(Centelles, Osona, 1817 – segle XIX)
Frare caputxí. En la seva jovenesa lluità al costat dels carlins i resultà ferit. Prengué l’hàbit més tard, el 1843.
Fou enviat al Brasil on visqué molts anys i publicà, en portuguès, una col·lecció de sermons.
De tornada a Catalunya residí, des del 1883, al convent d’Arenys de Mar (Maresme). Ocupà diversos càrrecs dintre l’orde.
Publicà en castellà dos llibres sobre la filosofia catòlica.
(Barcelona, v 1895 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936)
(Jaume Bagunyà i Casanovas) Historiador. Ingressà a l’orde dels caputxins.
Es llicencià en història a Lovaina, i des del 1926 dirigí la revista “Estudis Franciscans”.
El 1924 edità la Història de la primacia de la seu de Tarragona, de Jaume Caresmar. Especialitzat en Francesc Eiximenis, en transcriví la Doctrina compendios (1929) i, amb Norbert d’Ordal i Feliu de Tarragona, tres-cents cinquanta-dos capítols del Terç del cresti (1929-32).
Fou assassinat per la FAI a l’inici de la guerra civil.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 11 setembre 1908 – Bogotà, Colòmbia, 25 juny 1951)
(Joan Canyes i Santacana) Religiós caputxí i lingüista.
Passà a Colòmbia com a missioner el 1931.
A Sibundoy fundà el Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana, centre que fou traslladat a Bogotà a la seva mort.
(Manresa, Bages, vers 1650 – 1709)
Frare caputxí. Prengué hàbit al convent de Sarrià el 1663. Fou provincial de l’orde en 1696-99 i en 1704-07.
És autor d’una Enseñanza práctica de la vida espiritual (1693, reeditada el 1696 i 1796), i d’una Colección de meditaciones para la práctica de la oración mental (1700).
Veure> Bernadí de Manlleu (religiós caputxí, 1586-1644).
(Olot, Garrotxa, 1 febrer 1720 – 8 maig 1794)
(Lluís Bassols i Bastons) Frare caputxí i gramàtic. Bibliotecari del convent de Barcelona.
Escriví un Tratado del origen y arte de escribir bien, il·lustrat amb 25 làmines que contenen el dibuix de diversos tipus de lletres d’aquell moment.
Fou un cal·lígraf de fama, i també gravador.
(Lleida, 1463 – Nàpols, Itàlia, 21 desembre 1542)
Religiosa i fundadora de les caputxines.
Maridada amb Joan Llong, regent del Consell d’Aragó, passà a Nàpols (1506), ja vídua, animada per Hector Vernazza, fundà un hospital de inguaribles (1520) i es posà sota el guiatge espiritual de Gaietà de Thiene.
Fundà un convent del tercer orde franciscà (1535), que poc després posà sota l’orientació caputxina (1538), per la qual cosa fou considerada la fundadora d’aquest orde, que passà a Espanya per obra d’una altra catalana Àngela Seralina.
En fou incoada la causa de beatificació.
(Barcelona, 20 maig 1924 – 11 setembre 1999)
Escriptor i religiós caputxí. Va obtenir la llicència en teologia a Roma (1959).
La seva línia eclesial progressista es reflecteix a L’església i l’Estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans, tanmateix (1973), Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Temes de cada dia (1994), Viure (1996) i La tolerància (1997).
També ha publicat La noia de Cadaqués i altres històries (1970), un recull de narracions.
(Lliçà de Munt, Vallès Oriental, 1832 – Arenys de Mar, Maresme, 1884)
Frare caputxí. Visqué a Guatemala, El Salvador i Panamà.
És autor d’un Catecismo en lengua de los saseandones, indígenas de Durri y Panamá, obra de la qual es feren dues edicions.
Pocs dies abans de morir havia estat nomenat comissari general de l’orde per a la província d’Espanya.
Nom de religió del cardenal caputxí català Josep de Calassanç Vives i Tutó (1854-1913).
Dades dels Països Catalans 