Arxiu d'etiquetes: diplomàtics/ques

Ponç d’Aguilaniu

(Ribagorça, segle XIII – Lleida, 1313)

Eclesiàstic. Canonge augustinià, prior de Roda d’Isàvena i bisbe de Lleida (1308-13).

Celebrà un sínode (1308), on donà diverses disposicions sobre la conducta clerical.

El 1309 era a Roma com a ambaixador de Jaume II per obtenir que el delme concedit al rei pel papa per la conquesta de Còrsega i Sardenya pogués ésser destinat a la projectada croada contra Granada.

Donà diverses disposicions per a l’ordenació de l’església de Roda.

Fou succeït per Guillem d’Aranyó.

Poculull, Joan

(Barcelona, segle XIII – segle XIV)

Mercader i diplomàtic.

El 1312 el rei Jaume II, per les seves coneixences i relacions amb l’Àfrica del Nord, el nomenà cònsol de Bugia, substitut de Bernat Dessoler, que es trobava a Barcelona, amb la finalitat de renovar el pacte fet el 1309.

Entre els anys 1312 i 1344 desplegà una gran activitat i una sèrie de viatges entre Bugia, Barcelona i Mallorca que conclogueren amb un nou tractat entre el soldà Abü Bakr i el rei Jaume II signat a València el 7 de gener de 1314 i pel soldà entre el març i el juliol del 1314 quan Poculull tornava a trobar-se a Bugia.

Planella, Pere de -funcionari, s. XIV-

(Catalunya, segle XIV)

Uixer i servidor de Joan I.

El 1379 fou enviat oficiosament a París per sondejar la solidesa de l’oferiment en matrimoni de Violant de Bar, que seria la segona muller de Joan, llavors príncep hereu i duc de Girona. Aquest el féu camarlenc seu.

El 1382 gestionà prop del rei Pere III el projecte del príncep de fer una campanya a Sardenya. La seva fidelitat a Joan féu que Pere III volgués destituir-lo de la cort ducal el 1383, quan empitjoraren molt les relacions entre pare i fill. S’adherí aleshores, canviant de bàndol, al partit de la reina Sibil·la de Fortià.

Aquest fet li costaria un procés el 1387, poc després de pujar al tron Joan I. Reconciliat amb aquest, en fou nomenat camarlenc.

El 1393 hi havia a Sicília un Pere de Planella, en funcions de vice-almirall de l’estol català que operava a l’illa. Amb quatre galeres fou enviat aleshores en auxili de Lluís de Nàpols.

Pinells, Bernat Guillem d’

(Catalunya, segle XIII)

Diplomàtic. Serví el rei Alfons II el Franc.

El 1289 formà part de l’ambaixada a Roma, presidida per Gilabert de Cruïlles, que fou detinguda i empresonada a Narbona. Pinells, com els altres companys llevat de Cruïlles, pogué fugir al cap d’un temps.

També era un dels membres de la delegació catalana que, presidida per Maimó de Castellolí, convingué pel febrer de 1291 el tractat de Brignoles, dit també de Tarascó.

Perera, Domènec

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 21 abril 1706)

Diplomàtic i militar austriacista.

Negocià, juntament amb Antoni de Peguera, amb Anglaterra l’entrada de Catalunya a la Gran Aliança de l’Haia. Endegats els tractes, tornà d’amagat a Catalunya i demanà poders a prohoms representatius del país -davant la impossibilitat de dirigir-se a les institucions catalanes, controlades per Felip V-, amb els quals tornà a Gènova i signà amb Peguera i Crowe el pacte anglo-català de Gènova (20 juny 1705).

S’uní a l’expedició que dugué el rei-arxiduc a les terres catalanes. Desembarcà a Altea i anà per terra a Vic, on lliurà al grup polític austriacista una carta de Jordi de Darmstadt-Hesse.

Participà en la defensa de Montjuïc (13 setembre 1705). Fou nomenat, posteriorment, capità del regiment d’infanteria de Guàrdies Catalanes. Morí en els combats pel control de Montjuïc durant el setge del 1706.

Perellós, Ramon de -diplomàtic, s. XIV/XV-

(Catalunya Nord, segle XIV – després 1419)

Diplomàtic i escriptor. Primer vescomte de Perellós i segon de Rueda. Fill de Francesc de Perellós i probablement de Caterina.

S’educà a la cort francesa, on fou patge de Carles V, al servei del qual es trobava el seu pare. Enric de Trastàmara li féu donació d’Igualada, però ell hi renuncià en heretar el vescomtat de Rueda (1370).

Formà part de la lliga nobiliària contra els vescomtes de Cardona i de Castellbò. Fou enviat a Anglaterra per a tractar una aliança amb el duc de Lancaster.

Tornant de Sant Jaume de Galícia, caigué presoner al regne de Granada i Pere III de Catalunya-Aragó el rescatà (1374). Serví com a patró d’una galera el rei de Xipre (1377-78).

Majordom, camarlenc i conseller de l’infant Joan, aquest li vengué els llocs del Voló, Tuïr i Montesquiu (1381) i l’envià a les corts d’Avinyó, de França i dels ducs de Bar per qüestions del dot de la futura reina Violant (1382-87).

Era senyor de Ceret i el rei li concedí jurisdicció per a perseguir malfactors als seus llocs de Millars, Sant Marçal, Perellós, etc (1387); comprà el castell d’Estagell a Bernat de Senesterra (1390).

Fou fet capità general del Rosselló, vitalici (1389), i capità de tres galeres que foren armades per al papa Benet XIII (1390). Joan I el féu vescomte de Perellós (1391) i li vengué la jurisdicció de Rueda, Perellós i Montner. Fou un dels tutors de la seva cosina Elionor de Perellós (1390). Adquirí el castell de Rodés i el lloc de Llo (1393).

En morir Joan I fou inclòs al procés del Consell de Joan I. Per tal d’alliberar-se d’aquesta acusació concebé una original i medieval aventura que quedà plasmada a l’obra Viatge al Purgatori, traducció de l’obra de Saltrey. Absolt del procés, anà a Sicília amb l’armada del rei Martí.

Quan Benet XIII es trobà amb dificultats a Avinyó, com a lloctinent seu, anà a París i obtingué per al papa la protecció de les tropes del duc d’Orleans (1398-1401). Passà alguns anys al servei pontifici. De retorn, fou un dels representants del parlament català al d’Aragó (1410) i fou un dels procuradors del comte d’Urgell, primer a les corts de Barcelona i després a Lleida, on jurà fidelitat pel comte a Ferran I (1412).

El mateix comte l’envià al capdavant de les companyies gascones que havien de socórrer el governador de València, però arribaren tard a la batalla de Morvedre, si bé a Castelló pogué dispersar les tropes castellanes. Intervingué en favor del comte a la cort de Tortosa (1413). Era senyor d’Algerri, lloc que el comte li havia venut.

Diputat de la generalitat de Catalunya el trienni 1416-19, degué morir poc després. Vidu de la muller Sibil·la, es casà amb Violant de Luna, que li sobrevisqué.

Peralta, Pere Martí de

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Diplomàtic. Estigué al servei de Martí l’Humà. Era ambaixador seu a la cort de Navarra.

El 1407 morí a Sicília el petit Martí, fill de Martí el Jove i de Blanca de Navarra, Martí l’Humà, avi del difunt, n’informà Peralta i li encomanà que comuniqués la mala nova, amb el màxim de tacte, al seu consogre el rei navarrès.

Pasqual, Bernat Antoni

(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1650 – Viena, Àustria, 22 setembre 1720)

Militar i aventurer. Incorporat a l’exèrcit francès de Lluís XIV, l’abandonà, essent ja capità, quan aquest preparava una expedició contra Espanya.

Estigué al servei del rei anglès Carles II, el qual el nomenà ambaixador a França, i a la mort d’aquest passà al servei de Lluís XIV.

Enviat a Espanya en missió secreta, va restar a la Península un cop firmada la Lliga d’Augsburg contra França (1680). Combatent a favor d’Espanya, excel·lí en les accions de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

Durant la guerra de Successió va lluitar per la causa de l’arxiduc. Arran del triomf de Felip V, hagué de marxar a Gènova i després a Viena, on l’emperador Carles VI el nomenà camarlenc i li confià algunes comissions diplomàtiques preparatòries d’Utrecht.

Palet, Guillem

(Catalunya, segle XIII)

Diplomàtic.

El 1281, amb el sicilià Gentile de Padula, fou enviat per Pere II el Gran a entrevistar-se amb disset altes personalitats sicilianes i napolitanes.

Aquesta ambaixada preparà en gran manera la intervenció catalana a Sicília de l’any següent.

Oulomar, Guillem

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Diplomàtic. Feu nombrosos serveis a la corona catalano-aragonesa, durant el regnat de Jaume II (1291-1327), sobretot en qüestions econòmiques al nord d’Àfrica.

Fou ambaixador a Tunis (1292, 1313 i 1314), on aconseguí pactes avantatjosos. Intervingué, juntament amb altres ambaixadors catalans, en el concili de Viena del Delfinat (1312), on fou posada a debat la supressió de l’orde del Temple i el destí dels seus béns, tan abundosos.

La seva gestió fou favorable per als països de la corona catalano-aragonesa, cosa que permeté (1317) la fundació de l’orde de Montesa.