(Sant Hilari Sacalm, Selva, segle XVIII – segle XIX)
Ciutadà.
El 1809, durant la Guerra del Francès, organitzà a la seva casa pairal els auxilis per a 1.200 persones que, procedents de Vic, fugien dels napoleònics. Aquests cremaren després la casa de Saleta i l’obligaren a fugir.
En recompensa per la seva generosa actitud li fou atorgada una condecoració especial i rebé el nomenament de secretari de guerra.
(Barcelona, segle XV)
Ciutadà.
Fou conseller de la ciutat el 1462, quan començava la guerra contra Joan II. Era membre de la comissió que negocià el bescanvi de presoners caiguts en poder de l’enemic durant el setge de la Força de Girona.
L’11 de gener de 1463 fou nomenat vocal de la Junta de Guerra i el 18 de febrer membre de l’encarregada de la recuperació de presoners.
Era un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que no seria acceptada per aquest.
(Perpinyà, segle XIV)
Ciutadà.
El 1344 prengué clarament partit per Pere III el Cerimoniós, durant la campanya d’aquest al Rosselló.
Fou un dels representants de la seva ciutat a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que Pere III convocà per tal de decidir-hi la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
(Barcelona, 1644 – segle XVII)
Jurista i ciutadà.
El 1677 era un dels delegats de la ciutat que anaren a Saragossa per l’adquisició urgent de blat. Fou magistrat de la sala primera de l’Audiència de Barcelona.
Actuà d’assessor i confident del virrei borbònic Velasco, fins atiant-lo contra alguns dels seus col·legues a l’Audiència. Fou vice-rector de la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, segle XIII – segle XIV)
Ciutadà. Fou conseller segon l’any 1265 i conseller en cap l’any 1296.
Treballà d’acord amb la política econòmica de la corona catalano-aragonesa, i alhora se’n serví per als propis interessos.
Durant el període 1272-74 participà activament en l’establiment de relacions polítiques i comercials amb el nord d’Àfrica; anà d’ambaixador a Tunis i participà en la designació de cònsols de mar catalans a Tunis i Bugia.
Ell mateix ocupà el consolat tunisenc durant el període 1275-76.
El seu fill fou Ramon Ricart (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Ciutadà. No és fàcil destriar-lo del seu pare. Sembla que cal atribuir a ell els càrrecs de conseller segon de Barcelona (1300), conseller tercer (1304) i conseller en cap (1314 i 1317). Al temps de la seva primera magistratura, comandà les galeres barcelonines incorporades a un estol format pel juny de 1315 contra els sarraïns de Granada i de Tremissèn, de cara a la repressió de corsaris. Aquest estol actuaria durant tres setmanes en estreta col·laboració amb naus castellanes.
Un altre Ramon Ricart (Barcelona, segle XIV) Ciutadà. Probablement altre que els dos homònims. En aquest cas en superà les notables carreres municipals, ja que ell fou conseller tercer el 1318 i conseller en cap en altres tres eleccions (1321, 1324 i 1331).
(Tarragona, segle XIII – 1287)
Ciutadà. Germà de Bernat, els quals foren els primers representants coneguts d’aquest llinatge a Tarragona, on eren ciutadans i petits propietaris.
Fou el pare de Berenguer i de Pere de Requesens.
(Catalunya, segle XIII – després 1262)
Senyor del castell de Requesens. Nét d’Arnau de Requesens i possible germà d’Arnau.
Es casà amb una pubilla del llinatge Anglès, que li aportà la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, dita castell de Cabrera i després de Requesens, en feu dels Montcada.
Aquesta herència passà als Botonac i després als Castellnou, que algunes vegades es cognomenaren de Requesens.
(Tarragona, abans 1272 – Catalunya, segle XVI)
Llinatge de mercaders i ciutadans. Assoliren el grau de cavallers a la segona meitat del segle XIV i el de nobles el 1458.
La seva influència i enlairament polítics es degueren a la vinculació que tingueren amb el càrrec de governador general de Catalunya i especialment al fet d’haver-se posat al costat de Joan II el Sense Fe en la guerra civil del 1462.
Llur vinculació amb el llinatge homònim de cavallers, que hom troba a la ciutat de Girona el 1181 (Arnau de Requesens) i amb el castell de Requesens, no ha pogut ésser establerta.
(Barcelona, segle XIV – després 1390)
Ciutadà (o Bernat Berenguer de Relat).
Fou tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere III, almenys des del 1357 i conseller i mestre racional de la casa del rei.
Senyor de Castelldefels (1340) -que deixà en testament (1390) a la seva filla Isabel, muller de Jaspert de de Guimerà- i d’Olorda (que havia comprat, el 1377, als Desllor).
El 1372 fou un dels funcionaris que influïren el rei perquè rehabilités els Cabrera.
Amic de Bernat Metge, aquest dedicà a la seva filla la seva traducció Valter e Griselda (1388) de l’obra de Petrarca.
El 1368 el rei elevà la seva senyoria de Castellciuró en castell termenat i li adjuntà Molins de Rei.
Estigué casat amb Constança.
(Catalunya, segle XIII)
Personatge que és anomenat nebot del rei Jaume I en un document del 1268. Podia ser fill de Pere del Rei, aquest fill natural de Pere I el Catòlic.
El 1269 era escuder del seu oncle el monarca.
Es casà amb Maria Escrivà, probablement familiar de Bernat Escrivà o Desclot, el famós cronista.
Dades dels Països Catalans 