Colònia d’estiueig, al vessant oriental de la muntanya de Montserrat, a la carretera que de Monistrol puja al monestir de Montserrat i prop del nou monestir de Sant Benet de Montserrat.
Fins a mitjans del segle XX fou un establiment amb hotel i zona d’estiueig de gent acabalada, fins que va tancar al començament dels 1990.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès)
Barri, situat al nord del centre urbà, del qual queda separat per la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès.
Es començà a formar de manera anàrquica el decenni dels cinquanta -amb l’onada immigratòria vers l’aglomeració barcelonina- damunt els terrenys del sector de muntanya de l’Hospitalet dedicats al conreu de secà i on hi havia, també, algunes bòbiles. Fins el 1973 no hi arribà el metropolità.
Forma un continu urbà amb el barri de Can Vidalet d’Esplugues de Llobregat, i amb el barri de Can Serra forma el districte administratiu V de la ciutat.
(Barcelona, Barcelonès)
Barri de la ciutat, limitat per les importants vies de comunicació avinguda Meridiana, via Favència, via Júlia i passeig de Valldaura, al sector nord de Sant Andreu de Palomar.
El territori fou ocupat fins a la Primera Guerra Mundial per camps de conreu, algunes masies i torres de la burgesia i menestralia de Sant Andreu.
Afectat per les onades migratòries dels anys vint i quaranta del segle XX, fou iniciat, en aquest sector, un tipus de poblament barraquista i anàrquic.
La formulació d’un pla parcial d’ordenació urbana (1957) desencadenà un important procés de creixement d’aquest sector, amb l’edificació de cases de pisos i blocs, que no ha anat acompanyada, però, de la dotació dels equipaments urbans prevists en aquest pla.
(Cambrils, Baix Camp)
Barri marítim de la vila, situat a l’esquerra de la desembocadura de la riera d’Alforja, a 1 km del nucli principal, amb el qual està unit per les noves edificacions.
El petit port pescador (i actualment també esportiu) fou refet i ampliat els anys 1930; hi ha també un alfòndec per al peix.
El port ha esdevingut el nucli del municipi més afectat pel boom turístic (els hotels, apartaments i urbanitzacions segueixen la línia de platja de Vilafortuny, fins a Salou, i la de l’oest, fins a Mont-roig).
Església parroquial de sant Pere.
(Barcelona, Barcelonès)
Barri mixt d’habitatges i indústria, situat al vessant de ponent de la muntanya de Montjuïc, entre la via de ferrocarril i el passeig de la Zona Franca, que amb el carrer de la Mare de Déu del Port són els principals eixos.
És format per blocs d’habitatges, els primers edificats el 1966 pel Patronat Municipal de l’Habitatge, per les antigues cases, encara dempeus, dels pagesos que conreaven les terres ocupades ara per la Zona Franca i que ocuparen, també, els nous habitatges, i per la colònia industrial Santiveri.
Forma part del sector on existia des d’època romana el port, cobert posteriorment per terres d’al·luvió. L’antiga capella de Santa Maria de Port és actualment parròquia. Hi ha associació de veïns.
(o Pont Major) Barri de la ciutat, a la dreta del Ter, davant el nucli urbà de Sarrià de Ter i separat de Girona per l’antic terme municipal de Sant Daniel.
Es formà prop del pont Major, que en aquest indret creua el riu.
La seva església (Mare de Déu de la Pietat) fou bastida el 1572, en estil gòtic; havia estat sufragània de la parròquia de Sant Feliu de Girona; es constituí en parròquia el 1927.
(Badalona, Barcelonès)
Barri obrer, perifèric, situat al nord del terme i aïllat del centre urbà per l’autopista de Mataró.
Format fins al decenni del 1950 per masies i algunes torres d’estiueig, l’Obra Sindical del Hogar hi programà el 1967 l’edificació d’una Unidad Vecinal de Absorción (UVA) amb 2.000 habitatges.
El lloc, esmentat ja al segle XI, formà una quadra, dita també de Blanes pel fet d’haver pertangut a aquest llinatge, del qual passà als Centelles i després als Moncayo, marquesos de Coscoyuela de Fantova i comtes de Fuentes, als Pignatelli, ducs de Solferino, i als Llançà.
(Barcelona, Barcelonès)
Barri de la ciutat, situat en un altiplà al vessant de ponent de la muntanya de Montjuïc.
Promogut pel Patronat Municipal de l’Habitatge. Sorgí entre el 1950 i el 1952 per tal d’acollir barraquistes (de la Diagonal, el Morrot, Somorrostro, Sant Sebastià) amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic del 1953.
Format per blocs d’habitatges, té greus deficiències de construcció, d’urbanització i de serveis públics.
Li dóna nom un polvorí del segle XVII que es conserva.
És voltat per pedreres del Foment d’Obres i Construccions, el barri dels Ferrocarrils Catalans, les vies del tren del mateix nom i els barris de Can Clos i la Vinya.
L’any 1985 la seva població juntament amb la de Can Clos totalitzava uns 19.700 h.
(Manresa, Bages)
Barri industrial, a la dreta del Cardener, aigua avall del pont Vell, al lloc d’uns antics molins fariners i drapers convertits en fàbrica de pólvora el 1540.
La propietat d’aquesta indústria passà dels consellers de la ciutat a particulars i, des del 1789, a l’estat.
Suprimida el 1865, la substituí una fàbrica de filats i teixits de cotó.
(Barcelona, Barcelonès)
Nom donat al començament del segle XX al sector de l’Eixample, dins l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, urbanitzat a partir del 1868 i conegut actualment per barri de la Sagrada Família.
Dades dels Països Catalans 