Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Solà, Domènec de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Osca, Aragó, 1269)

Prelat. Es distingí com a teòleg i predicador. El 1252 fou nomenat bisbe d’Osca, on construí el convent de frares predicadors (1254).

El 1258 el papa Alexandre IV li encarregà d’arbitrar la qüestió del matrimoni del comte Àlvar d’Urgell, que havia abandonat la seva primera muller, Constança de Montcada, sense consumar el matrimoni, i s’havia unit amb Cecília de Foix. El bisbe Solà sentencià a favor de la primera unió i declarà il·legítim el segon matrimoni.

Celebrà un sínode i regí amb encert la diòcesi.

Sol, Manuel Domènec *

Deixa un comentari

Veure> Manuel Domingo i Sol (eclesiàstic català, 1836-1909).

Sivilla i Gener, Tomàs

Deixa un comentari

(Calella, Maresme, 18 octubre 1817 – Girona, 8 gener 1906)

Bisbe i jurista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i, més tard, hi fou catedràtic de cànons (1847-51).

Fou rector del Seminari de Barcelona del 1850 al 1854; el 1859 obtingué una canongia. El 1871 el papa el nomenà prelat domèstic, i el 1878 esdevingué bisbe de Girona. Pertanyia a les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació i de Bones Lletres.

És autor d’escrits diversos, com El primado de Tarragona (1858) i Apuntes históricos sobre el hospital de Barcelona (1880).

Sitjó i Carbonell, Jaume

4 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XIII – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 novembre 1351)

Eclesiàstic i escriptor. Era canonge de Lleida (1322) i més tard vicari general.

Fou successor de Ferrer Colom al bisbat de Lleida (1341-48). Per mort del seu predecessor, Bernat Oliver, passà a la diòcesi de Tortosa (1348-51) on donà una important constitució (1350) per a l’elecció del prior.

És autor d’algunes constitucions (1343) i d’un llibre perdut que demanà la reina Violant de Bar, protectora seva. És autor d’una Cigonina o art de desfer maleficis.

Establí un benifet per mantenir tretze estudiants vallencs a l’Estudi General de Lleida. Morí fent la visita pastoral.

El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó.

Sitjar i Ruata, Pau de

2 Respostes

(Estada, Osca, Aragó, 24 gener 1747 – Barcelona, 21 agost 1831)

(o de Sichar) Bisbe de Barcelona (1808-31). Fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i després titular.

Per tal de no haver d’acceptar la dominació francesa fugí a Mallorca, on signà les pastorals anticonstitucionals editades pels bisbes (la majoria de seus catalanes) refugiats a l’illa. Com sigui que, gràcies a un préstec seu, el capità general Castaños pogué evitar que les seves tropes s’unissin a la insurrecció de Lacy, el dia de la proclamació de la constitució el 1820 fou maltractat per la multitud i amenaçat de mort.

Després intentà de conviure amb el nou règim, al qual dedicà una pastoral laudatòria, però fou inclòs a la llista de proscripció que els liberals barcelonins presentaren a les autoritats en saber-se l’abolició de la constitució a Nàpols per les tropes austríaques.

El bisbe, que era a Sant Gervasi, ja no tornà a la ciutat, sinó que fugí a Esparreguera i d’allí al seu poble natal. D’allí estant, renuncià a la seu, però la renúncia no li fou acceptada a Roma. Havent retornat a la seva seu el 1824, escriví una duríssima pastoral contra els liberals.

Sisebut

Deixa un comentari

(Catalunya, segle IX)

Bisbe d’Urgell (823-840). El 833 consagrà l’església del castell de Lillet i el 834 la del monestir d’Alaó.

Féu testament el 839, en el qual féu importants llegats de llibres a la catedral i als monestirs de Codines, Tresponts, Gerri, Sant Serni de Tavèrnoles, Alaó, Senterada i Tavèrnoles.

Augmentà amb compres el patrimoni del bisbat, la darrera de les quals el 840.

Siscar, Ramon de

7 Respostes

(Catalunya, segle XII – Lió, França, 1247) 

Abat de Poblet (1237-38) i bisbe de Lleida (1238-47).

Es distingí per la seva resistència a acceptar el càrrec d’abat de Poblet: la primera vegada que fou elegit (1236) aconseguí de convèncer la comunitat, i fou elegit Simó Ximeno en lloc seu com a XIX abat; però aquest fou nomenat bisbe de Sogorb l’any següent, i Siscar hagué d’acceptar, bé que no sense resistència, la nova elecció que el tornava a designar (1237).

Però el seu abadiat fou curt, ja que el 1238 fou nomenat bisbe de Lleida.

Sirac, Pere de

1 Resposta

(Catalunya, segle XII – 1211)

Prelat. Fou bisbe de Barcelona el 1208, succeint al primer Berenguer de Palou, mort dos anys abans.

La seva governació és breu i poc coneguda. Morí en un encontre amb sarraïns.

L’any 1212 fou succeït pel segon i famós Berenguer de Palou, nebot del seu antecessor.

Simó i Ortí, Franc

Deixa un comentari

(Torrent de l’Horta, Horta, 1841 – Barcelona, 1925)

Eclesiàstic i escriptor. Féu la carrera eclesiàstica a Saragossa, on s’ordenà (1865) i fou beneficiat de l’església de Sant Carles. Es dedicà a la predicació i l’apologètica, i també conreà la pintura religiosa.

El 1880 entrà a la Companyia de Jesús, i fou rector del noviciat de Veruela (1887) i durant trenta anys procurador de la província catalano-aragonesa.

Fou el promotor de la construcció del Col·legi de Sarrià, del Col·legi o Palau dels Ducs de Gandia i de la restauració de la Cova de Sant Ignasi, de Manresa.

Deixà escrites poesies llatines i petits tractats de catequètica i apologètica en castellà.

Simó i Costa, Romuald

Deixa un comentari

(el Bruc, Anoia, 1880 – Montserrat, Bages, 1928)

Eclesiàstic. Professà a Montserrat el 1897 i fou ordenat de sacerdot el 1903.

Es doctorà en teologia a Roma (1906) i, retornat a Montserrat, fou professor de teologia i filosofia, censor d’ofici del bisbat de Barcelona (1912) i confessor extraordinari del bisbat. Fou redactor i després director de la “Revista Montserratina”.

Fou prior de Montserrat (1913-17) i després d’El Pueyo (Aragó), fins que, el 1918, fou cridat a Roma com a vicerector del Pontificio Ateneo Anselmiano.

El 1923 era procurador general de la Congregació Casinense i el 1924 abat general de la dita Congregació.