Arxiu d'etiquetes: Barcelona

Sant Pere de les Puel·les

17 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Abadia de monges benedictines. Consagrada per primera vegada el 945 quan se suposa que no era sinó un annex de l’església dedicada a Sant Sadurní de Tolosa de Llenguadoc per Lluís el Piadós (801). Es creu que aquesta darrera fou absorbida per Sant Pere quan aquesta fou reconstruïda i novament consagrada el 1147.

L’església, que formava part del conjunt de l’abadia del mateix nom, sofrí nombroses transformacions al llarg de la història: conserva encara capitells i impostes preromàniques del primitiu edifici, però ha estat reconstruïda i molt modificada en diverses ocasions (especialment el 1909 i el 1936).

La comunitat de monges benedictines, de notable importància a l’edat mitjana, es traslladà el 1876 a l’actual convent del carrer Anglí, al barri de Sarrià, i l’església quedà com a parròquia barcelonina.

Sant Pau del Camp

19 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Monestir benedictí. Des del 977 hi ha notícies d’una comunitat benedictina instal·lada a Sant Pau.

Després de les devastacions d’al-Mansur i els almoràvits, fou restaurat el 1117 amb l’ajut del matrimoni format per Guibert Guitard i Rollendis. El 1127 fou lliurat al monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’església actual (del principi del segle XII) té planta de creu grega, volta de canó i cimbori sobre petxines; en els seus murs apareixen com a decoració arcuacions cegues, mènsules esculturades i finestres amb llinda monolítica als tres absis d’eix paral·lel.

La façana (segle XIII) està decorada amb la imatge de Jesús entre Sant Pere i Sant Pau i els símbols dels evangelistes, i uns capitells merovingis. El claustre annex (segle XIII) és de planta rectangular, té arcs lobulats i columnes geminades amb capitells de poca qualitat. S’hi conserva la sala capitular i la residència abacial (segle XIV).

Sant Miquel del Port

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Església parroquial de la Barceloneta, construïda, com tota aquesta barriada barcelonina, a instàncies del marquès de la Mina, aleshores capità general.

Fou dissenyada per P. Martín Cermeño, brigadier d’enginyers, i va ésser començada el 1753. El 1863 fou reformada i ampliada per Elies Rogent. Les imatges de la façana i tota la decoració interior foren malmeses el 1936.

L’església consta de 3 naus separades per pilars i columnes toscanes. A la façana s’obren tres portes, separades per parells de columnes també toscanes. A la part alta hi ha una fornícula flanquejada per columnes que suporten un frontó; al costat, sengles volutes. La decoració escultòrica fou obra de P. Costa i C. Grau.

Sant Martí de Provençals

36 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic municipi i actual barri, annexionat a la ciutat el 1897; situat entre Sant Andreu de Palomar, al nord; Sant Adrià i la mar, al sud, i Barcelona i Gràcia, a l’oest.

El nucli s’inicià al voltant de l’església de Sant Martí, i es mantingué agrícola fins al segle XVIII, en què s’inicià un barri industrial d’indianes, a l’oest; al segle XIX sorgí un tercer nucli, incorporat a l’Eixample, el Poblenou, vora mar, amb indústria de pells i metal·lúrgia. Actualment, el barri conserva algunes indústries i és dividit per l’avinguda de la Meridiana.

L’església de Sant Martí fou bastida durant el segle XV al mateix lloc -Provençals- on ja existia des del segle XI una petita capella, de propietat particular, dedicada a Sant Martí de Tours.

L’actual temple consta d’una sola nau, amb absis poligonal i volta d’ogives; té capelles laterals, fruit de reformes posteriors. La façana fou contractada el 1432 per l’escultor Joan Aymerich. Al timpà hi ha la imatge de Sant Martí i el pobre, i la representació de Joan Sellerer i la seva esposa, donants de l’obra. El campanar, de planta quadrada, i el coronament de la façana són del segle XVII.

L’any 1936 un incendi va malmetre tota la decoració interior.

Sant Just de Barcelona

11 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Sants Just i Pastor)  Església de la ciutat, bastida durant els segles XIV i XV, en substitució d’una antiga església d’aquesta mateixa advocació (citada documentalment ja en el segle X) situada molt a la vora de l’actual.

És un dels principals temples gòtics de la ciutat. Consta d’una sola nau de 5 trams, amb capelles rectangulars entre els contraforts, i d’un absis poligonal amb dues capelles. La façana és flanquejada per dues torres de planta irregular i mur perforat amb un gran finestral. La portada és moderna.

Fou començada el 1342 i consagrada per primera vegada el 1360. Les obres de la façana i del campanar van durar fins al final del segle XVI. La decoració escultòrica monumental gòtica és escassa, donada la sobrietat del gòtic català trescentista. Respecte als finestrals que no han estat tapiats, gairebé tots tenen vidrieres modernes.

Cal esmentar, entre altres peces de la decoració interior, el retaule (segle XVI) de la capella de Sant Feliu, pintat per Pere Nunyes i daurat per Gabriel Alemany.

Sant Josep de la Muntanya

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Santuari de Gràcia, situat al barri de la Salut. Formà part del convent de la Congregació de Mares dels Desemparats per a nenes orfes, fundat primer a Sant Gervasi (1887), traslladat poc després al carrer de Sant Salvador i el 1896 traslladat a l’indret actual.

El santuari, obra de Miquel Pascual, s’inicià el 1896 i fou inaugurat el 1902. És un edifici neoromànic envoltat per un gran convent. El 1903 es fundà la Pia Unió de Sant Josep i una revista per a propagar la devoció al santuari.

Tot seguit esdevingué molt popular i els barcelonins escrivien cartes al sant demanant favors, que eren cremades en la processó mensual. El 1921 es féu la coronació canònica de la imatge de sant Josep.

L’asil té 150 orfes, nens i nenes.

Sant Gervasi de Cassoles

48 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic municipi i actual barri de la ciutat. Situat entre Sant Cugat del Vallès, al nord; Horta, a l’est; Gràcia, l’Eixample i les Corts de Sarrià, al sud, i Sarrià, a l’oest.

Fou annexionat a la ciutat el 1897 i el seu nom prové de l’església dels Sants Gervasi i Protasi, ja esmentada al segle XIII, i que després es convertí en centre de culte a la Verge de la Bonanova.

Fins a la segona meitat del segle XIX, que s’inicià la transformació, fou un poble de pocs habitants (no arribava als 400 el 1833) i de cases senyorials. La seva situació ha permès que fos un barri residencial, i l’aprofitament urbà n’ha fet desaparèixer nombroses torres i cases senyorials.

Compta amb diversos parcs, com el de Monterols i els Jardins Eduard Marquina, entre d’altres, i arriba fins al cim del Tibidabo. Institucions culturals i sanitàries. Ferrocarril de Sarrià i del Tibidabo. En l’actualitat pertany al districte V (Sarrià-Sant Gervasi).

Sant Genís dels Agudells

7 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat i antic terme del territori de Barcelona. Situat en un replà del vessant de la serra de Collserola, anomenada en aquest sector serra dels Agudells.

El seu origen és l’antic poble rural situat al voltant de l’església parroquial, que des del començament del segle XX es convertí en segona residència dels barcelonins.

Actualment constitueix un característic barri dormitori, queda limitat pel passeig de la Vall d’Hebron, la carretera de l’Arrabassada i la residència de la seguretat social. El petit barri prop l’església ha estat ofegat pels grans blocs de pisos construïts a partir de la dècada del 1970 que han provocat una gran destrossa ecològica a la muntanya i la petita vall.

Hom té notícia de la parròquia des del segle X; era la més petita i pobra del territori de Barcelona. El 1396 la seva rectoria fou unida al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Tingué com a església sufragània la de Sant Joan d’Horta. El fogatge del 1359 li atribuí 55 focs. L’església fou restaurada el 1671.

Al segle XVII constituïa ensems amb Horta un sol municipi i una sola parròquia, i fins al segle XIX s’anomenà el terme parroquial de Sant Genís d’Horta. Durant el segle XIX Sant Joan d’Horta es desenvolupà i s’independitzà de Sant Genís, que havia romàs estancat.

El 1888 era un dels quatre districtes en què era dividit el municipi d’Horta. Dins el seu terme hi havia també els nuclis de població de Sant Jeroni -vora el monestir de la Vall d’Hebron (segle XIV), incendiat el 1835-, de Collserola -a la carretera de l’Arrabassada-, dels Penitents, de la Farigola, de Vallcarca i de la Clota i l’ermita de Sant Cebrià d’Horta, prop de la qual hi ha el Laberint d’Horta.

Sagrada Família, temple de la

29 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, 1882 – )

Temple modernista de la ciutat. Obra d’Antoni Gaudí, començat l’any 1882 com a centre d’un futur grup d’escoles, fou influït inicialment pel neogòtic; posteriorment Gaudí el va concebre de manera orgànica (seguint la tendència naturalista-modernista) i esdevingué una de les obres més representatives de l’autor.

L’edificació de les torres, que segueixen l’estructura vertical d’una canya, fou summament lenta; les obertures horitzontals responen a raons acústiques, perquè Gaudí les va concebre com a campanes gegantines; els pinacles que les coronen són una de les primeres aportacions a l’escultura abstracta.

Gaudí només va poder acabar una façana. Després de la seva mort (1926), les tres torres que faltaven foren construïdes per D. Sugranyes.

temple de la Sagrada FamíliaAturada l’obra del 1932 al 1952, després d’aquesta data es continuà la construcció, bé que lentament a causa de les dificultats econòmiques, i s’alçà la façana de la Passió, la decoració escultòrica de la qual s’encarregà el 1986 a J.M. Subirachs.

El 1981 s’inaugurà la plaça Gaudí davant la façana del Naixement, segons un projecte de N. Rubió i Tudurí.

La continuació de les obres, pendent sempre de problemes de finançament (que originàriament havia estat privat), ha encès una viva polèmica entre els partidaris de finalitzar el temple i els partidaris de no fer-ho, els quals consideren que la continuacio desvirtua la creació personal gaudiniana.

Rovira i Trias, pla

2 Respostes

(Barcelona, 15 abril 1859)

Projecte per a l’eixample de la ciutat, presentat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias -amb el lema Le tracé d’une ville est oeuvre de temps plutôt que d’architecte– al concurs convocat per l’ajuntament. El 19 de novembre de 1859 en resultà guanyador.

Proposava una estructura radial formada per sis grans avingudes que, partint dels límits del nucli urbà existent, connectaven amb els pobles perifèrics (Sants, Sarrià, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí). Els espais compresos entre aquestes vies se subdividien en illes d’edificació de dimensions diverses, cercant tanmateix una certa agrupació en barris mitjançant la col·locació estratègica de places. A la part nord de la Rambla una gran plaça faria d’element d’unió i articulació entre els dos teixits urbans.

Tot l’eixample projectat s’envoltava per una nova línia de ferrocarril que connectava entre elles les tres ja existents, i paral·lelament hom preveia un canal seguint la mateixa direcció per a desviar les aigües de pluja provinents de la serra de Collserola cap a mar.

En la trama urbana ja existent es proposava la construcció d’un nou carrer que anés a parar davant la catedral, l’enderrocament de les construccions de la part septentrional per a ésser substituïdes per noves edificacions i l’engrandiment del port terra endins per la zona de les hortes de Sant Bertran.

El comú denominador dels principals plans que es feien a Europa en aquells moments -el del Ring de Viena (1857) és un dels més representatius- era de cercar la màxima connectivitat entre les diferents parts, establir una certa jerarquia entre les zones i contemplar la ciutat com un objecte ben limitat i definit.

Rovira i Trias solucionava la problemàtica concreta de Barcelona seguint aquests corrents, mitjançant el traçat radial de les vies principals, la localització dels edificis representatius en llocs importants i l’establiment d’uns límits clars i concrets per a la nova ciutat.

Tot això féu que el projecte fos el més coherent dels presentats i el que intentava d’adaptar-se al màxim a les bases redactades per l’ajuntament i als principis teòrics imperants.

Malgrat tot, segons decret reial del 31 de maig de 1860, s’obligà que el que marqués el futur creixement de la ciutat fos el projecte de l’enginyer Ildefons Cerdà, fruit d’uns principis teòrics basats en una visió il·limitada de la ciutat, en una trama sense jerarquies i en una distribució homogènia de l’activitat.