(Illes Balears, segle XV)
Eclesiàstic. Fou canonge i vicari general de la diòcesi de Mallorca.
És autor de l’obra Pastoralis de primatu papae et in detractores Ecclesiae. Versificà en llatí. És fama que compongué diversos epitafis, entre ells el del sepulcre de Ramon Llull.
(València, 3 maig 1545 – Roma, Itàlia, 23 febrer 1632)
Eclesiàstic. Estudià a Roma, on es doctorà en ambdós drets (1584). Fou un personatge molt influent a la cort romana, on tramità afers per al rei Felip III, per als jurats de València i altres prínceps i entitats. Féu construir (1605) una tomba nova a l’església de Montserrat de Roma per als papes, on foren traslladats el 1610. Fou ascendit a cambrer secret del papa (1589) i nomenat ardiaca d’Alzira (1607), i s’ordenà de sacerdot el 1609.
Obsessionat per la idea missional, fundà un col·legi per a neòfits de missions a la seva casa el 1591, que més tard oferí, sense èxit, a diferents congregacions religioses. També adquirí, després de llargues gestions (1613-25), el palau Ferratini, que oferí al papa Urbà VIII, on el 1627 fou instal·lat definitivament el Col·legi Pontifici de Propaganda Fide o Col·legi Urbanià, amb facultat de conferir el doctorat en filosofia i teologia amb vista al treball missional.
Esmerçà la major part de la seva llarga vida en les tasques missionals, a les quals llegà la majoria dels seus béns.
Veure> Josep Vinyes i Camplà (teòleg i eclesiàstic català, 1847-1928).
(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)
Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.
Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.
Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.
Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.
El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.
(Palma de Mallorca, segle XVI – Valladolid, Castella, 1551)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets a la universitat de Bolonya, d’on seria catedràtic. Fou ardiaca del capítol de Mallorca. El 1529 sufragà el cadirat del cor de la seu. Fou protegit de l’emperador Carles I i figurà entre els mestres del futur Felip II.
És autor dels tractats Repetitis subtilissima et profiena i Commentaria super totum Decretum.
(Ciutadella, Menorca, 25 setembre 1747 – Albarrasí, Aragó, 30 octubre 1807)
Eclesiàstic. Doctor en teologia. Residí a Madrid, i tingué una canongia a la seu de Mallorca. El 1797 fou nomenat bisbe de la restaurada seu de Menorca, on residí fins el 1801, que passà a Roma i Londres. Des del 1802 fou bisbe d’Albarrasí.
Publicà El noble bien educado… (1776) i El vasallo instruido en las primeras obligaciones… (1792), i deixà inèdit un extens Diccionario enciclopédico eclesiástico.
(Castelló de la Plana, 2 octubre 1837 – València, 9 juny 1912)
Eclesiàstic. Llicenciat en dret i lletres a la universitat de Madrid, ingressà a la Companyia de Jesús el 1860. Es graduà en ciències a la Universitat de Sevilla el 1865. L’expulsió del seu orde el 1868 el portà a França, on entrà en contacte amb els cercles obrers instituïts per Albert de Mun i René de la Tour du Pin, que intentaven d’agermanar patrons i obrers i de restaurar les antigues corporacions medievals, convenientment adaptades.
El 1880 fundà a Tortosa els primers cercles, calcats del model francès, i des del 1889 es dedicà exclusivament a aquesta activitat, que fructificà principalment al País Valencià i s’estengué posteriorment per Castella. A partir del 1900 promogué per tot l’estat espanyol assemblees diocesanes d’eclesiàstics per a sensibilitzar-los davant els problemes socials.
El 1906, després de reconèixer que el caràcter mixt dels cercles (obrers i patrons) havia estat un fracàs, propugnà les associacions d’obrers sols, sota tutela eclesiàstica. També el 1906 intervingué en la creació de les setmanes socials d’Espanya, a imitació de les franceses.
La seva obra principal, Socialismo y anarquismo (1893), és un comentari a l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891). Hom l’ha considerat com l’iniciador del catolicisme social a l’estat espanyol.
(Santanyí, Mallorca, 10 octubre 1722 – Monterrey, Mèxic, 5 juliol 1790)
Eclesiàstic i missioner. El 1738 entrà al convent de franciscans de Jesús de Mallorca i es graduà en filosofia i teologia. Refusà una càtedra de filosofia a la universitat de Mallorca, i el 1750 se n’anà cap a Mèxic, on treballà en les missions i fou tres anys lector de teologia a la seva universitat.
El 1768 tornà a Mèxic amb 48 sacerdots, amb els quals emprengué una intensa campanya per tots els estats de Nova Espanya i Nou Regne de Lleó. Fou comissari visitador de l’orde franciscà als convents de San Francisco de Pachueca i de Santa Cruz de Quéretaro, i el 1783 fou nomenat segon bisbe de Linares a Nou Lleó. Acabà la catedral i es dedicà a la pacificació del país. Fou l’introductor de noves espècies agrícoles i destacat promotor del progrés material i espiritual de la seva diòcesi.
És autor d’una Historia de los adelantos que han hecho la agricultura, artes y comercio en el Nuevo Reyno de León (inèdita) i d’un Mapa de las Californias, que fou imprès en quatre fulls, i molts altres treballs pastorals i erudits.
Andreu de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop del papa.
Bernat Guillem de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Justícia major dels cavallers de la ciutat de València (1382).
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XIV – segle XV) Doctor en drets. Enviat per Martí I l’Humà a Avinyó (1402) perquè es posés al servei de Benet XIII.
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XV) Bisbe de Tarassona. Ambaixador (1423) d’Alfons IV el Magnànim a Castella.
(Llucmajor, Mallorca, 1504 – Empúries, Sardenya, 1572)
Eclesiàstic. Era fill de Bartomeu Tomàs, que havia ocupat diversos càrrecs municipals de Llucmajor i havia acompanyat els dirigents agermanats mallorquins a la cort de Valladolid. Almenys des del 1529 habitava a Palma de Mallorca, on fou beneficiat de la seu i mestre en teologia. Bisbe d’Empúries a Sardenya per nomenament el 1556.
Tingué cura de l’educació del seu nebot Miquel Tomàs de Taixequet i Fluixà (fill del seu germà notari, Damià), que féu hereu. Aquest el representà al Concili de Trento.
Dades dels Països Catalans 