(Nerpio, Castella, 11 abril 1744 – València, 3 novembre 1831)
Eclesiàstic. Fou nomenat bisbe d’Oriola (1815) i arquebisbe de València (1824-31), càrrec des del qual desenvolupà una intensa campanya contra els liberals.
Creà la Junta de Fe en substitució del Tribunal del Sant Ofici, junta que féu l’última condemna a mort per motius religiosos de la història espanyola: la de Gaietà Ripoll, mestre de Russafa.
Altre nom amb què és conegut Jaume de Prades i de Foix (bisbe de Tortosa, de València i cardenal, 1340-96).
(País Valencià, segle XVI)
Prelat. Fou arquebisbe de València durant el regnat de Felip II.
Veure> Antoni de Cardona-Borja i de Sotomayor (arquebisbe de València, 1657-1724).
(Terzaga, Castella, 7 agost 1719 – Torrehermosa, Aragó, 3 agost 1801)
Eclesiàstic. D’orientació regalista, fou nomenat bisbe a Mèxic, on defensà Carles III de Borbó, quan decidí l’expulsió dels jesuïtes.
Nomenat arquebisbe de València (1773), protegí la Societat d’Amics del País i fomentà els avanços agrícoles i industrials.
La decisió de substituir les monges d’un convent per un grup d’ursulines franceses emigrades (1794) provocà un avalot popular anti francés, amb el suport del capità general duc de la Roca. Aquest aconseguí d’expulsar-lo de València i fer-lo renunciar a la seu arquebisbal.
Fou autor d’una Exhortación sobre los peligros de la Convención francesa (1793).
(País Valencià, segle IV – vers 610)
Bisbe de València (després 589-abans 610). Era monjo i després fou abat del monestir de Xàtiva, fundació de sant Donat. Assistí al Concili III de Toledo del 589, després del qual fou elegit bisbe de València.
Destacà per la seva acció apologètica davant les doctrines herètiques del seu temps.
Escriví dos tractats De districtione monachorum i De octo vitiis.
(Palma de Mallorca, 30 març 1745 – Lucca, Toscana, Itàlia, 2 maig 1813)
Eclesiàstic i cardenal. Fill de Ramon Despuig i Cotoner, i germà de Joan. Estudià filosofia i lleis a l’Estudi General de Mallorca i fou canonge de la seu de Palma. Col·laborà en la formació de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778).
Fou bisbe d’Oriola i arquebisbe de València i de Sevilla. Implicat, juntament amb l’inquisidor Lorenzana, en una conspiració contra Godoy, el govern espanyol l’envià a Roma, on el papa Pius VII el nomenà patriarca d’Antioquia (1799).
L’any 1803 fou nomenat cardenal, i quan Pius VII fou traslladat a França per Napoleó el seguí, fins que el 1813, malalt, es traslladà a Lucca.
A Mallorca fundà una escola de dibuix, una magnífica biblioteca i un museu (proveït principalment amb estàtues i relleus procedents de les excavacions de Ricci, a Itàlia), que instal·là a la seva finca de Raixa.
Va fer gravar el millor mapa de l’illa de la seva època, fet pel geògraf Julià Ballester i gravat per Josep Montaner i Moner.
(Penàguila, Alcoià, 3 gener 1732 – València, 13 febrer 1813)
Eclesiàstic. Ingressà en l’orde franciscà, i en fou general. Fou arquebisbe de Saragossa (1797-1800) i de València (1800-13).
Durant la invasió francesa fou vicepresident de la primera Junta Suprema de Govern (1808) i membre de les formades successivament (1810 i 1811). Més endavant es retirà a Gandia, on visqué l’assetjament del general Suchet (novembre 1811).
Un cop ocupada València pels francesos, hi tornà per intercedir a favor dels patriotes captius.
(València, 1657 – Viena, Àustria, 21 juliol 1724)
Eclesiàstic. Fill de l’almirall d’Aragó Felip de Cardona i de Palafox, marquès de Guadalest, mort el 1672. Es traslladà de jove a la cort, a Madrid, i ingressà a l’exèrcit, on arribà a capità. Més tard, entrà a l’orde franciscà, a Palència. Estudià a la universitat d’Alcalá de Henares i fou nomenat comissari general d’Índies.
Arquebisbe de València el 1609, protegí artistes i literats i inicià la formació de la biblioteca episcopal. En esclatar la guerra de Successió, es mantingué fidel a Felip V de Borbó i, quan el general Basset ocupà València (1705), es retirà al seu castell de Biar i després a Castella.
De tornada el 1708, s’oposà a la repressió filipista, en particular a la duta a terme per Melchor de Macanaz contra Xàtiva i els eclesiàstics valencians. El 1710, després de la ruptura entre Felip V i el papa, es mostrà partidari del rei-arxiduc Carles III i s’hagué d’exiliar.
Passà a Viena, a la cort imperial, on es troba amb altres familiars seus, i fou nomenat conseller àulic i, el 1714, president del Consell d’Espanya, que presidí fins a la seva mort.
Publicà Cartas pastorales i una Representación al Sumo Pontífice Clemente XI sobre la beatificación del V.P. Jerónimo Simó.
(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
Dades dels Països Catalans 