(València, Horta)

Convent dominicà de la ciutat, situat a la plaça de Sant Domènec, entre l’antiga porta de la Xarea i el Túria. Fundat per fra Miquel de Fabra, confessor de Jaume I el Conqueridor, el 1239, fou un centre d’atracció de la noblesa i dels ciutadans valencians. Arribà a tenir més de cent residents entre frares i llecs, entre d’altres, Vicent Ferrer i Lluís Bertran, frares del convent.

S’hi reuniren capítols generals de l’orde (1370 i 1596) i corts valencianes (1604). Carles I (1542) li concedí salvaguarda reial i afavorí la creació d’un ric arxiu monacal, que, juntament amb la biblioteca, constituïren dos centres importants de documents i manuscrits.

Fou exclaustrat el 1835, i el que restava de la seva església s’obrí al culte de nou el 1843 com a capella castrense; el convent es destinà a capitania general, a parc d’armes, casernes d’infanteria i artilleria i oficines militars. Quan el 1892 els dominicans retornaren a València, s’establiren a l’antic convent de dominicans de Santa Caterina i després en un convent i església nova dedicada a Sant Vicent Ferrer, beneïda el 1907.

De l’antic convent resten dues capelles: la de Sant Vicent Ferrer i la dels Reis. L’església principal fou renovada el 1382 i de nou el 1532 i el 1692, i demolida després de l’exclaustració. La capella de Sant Vicent correspon a part de l’antic creuer i fou edificada el 1460, poc després de la canonització de Vicent Ferrer i transformada en neoclàssica entre el 1772 i el 1781 per Antoni Gilabert; és precedida per una façana renaixentista pagada per Felip II.

La capella dels Reis es construí entre el 1439 i el 1463 a despeses d’Alfons IV el Magnànim i Joan II el Sense Fe: és un edifici gòtic de voltes estrellades sense crestes, i té al seu centre la gran tomba de marbre dels marquesos del Cenete (1603); el seu presbiteri és de tipus plateresc, amb un retaule del 1588.

A l’edifici de capitania hi ha el claustre gòtic, de grans finestrals d’arcuacions, restaurat, i al parc d’artilleria el gran refetor fet construir el 1560 pel prior Pere Salamanca i la sala capitular o sala de les Palmeres, sostinguda per quatre fines columnes que s’obren amb nervadures i ornada per finestres, amb rosasses entrellaçades, obra dels Boïl, del segle XIV, que tenen l’escut als murs i hi tingueren la seva tomba.

Altres elements, com un petit claustre, més modern, el campanar, començat el 1648, portes i finestres gòtiques, sarcòfags (alguns al Museo Nacional de Madrid i altres al Museu de Belles Arts de València), retaules i pintures completen el conjunt monumental d’aquest malmès convent.