosos (carmelitans, augustinians i menorets).
Inicià les obres a la catedral gòtica de Barcelona, el dia 1 de maig de 1298.
(Catalunya, segle XV)
Arquebisbe de Nicòsia (Xipre). Cridat a Xipre pel seu germà l’almirall i comte de Patràs Joan Pere Fàbregues, fou nomenat arquebisbe de Nicòsia el 1471, malgrat l’oposició veneciana.
El 1472 fou ambaixador del rei Jaime II de Xipre prop del papa Sixt IV. A la mort d’aquest (1473) esdevingué cap de la resistència contra Venècia -que ajudava la reina Caterina Cornaro-, fins a matar l’oncle de la reina Andreu Cornaro.
L’ajuda veneciana obligà els revoltats a fugir i a refugiar-se a Rodes i després a Nàpols, des d’on Lluís intentà en va casar el fill del rei Ferran I de Nàpols, Alfons, amb la reina de Xipre, la qual, per pressió veneciana, es veié obligada a abdicar l’any 1489.
En aquest període cessà la influència catalana a Xipre.
(Catalunya, segle XI – Elna ?, Rosselló, segle XII)
Bisbe d’Elna (1113-29). Inicià les seves actuacions amb la intervenció en un plet entre els monestirs de Cuixà i d’Arles sobre la possessió de Sant Pere de Torrelles (1114). El mateix any aprovà la unió del monestir del Canigó i el de la Grassa.
Consagrà algunes esglésies, com Sant Esteve de Salses (1114), Sant Nazari de Torderes (1116), Sant Sadurní de Montesquiu i el monestir de Sant Andreu de Sureda (1121) i assistí a la consagració de Sant Quirze de Colera (1123).
El 1126 anà a Terra Santa i al seu retorn cedí la vila i l’església de Marcèvol als canonges del Sant Sepulcre, on aquests fundaren un priorat.
Finalment assistí a un concili de Narbona (1129) on es fundà una confraria per ajudar a la restauració de Tarragona.
Segons Tomic, prengué part en l’expedició de Ramon Berenguer III a les Balears (1114).
(Catalunya, segle XII)
Bisbe d’Urgell (1123-41). Assistí a un concili de Narbona el 1128. Augmentà els béns de la diòcesi i fixà en 45 el nombre dels seus canonges (1134).
És remarcable l’acord que féu, amb intervenció dels comtes de Pallars, del legat pontifici i d’altres nobles i abats, amb el bisbe Gausfred de Roda que posà terme a les llargues discussions entre les diòcesis d’Urgell i Roda-Barbastre sobre els límits de les jurisdiccions respectives; quedaven per a Urgell les valls de Senet i de Boí, les d’Areny, de Girbeta i de Montanyana, totes les esglésies dels comtats de Pallars i d’Urgell a l’est de la Noguera Ribagorçana, i a l’altra banda, Sant Esteve de la Sarga.
Aquest conveni, que en principi es féu per vida dels pactadors, esdevingué a la llarga definitiu.
(Carcassona, França, vers 1000 – Girona, 1051)
Comte de Carcassona i de Foix i bisbe de Girona (1010-50).
Germà de la comtessa Ermessenda de Carcassona, la qual el féu entrar a la canongia de Girona el 1004 i l’elevà a la dignitat episcopal sis anys més tard.
Impulsà la construcció de la catedral gironina i fou el gran conseller i home de confiança de la seva germana.
Actuà de pacificador en les constants desavinences entre Ermessenda i els comtes Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I, i el 1041 col·laborà amb la comtessa a defensar les costes gironines contra les incursions dels pirates sarraïns.
(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou bisbe d’Osona, successor de Ramon.
Segurament és el canonge vigatà Pere que col·laborà amb aquell a la solució del litigi entre Ramon Berenguer IV i el veguer de Barcelona (1160). Ramon morí poc després.
El 1162 fou un dels signants de l’acta de convalidació del testament sacramental de Ramon Berenguer IV, mort aquell any.
Exercí una considerable influència durant la minoritat d’Alfons I. El 1174 assistí al matrimoni d’aquest amb Sança de Castella, a Saragossa.
Dades dels Països Catalans 