Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Prat i Pujoldevall, Manuel

(Batet, Garrotxa, 6 octubre 1873 – Amoy, Xina, 6 gener 1947)

Religiós dominicà, missioner i bisbe. Entrà al convent d’Ocaña (1888) i acabà els estudis a Àvila (1897).

Essent diaca anà a les Filipines, on fou ordenat de sacerdot el 1897. Fou missioner a Formosa i vicari provincial de l’illa del 1898 al 1916.

Pel seu zel missional fou consagrat bisbe i vicari apostòlic d’Amoy (Xina), on residí, i governà la diòcesi del 1916 a la seva mort. Sofrí persecucions i empresonaments, però donà un impuls a la tasca missionera de la seva vicaria.

És autor d’obres piadoses en xinès i de relacions missionals publicades en revistes evangelitzadores.

Prat i Mas -germans-

Joan Prat i Mas  (Catalunya, segle XIX)  Tècnic agrònom. Ensenyà al seminari de Barcelona. És autor de diversos escrits sobre la seva especialitat.

Miquel Prat i Mas  (Catalunya, segle XIX)  Eclesiàstic. Era catedràtic del seminari de Solsona. Publicà algunes obres piadoses.

Prades i de Foix, Jaume de

(Catalunya, 1340 – València, 30 maig 1396)

Eclesiàstic i cardenal. Era fill del comte Pere I d’Empúries, comte de Ribagorça i després de Prades. Conegut també per Jaume d’Aragó.

El papa Innocenci VI el nomenà bisbe de Tortosa a 21 anys (1362). Donà algunes disposicions sobre el costum de portar la cinta o relíquia de Santa Maria de la Cinta de Tortosa a les parteres (1363), i altres constitucions (1364-68). Regulà també l’ofici del canonge lectoral (1365).

Fou nomenat bisbe de València el 1369. Des del 1388 es veié complicat en la posició ambigua de la cort catalano-aragonesa respecte al cisma d’Avinyó.

Per gestions de Pere III, el papa Urbà VI el féu cardenal de Santa Sabina (1387), però per causa de la posició de l’infant hereu Joan, duc de Girona, partidari de Climent VII d’Avinyó, acceptà tot seguit (1388) l’elecció del papa Climent, cosa que irrità el rei Pere III, que li confiscà les rendes del bisbat. Una intervenció del comte de Foix anul·là la confiscació i retornà el cardenal Jaume a l’obediència del papa de Roma.

En temps de Joan I es distingí, com tots els seus familiars del casal de Prades, per l’enemistat a Carrossa de Vilaragut, la cortesana i amant del rei.

Passà gran part de la seva vida a Roma en ambaixades i estades prop de la cort papal, i mantingué fins a la seva mort el títol cardenalici i el de bisbe de València.

El 1395 regalà als consellers de Barcelona el manuscrit miniat de la versió catalana que havia encomanat a Antoni Canals del Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim.

Prades i d’Arenós, Lluís de

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1429)

Bisbe de Mallorca, preconitzat de Tortosa i partidari i cambrer de Benet XIII. Fill de Joan de Prades i de Foix, comte de Prades.

El 1389 era a Avinyó a la cort de Climent VII esperant algun benefici important. El 1390 li fou cedit el bisbat de Mallorca, on anà el 1392. Governà la diòcesi activament entre el 1393 i el 1403, donant diversos decrets, impulsant les obres de la catedral i visitant l’illa i Menorca.

El 1403 fou promogut a la diòcesi de Tortosa, on pràcticament no residí, car estigué sempre en les corts de Benet XIII. De nou fou confirmat per bisbe de Mallorca el 1407, però continuà a la cort papal, on exercí de cambrer de Pero de Luna, a Sant Mateu i a Peníscola.

Féu un viatge a Mallorca amb Vicent Ferrer el 1412, però visqué sempre amb Pero de Luna. La diòcesi de Mallorca era regida per vicaris i algun bisbe titular que hi anava a conferir ordes.

Vers el 1422 estava enemistat amb el rei Alfons el Magnànim a causa de la seva fidelitat al papa de Peníscola.

Morí a Roma, on es trobava amb Alfons de Borja.

Pous i Solà, Pere

(Centelles, Osona, 22 gener 1887 – 15 setembre 1936)

Eclesiàstic i biblista. Estudià al seminari de Vic i el 1904 fou enviat a Roma, on es graduà en Sagrada Escriptura.

Fou professor de la seva especialitat i de grec i hebreu al seminari de Vic.

Col·laborà en diverses publicacions religioses i en especial a la “Gaceta de Vic” i a “Analecta Sacra Tarraconensia”. Traduí els Psalms i Isaies per a la Bíblia del Foment de la Pietat.

Morí assassinat al principi de la guerra civil.

Pous i Argila, Antoni

(Manlleu, Osona, 21 juny 1932 – Barcelona, 6 agost 1976)

Escriptor i eclesiàstic. Residí a Igualada.

És autor d’una Antologia de la poesia igualadina (1963).

Pou i Marca, Vicenç

(Maià de Montcal, Garrotxa, 1792 – Montpeller, França, 18 gener 1848)

Escriptor i eclesiàstic. Fou catedràtic de la universitat de Cervera.

Durant la Primera Guerra Carlina dirigí el diari de l’exèrcit carlí. Publicà l’opuscle Carlos V, rey legítimo de las Españas (1837) i aplegà els seus articles a “El Restaurador Catalán”, de Berga, en un volum (1840). En acabar la guerra, s’exilià a França.

El 1843 publicà a Montpeller Noticia de la última guerra civil de Cataluña….

Pou, Francesc

(Vic, Osona, segle XVIII – Barcelona, 1834)

Canonge magistral de Barcelona. Formà part de la tertúlia de Fèlix Amat.

Durant el trienni liberal fou vicari general de la diòcesi de Barcelona després de l’expulsió del bisbe Sitjar i del governador de la mitra P.J. Avellà.

En restablir-se l’absolutisme, fou empresonat al convent de servites de Sant Boi de Llobregat, perquè havia fet pastorals favorables al règim constitucional, malgrat la seva moderació.

El 1822 publicà una Carta crítica a la historia de fray Gerundio de Campazas.

Possedoni

(Catalunya, segle IX)

Bisbe d’Urgell.

El 814 rebé un precepte de Lluís el Piadós, aleshores rei d’Aquitània, confirmant-li la possessió de les comarques ponentines del bisbat, recentment conquerides, i cedint-li terres fiscals per a erigir-hi monestirs.

El 815 confirmà al monestir de Tavèrnoles la subjecció del petit monestir cerdà d’Umfred (prop de la Molina) i fundà el monestir de Santa Maria, al lloc de Santa Grata o Senterada (Pallars Jussà), i segurament el de Tremp.

Encara era bisbe el 823.

Portugal i de Noronha, Fadrique de

(Vila Viçosa, Portugal, 1465 – Barcelona, 15 gener 1539)

Eclesiàstic i alt funcionari reial. Vinculat a la casa reial catalano-aragonesa pel casament de la seva germana Guiomar de Portugal amb l’infant Fortuna, Enric d’Aragó.

Fou abat comendatari de Ripoll (1490-1504). Lloctinent general de Catalunya (1525-39), hagué de fer cara a les guerres amb França fins el 1529 i als atacs de Barba-rossa. Les estades de la cort a Barcelona l’obligaren a jurar el càrrec renovadament.

Fou present a la sortida de l’expedició victoriosa a Tunis (1535) i a les corts generals de Montsó del 1528, el 1533 i el 1537.