(Catalunya, s IX – d 844)
Comtessa d’Empúries. Filla de Berà I, comte de Barcelona i Rasès, i de Ramil·la. Muller del comte Alaric d’Empúries.
Heretà del pare alguns alous importants com el de Canavelles, Tresvalls i Ocènies (Conflent). Els llegà a la seva filla Anna, i a un abat Albert, que conjuntament els donaren a Protasi, fundador d’Eixalada.
El comte Salomó de Cerdanya els reclamà sense raó, el 868.
(Cervera, Segarra, 1454 – Saragossa, Aragó, 4 abril 1513)
Amistançada de Ferran II de Catalunya-Aragó, abans d’ésser rei. Filla de Pere Roig i d’Aldonça d’Ivorra.
Sostingueren relació, sembla, durant la seva estada a Cervera mentre eren tramitats els capítols matrimonials amb Isabel de Castella (1469). L’any següent tingué un fill, Alfons d’Aragó, futur arquebisbe de Saragossa.
Era, sembla, de la família dels senyors de Portell. Fou casada per la força amb el ciutadà de Lleida Bernat d’Olzinelles, però el matrimoni fou anul·lat i el 1479 ja era casada amb Francesc de Castre-Pinós de So, vescomte d’Évol (mort el 1497).
Jaume de Rocabertí-Tagamanent i de Sarriera (Catalunya, segle XVI – vers 1582) Baró de Montbui. Iniciador de la línia dels Rocabertí-Tagamanent. Fill del vescomte Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí. Heretà els béns de la seva mare i es casà amb la pubilla Aldonça Descoll i de Tord. Fou l’avi de:
Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Icard (Catalunya, segle XVII) Baró de Montbui. Es casà (1628) amb la pubilla Maria d’Alentorn i de Salbà, baronessa de Rialb i senyora de Graell, Seró, la Vansa i la torre Salbana. Fou el pare de:
Maria de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Alentorn (Catalunya, vers 1650 – vers 1710) Baronessa de Montbui. Fou la darrera representant de la línia dels barons de Montbui. El patrimoni passà als seus descendents els Pinós, senyors de Santa Maria de Barberà.
Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors (Catalunya, s XVI – 1637) Baró de Pau. Nét de Francesc de Rocabertí i de Bellera.
Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors (Catalunya, segle XVII – vers 1649) Baró de Pau, senyor d’Avinyonet, de les Abelles, Espolla, Vilanova de l’Aguda i Cervera de la Marenda. Fill i hereu de Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Publicà un Epítome histórico compendiosísimo, en diez romances (1625) i una Genealogía de la casa de Rocabertí… (1628).
Maria de Rocabertí-Pau-Bellera i Descatllar (Catalunya, segle XVIII – 1757) Senyora d’Avinyonet. Néta de Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Fou la darrera representant de la línia dels barons de Pau. Aportà el patrimoni als seus descendents, els Cruïlles-Sitjar.
(Palma de Mallorca, 1838 – Requesens, Alt Empordà, 1899)
Vescomtessa de Rocabertí (1898-99). Morí sense fills i el vescomtat passà als Sureda, als Fortuny i als Montaner.
Veure> Rocabertí i de Fenollet, Joana de (comtessa d’Empúries, 1358-1416).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Dama. Filla de Felip Dalmau I de Rocabertí i de la seva segona muller, Esclaramunda de Fenollet.
Es casà amb Pere, fill segon del comte Joan I d’Empúries i germà de Joan II, també comte. Mort Joan II d’Empúries (1401), sense successió, el títol no reconegut passà a Pere (II), que morí a la darreria del mateix any.
S’extingí així el segon casal d’Empúries, ja que Joana tampoc no havia tingut fills. Els Rocabertí feren algunes reivindicacions no gaire insistents sobre el comtat d’Empúries, valent-se dels possibles drets de Joana.
Aquesta conservà en propietat la baronia de Verges, que havia d’heretar el seu nebot, el vescomte Dalmau VIII.
(Catalunya, segle XV)
Filla de Pere de Rocabertí, baró de Sant Morí i de Maella, gran capità de Joan II, i de la dama rossellonesa Caterina d’Ortafà.
El 1478 fou promesa a Felip Dalmau II de Rocabertí, com a penyora de reconciliació, després de les enemistats sorgides a la guerra contra Joan II.
El seu marit es tornaria a casar, amb Beatriu de Pau.
(Alt Empordà, segle XII – Catalunya, segle XVII)
Llinatge noble. No es coneix amb prou certesa l’origen d’aquesta família.
Diego de Rocabertí, Josep Dromendari i Josep Torner, genealogistes dels Rocabertí, han transmès una versió llegendària segons la qual aquesta família tindria un origen merovingi, car procediria d’uns ducs dits Aubertins d’Austràsia, que, fugint de la persecució reial, s’haurien establert al Pirineu català i haurien col·laborat en la conquesta de la Marca en temps de Carlemany.
Però fins a la segona meitat del segle X les notícies genealògiques dels Rocabertí són mancades de proves documentals fefaents. De fet, les notícies de J. Torner, aprofitades per Pella i Forgas i completades per F. Viader i Pelagí Negre, semblen permetre d’assegurar l’existència d’uns Rocabertí històrics, segurament un primer llinatge Rocabertí, entre la fi del segle X i la fi del segle XI.
Tronc d’aquesta nissaga seria un Dalmatius, gratia Dei vice comes Rochabertinensis Dalmau I de Rocabertí (Catalunya, segle X – segle XI) L’any 971 signà un conveni d’ajuda mútua amb el comte Borrell II de Barcelona. Devia ésser vescomte de Peralada, i també devia ésser pare d’un Dalmau II de Rocabertí i un Guerau de Velleig..
(Catalunya, segle XI – Barcelona, després 1041)
Vescomtessa de Barcelona. Filla del comte Borrell II i de Letgarda de Roergue.
Fou casada amb el vescomte Udalard I de Barcelona.
El 1006 el seu marit li vengué el castell de Freixe (Anoia), que ella donà (1041) al seu fill, el bisbe de Barcelona Guislabert.
Dades dels Països Catalans 